Una tradició medieval que s’ha convertit en una celebració popular

MontuïriLa setmana posterior al diumenge de Pasqua, desenes de localitats de Mallorca fan pancaritats en ermites, puigs, castells i platges per menjar les darreres panades i rubiols. Aquesta tradició presenta unes arrels que cal anar a cercar a l’Edat Mitjana. Una festa que nasqué per repartir aliments entre els pobres ha esdevingut, set segles després, una celebració popular.

Per trobar l’origen dels pancaritats mallorquins cal remuntar-se a la celebració medieval de la Festa de la Caritat a la ciutat de Mallorca. Aquesta tenia lloc els dies posteriors a la Pasqua Florida i era de caràcter municipal. El matí del dia de la festa sortien en processó des de les diferents parròquies de la ciutat per portar el pa fins a la capella del Temple. Allà es beneïa i es repartia entre la població reunida en aquell indret. Els qui rebien el pa eren generalment famílies pobres que anaven a menjar els aliments a les rodalies del torrent de la Riera.

La celebració s’anà solapant a partir de començament del segle XV amb la festa de l’Àngel Custodi de la Ciutat i del Regne de Mallorca amb la participació dels jurats, autoritats i habitants de tota l’illa. L’esdeveniment arribà a assolir un gran predicament amb processó, missa, sermó solemne i entremesos teatrals. Després d’algunes limitacions a causa d’actes irrespectuosos que s’hi produïen, la festa entrà en decadència a partir del segle XVII.

Expansió a la Part Forana

Posteriorment, també aparegueren pancaritats a diverses viles de Mallorca gràcies al costum que les cases bones fessin actes de caritat i donassin aliments als pobres que captaven durant el cicle pasqual. Després, aquests s’ho menjaven als afores dels pobles. Tot plegat a imitació del que es feia a Ciutat.

Amb el temps, l’acapte es convertí en la tradició d’anar a cantar panades a les cases per part dels fadrins (també anomenada sales o caramelles).

Els pancaritats forans solien dur-se a terme a foravila, dalt d’algun turó, a vorera de mar i preferiblement al voltant d’algun santuari o ermita. També era habitual pujar-hi en processó creu alçada a Porreres i Felanitx. A Petra s’aprofitava el pancaritat per acomiadar el quaresmer (el capellà que predicava durant la Quaresma).

Els pancaritats reviuen el fet de menjar en comunitat dels primers cristians. La celebració l’organitzava la parròquia per acudir a algun santuari, ermita o, si no existia, una font. La processó solia ser encapçalada per la imatge d’algun sant o la creu parroquial i amb el clergat cantant la lletania de tots els sants. El poble, per la seva banda, pujava amb els aliments per poder passar el dia. Un cop a l’esglesiola, tenia lloc un ofici religiós. Després els romeus menjaven compartint les restes de tota la gastronomia típica de la Setmana Santa i Pasqua. A l’horabaixa eren habituals els jocs i els balls.

Una festa de primavera

A partir dels anys setanta i vuitanta, el caire religiós dels pancaritats va perdre pes a favor d’elements més lúdics com els balls i els jocs populars. Els ajuntaments es feren càrrec de l’organització i proliferaren els grans dinars comunitaris. Els pancaritats més tradicionals gaudiren d’una renovada puixança, mentre que localitats sense aquest costum n’organitzaven de nous. Un cas a destacar és el pancaritat de Palma, que se celebra el Diumenge de l’Àngel al bosc de Bellver. La tradició va ser recuperada l’any 1981 per la Federació de Veïns i des del 2012 l’organitza l’Ajuntament.

Actualment, els pancaritats mantenen la capacitat de fer sortir els ciutadans per passar un dia de primavera fora de casa. S’hi han incorporat nous elements, lligats a la gent jove i, d’aquesta manera, una tradició d’origen medieval continua vigent al segle XXI renovant-se per adaptar-se als nous temps.