Quan les cròniques d’un poble es destil·laven als vells bars

VilafrancaEls bars són com éssers vius: neixen, es reprodueixen i moren, o es transformen. La dita universal que una foto val més que mil paraules, aplicada a la mostra fotogràfica sobre quasi un segle de bars a Vilafranca, pot ser l’equivalent a un tom gruixat de cròniques d’un poble, majoritàriament referides a gent senzilla i treballadora que vivia del camp i de la petita indústria emergent de les teuleres. L’agrupació cultural Sa Revolta, amb 26 anys de recorregut, acaba de recuperar desenes de fotografies antigues de bars, cassiners i clients que marcaren una època de la història local. Per a molts, el bar era com una segona casa, una trobada amb els amics amb qui compartir llargues hores d’hivern, nits d’estiu a la fresca, etc., o un confessionari de pinte en ample. Una immensa font de notícies locals.

Mites i novel·les casolanes, vivències de gent d’un poble tendre en el centre de l’illa, varen forjar la vila actual . La recerca fotogràfica -no amb poques dificultats per haver de remoure capses i caixes velles-, d’Amador Barceló Nicolau, una de les ànimes de l’associació cultural Sa Revolta, ha permès oferir una interessant exposició que estarà oberta durant les festes de la Beata a la seu de l’entitat, el local que fou Bar Barceló (Cas Senyoret). Un bar històric, on els murs semblen guardar secretament xerradisses i guirigalls. No parlen, però d’ells pengen un bon tros de la història de Vilafranca.

Els bars, en època de moltes restriccions, esdevingueren petits teatres, sales esportives (billar, futbolins, ping-pong, dards...), recreatives (cartes, daus...), locals de noces, sales de ball..., emperò tot baix el control polític (Ajuntament), religiós (els capellans) i militar (la Guàrdia Civil), aleshores esdevinguts la santíssima trinitat de l’ordre social.

L’evolució econòmica anà marcant l’assentament dels bars. A la primera meitat del segle XX, quan a la carretera Palma-Manacor, que passava pel centre de la vila, veure trànsit de cotxes era una novetat, els bars s’instal·laven a la zona de la plaça Major. Vivien d’esquena al vial que durant la segona meitat de la centúria seria l’artèria neuràlgica i l’espai del comerç local, a mesura que el trànsit anà en augment .

La plaça Major tingué fins a quatre establiments: Ca n’Àgueda, Can Paloni, Can Rumbande i Can Jordi. Amb el nom de Can Paloni també es regentà un hostal (més endavant Cas Ros), datat ja de 1920.

Bars amb barberia

Alguns bars solien tenir barberia. L’espera del torn per tallar-se els cabells o afaitar-se es matava al taurell o a les taules jugant a les cartes. Ca n’Estevet, Can Paco, Can Gorrió, Can Jordi, Cas Senyoret o Can Rumbande (que tancà el 1952) tingueren servei de perruqueria masculina.

Per a la gastronomia, dinars multitudinaris o el refresc festiu familiar, hi havia el Local Virgen de Lluc (especialitzat en bodes), Can Jordi, La Vuelta i també Can Paloni, on s’hi arribaren a fer projeccions cinematogràfiques, abans que es construís el cine parroquial. Eren temps de bodes simples i humils, lluny del rosari de despeses d’avui, que tenien lloc en dia feiner i en què se servien els convidats amb gelat i ensaïmada o xocolata.

Els anys 30, el bull de la política es vivia sense por, a porta oberta. A la plaça, al bar Can Jordi, s’hi reunia gent més afí als partits dretans i a Can Paloni les tertúlies eren més participades per una clientela d’esquerres, fins que el 36 tot canvià, com a molts indrets.

A partir dels anys 50, els bars esdevingueren seus de clubs esportius: futbol i caça, sempre predominants a les converses. “Els dilluns eren un bull constant, discussions de futbol, i es rifava el diari Hoja del Lunes ”, recorda Amador Barceló.

El futbol arribà a crear una forta rivalitat entre bars, fins al punt que fundaren equips propis: Cas Senyoret (amb indumentària roja i blanca) i Cas Ros (vestimenta blanca). Eren principis dels 70, feia poc que s’havien retirat les camisetes vermelles amb botons del ‘gloriós’ San Martín i acabava de néixer el C.D.Vilafranca. El billar era el joc rei als bars. A Cas Senyoret i a Cas Ros s’hi organitzaren els campionats de Balears, el 1970 i 1971.

Els bars es traspassaven i canviaven de nom, i també de lloc. Alguns continuen amb noves generacions. Avui els decans són Es Cruce, Can Pujol i Can Baleto, amb el nom primitiu. Llavors encara n’hi ha d’actius rebatiats com La Vuelta (Ca na Miquela de ses Teuleres), Can Gustí (Es Niu) i Ca n’Estevet (Es Refugi) i Ca n’Àgueda (Bar sa Plaça).

Cafès amb solera

Café Español (1937-1956), Can Tià Gorrió (Can Gustí, 1950), Can Bernardí Molí, Bar París (Ca n’Estevet), Can Paco, La Vuelta, Can Paloni, Can Rumbande (1935), Bar Amengual, o les bodegues de Can Cristià (al carrer Principal) o la de Can Coleto (El Canyís i després Cas Senyoret), Can Pujol..., són noms de bars i establiments d’oci que perduren. Aquests dies la gent major recupera records de tot color estampats en blanc i negre, d’horabaixes de tertúlies, de discussions i baralles, de borratxeres, de notícies, i de xafarderies d’una època retinguda en la memòria i en les velles estampes de bars, les fotos antigues dels quals recuperen petites històries que fan la història gran d’un poble.

Cafès i hostals, pioners en la comercialització de melons

L’hostal de Can Paloni (Cas Ros) fou un dels primers llocs on es va començar a veure negoci, que aprofità l’augment de cotxes transitant pel centre de la vila. La carretera Palma-Manacor era tot un aparador i calia aprofitar-ne els avantatges . Vendre-hi els productes locals fou pitjar la tecla de l’èxit, i obrir una línia de negocis que hi perduraren fins a finals del segle passat. La Parada el Molino començà a rebre autocars amb turistes a principis dels anys 60. Sens dubte, la venda de melons donà empenta al negoci de la restauració. El bar de més concurrència de les Illes, Bar Es Cruce, tingué un inici amb aroma meloner. Allà on ara està situat, al creuer de les carreteres Palma-Manacor amb la de Petra-Felanitx, una paradeta amb melons començà a compaginar l’oferta de fruita típica amb un servei de torradora en què es reconvertí una fornal. I la torradora va nuclear un bar avui referent capdavanter de la gastronomia autòctona, aixecat per Bernat Garí i continuat per la seva nissaga.