Frederic Català: "Uns pocs quilòmetres poden marcar la distància entre l'horror i l'esperança, entre la vida i la mort"

Resident a Alaró, és un dels 597 nadons dels camps de concentració per a exiliats espanyols a les platges franceses nascuts a la maternitat d'Elna 

Frederic Català Silla viu a Alaró des de fa més de 30 anys, però arribar a aquest poble del Raiguer no ha estat un camí fàcil. V a ser un dels 597 nadons que varen néixer a la maternitat dels camps de concentració per a refugiats espanyols que es varen construir a les platges franceses d' Argelès Saint   Cyprien  i  Le  Barcarès. Va tenir sort: el seu naixement va ser possible el 1941 gràcies al servei impulsat per la mestra suïssa  Elisabeth   Eidenbenz  a la localitat d'Elna, que va evitar durant cinc anys que els infants i les mares continuassin morint a l'hora de donar a llum en aquests camps.  A set anys, Català i la seva família varen deixar enrere aquell país i tornaren a Espanya, però a poc a poc ha anat coneixent amb més profunditat la duresa d'aquells anys.

100.000 refugiats a les platges franceses, un episodi que fins fa ben poc havia quedat quasi en  l'oblit...

Sí, per mi sempre ha estat conegut; a més, he tingut diversos familiars en distints camps de concentració, però és cert que fins i tot jo desconeixia la dimensió de la tragèdia. Va ser un període molt dur per a molta gent i cadascú va tornar com va poder.

Fins i tot vós no vàreu ser conscient de l'infern que varen passar els vostres pares a França.

El meu pare i la meva mare varen anar molt alerta durant tota la vida a l'hora de parlar del passat. Supòs que no volien traslladar-me aquest horror. Per això me n'oferien una versió suavitzada, podríem dir que  descafeïnada . Evitaren sempre els detalls més cruels d'allò que varen haver de passar en el seu exili.

Va ser un periple llarg?

Als dos anys estaven a  Calviac,  després a  Carlus Souillac , Sarlat, Tolosa de Llenguadoc, fins que l'octubre de 1948 vàrem tornar a Barcelona. Jo tenia 7 anys, però me'n  queden records. El meu pare estava presoner a Normandia però, quan vaig néixer, un comandant alemany el va deixar escapar a canvi d'un cartó de tabac. Ell es va reunir amb nosaltres a  Argelès, varen deixar el camp  i va fer diverses feines. Era tallador de pedra, però també es va anar guanyant la vida tallant arbres.

Com vàreu poder tornar a Espanya?

Tornar-hi era molt perillós per a persones que havien estat en un sindicat o un partit polític. Així i tot, quan el meu padrí va morir, varen contactar amb el meu pare perquè el substituís a la feina, a  Campsa . Que la feina  passàs  de pare a fill era molt comú. Per estar segurs que podia tornar, es va fer fins i tot un conveni entre l'empresa i les autoritats per garantir que no li passaria res. I així vàrem poder tornar a Barcelona.

Com vàreu ser conscient del que va passar la vostra família?

Fa més d'una dècada era en una llibreria i em va cridar l'atenció un anunci amb el títol 'La Maternitat d' Elna', que era sobre el llançament d'un llibre d'Assumpta Montellà. De cop vaig pensar que jo era un nin d'Elna, ja que aquest és el nom del municipi que surt en els meus papers. Vaig llegir la història amb molt d'interès, em sonava com a tema de la família, com una de les desgràcies que es viuen en una guerra. No havia pensat mai que fos una qüestió que afectàs tanta gent i amb tanta d'importància. Parlant amb l'autora del llibre, vaig poder conèixer moltes més coses sobre aquesta història.

Una història que us va afectar molt.

I tant! Jo sabia que havia estat dur,  però  uns pares no donen detalls tan terribles a un nin petit. Conèixer i aprofundir en tot el que havia passat em va afectar molt, pensant el que varen haver de patir els meus pares.

Quins records us queden de la vostra estada a França?

Principalment són moments amargs. Record que els nins francesos m'escopien perquè era espanyol. La vida era difícil. Tot i això, vaig viure moments entranyables i que m'han marcat, com el nostre pas per la casa de Neus Català –supervivent del camp de concentració de Ravensbrück i col·laboradora antifranquista a París–. També record haver vist una quadrilla de maquis al bosc, on es podia trobar de tot. Quan vàrem deixar el camp, poc després del meu naixement, anàvem de poble en poble per França i havíem d'evitar els bombardejos alemanys i altres perills.

Heu tornat a les platges on estaven els camps?

Fins al 2009 no vaig tenir valor per fer-ho. Vaig fer el viatge que la meva mare va iniciar la primavera de 1941. Vaig anar a Elna i després a la platja d'Argelès, set quilòmetres de camí. Una distància de pocs quilòmetres pot marcar la distància entre l'horror i l'esperança, entre la vida i la mort. Jo vaig sobreviure, però la meva mare havia perdut la meva germana uns anys abans. S'ha de tenir en compte que quan hi arribaren no tenien ni aigua corrent ni un lloc on fer les seves  necessitats... es feia un clot a la platja i ja estava.

Què pensau quan veis notícies sobre la crisi de refugiats a Europa?

Que sempre cometem els mateixos errors. Els europeus hem exhaurit Àfrica i els seus habitants no poden fer res més que fugir-ne, no tenen mitjans per viure. Fugint s'exposen a morir, però de vegades no tenen cap altra oportunitat. La immigració és un fet, tant se val si hi estàs a favor o en contra. El que s'ha de veure és si l'estat de benestar europeu pot ser una realitat o és fictici.

El món no canvia?

Sempre, en totes les èpoques, hi ha gent bona i gent dolenta. És cert que a Tolosa els nins francesos m'escopien perquè era espanyol, però també és cert que molta gent va donar feina al meu pare per poder sobreviure aquells anys tan difícils. O que un alemany de l'exèrcit nazi el va deixar escapar quan va saber que havia nascut el seu fill.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF