Aina Bennasar: "Som calculista i fer coses amb les mans m'ajuda a sortir del 2+2"

PalmaDe Mallorca a Barcelona, de la calculadora a l’artesania i la creació manual. Aina Bennasar és enginyera tècnica i ja fa uns anys que està instal·lada a Barcelona, on fa feina de calculista en una empresa. Després d’acabar el grau, va viure un any a Berlín, on va estudiar alemany. Nascuda a Alcúdia l’any 1995, diu que és una dona de dues cares: té una part molt racional, calculadora, absolutament matemàtica, i una altra de molt més creativa, artesana, experimental. La tècnica és, segurament, el que tenen en comú les seves dues cares. Com ha passat a moltes persones, el confinament va impulsar -encara més- la seva part creativa. L’Instagram va ser el canal que va utilitzar per mostrar a la gent, en un principi propera, el que feia: bosses de tela, arracades, gomes per als cabells però, sobretot, la roba que es feia ella mateixa. Així va néixer Artesaina. 

Sou d’Alcúdia, però ja fa anys que viviu a Barcelona. Quina relació teniu amb Mallorca? 

— Confés que el teletreball em permet moure’m bastant, tot i que l’empresa on faig feina de calculista estigui a Barcelona. Quan puc i la situació sanitària ho permet, venc a Mallorca. La meva feina és molt tècnica i de vegades necessit el paisatge que m’ofereix Alcúdia. 

Vàreu obrir el compte d’Instagram Artesaina el mes de juliol, poc després del desconfinament. El tancament domiciliari va empènyer la vostra creativitat? 

— Crec que a tothom li va passar un poc; especialment, teníem la necessitat de trobar distraccions. Jo vaig tenir molta ansietat durant el confinament, que vaig passar a Barcelona. Les xifres diàries, les notícies constants… Era massa. I jo, des de sempre, quan no sé què fer o estic angoixada, faig coses amb les mans. A més, el primer que vaig fer quan vaig saber que ens confinaven va ser encarregar teles i comprar fils i altres materials.

És una cosa que ve de família? Teniu algun familiar que també ho faci? 

— Record que quan era petita i anava a comprar amb la meva padrina sempre em deia: "Això no t’ho compris, que és molt bo de fer". La veia cosir i fer-me la roba. Ma mare també cus bastant. Supòs que aquesta mania, o necessitat, de fer coses amb les mans ve d’aquí. A més, per mi teixir és una activitat molt terapèutica. 

Aleshores també és com una meditació o una manera de desfogar-vos. 

— Sí, em fa sentir còmoda i em relaxa. Va ajudar-me a evadir-me de la situació pandèmica que vivíem. I ha estat un gust poder conèixer més a fons la meva part més creativa. Estic tot el dia fent feina amb molts de números. Tot és molt tècnic, la gent és molt quadriculada. Sent calculista, hi havia una part de mi que necessitava sortir del 2 + 2 són 4. Hi ha una cançó d’Antònia Font que diu "ella tenia dues llunes en tota sa cara". Em fa pensar en les dues Aines que habiten dins meu: la més tècnica i la més experimental. 

Quan decidiu compartir el que feis amb la gent de les xarxes socials? 

— En realitat, va començar de manera molt innocent. Vaig fer l’Instagram per mostrar la roba que em feia per a mi mateixa, i això m’anava motivant. Vaig començar a experimentar amb materials, com el macramé i la ceràmica per fer arracades. 

Però ara ja no utilitzau ceràmica.

— Perquè necessites un forn per coure-les expressament. Utilitz l’argila perquè és un material que pots coure fàcilment a casa. 

En quin moment decidiu vendre les diferents peces de roba i bijuteria? 

— No sé ben bé com va passar. Les meves amigues es varen cansar que els donàs coses i em varen dir que a la gent li agradaria. També hi va haver certa demanda; la gent que veia les fotos s’interessava pel preu de les coses. A mi, això de posar un preu m’ha costat molt, perquè no ho he fet mai per vendre, ho faig per gust. 

I com funcionau, ara: segons les comandes o segons el que podeu fer? 

— No m’és fàcil equilibrar el que em demanen i el que tenc temps de fer. Per Nadal vaig tenir moltes comandes i totes em varen fer molta il·lusió, però vaig anar sobrepassada. Ara he donat més força a les arracades perquè d’una vegada en surten bastantes, i flueix. Les coses de costura duen més feina. 

La vostra formació, que és purament tècnica, us ajuda en aquest nou món artesà al qual us heu endinsat? 

— Per cosir em va molt bé, perquè al final tot són patrons. Per a les arracades, que requereixen un procés molt llarg, m’ajuda molt el fet de saber com és aquest material internament; això et dona facilitats a l’hora de fer-hi feina.

Dèieu que feis principalment arracades; en què us inspirau per fer els dissenys? 

El que més m’agrada és que són peces úniques, no n'hi ha cap parell igual. Les col·leccions tenen nom de dona, perquè m’inspir en la gent que m’envolta. Quan pens en na Paula i pens en un color o unes formes concretes, apost per això. Molta gent em diu que tenen un estil molt mediterrani, però és un fet totalment inconscient. Supòs que és inevitable, sent de Mallorca i haver nascut a Alcúdia, ben devora la mar.