Publicitat
Publicitat

EL REREFONS DEL CAS

Eivissa Centre, la ferida que obrí el PSOE eivissenc

Sense Roque López no s’entén la llarga guerra oberta en el partit ni el serial judicial que ara es tanca

Des del PSOE d’Eivissa, sempre s’ha repetit que el cas Eivissa Centre s’hauria de dir cas Roque López, i és cert que aquesta figura, que simbolitza la guerra civil oberta que va viure el socialisme eivissenc durant una dècada, és indispensable per conèixer el serial judicial i polític que s’ha tancat aquesta setmana.

El cas Eivissa Centre va esclatar el 26 d’abril de l’any 2007, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques i locals, quan el diari El Mundo va publicar els extractes d’uns enregistraments que Roque López, exsecretari general de la Federació Socialista Pitiüsa, havia realitzat als seus companys de partit. La conversa més compromesa era una que mantenia amb Josep Marí Ribas Agustinet, aleshores gerent de l’empresa pública ITUSA -Iniciativas y Transformaciones Urbanas SA-, en la qual es parlava d’una trama per obtenir comissions i repartir-se diners en B entre el PSOE i el PP a través dels beneficis generats pel pla de remodelació urbana conegut com a Eivissa Centre.

Així, els habitants dels vells blocs de protecció oficial de Santa Margarida que havien de ser esbucats es reallotjarien en un nou i flamant edifici de pisos: els beneficis de la venda dels pisos que sobraven era el que es repartirien entre els dos partits i la constructora Bruesa. Això era el que assegurava Roque López, però no és el mateix que pensen el fiscal i la jutgessa d’Instrucció número 2 d’Eivissa. En l’escrit de la Fiscalia es pot llegir que, en efecte, a l’mp3 que aporta Roque López s’hi sent Agustinet explicar que el constructor Antonio Pinal, de Bruesa, els ha proposat un tripijoc amb els pisos del nou edifici, però el fiscal també recorda que “aquesta operació mai es va realitzar, sinó que es va paralitzar l’obra fins que no s’aprovés el PGOU”.

Un cas de set anys

“Tot el que explicava Marí Ribas depenia de si s’aprovava o no el PGOU. És a dir, es parlava de coses que es podrien fer, però mai de coses que s’han fet”, argumenta el fiscal, que conclou que “les suposicions mai poden ser un delicte”. La jutgessa ha seguit fil per randa tots els arguments de la Fiscalia i ha ordenat tancar definitivament el cas. El jutge anterior, José Espinosa, també havia defensat l’arxivament del cas, però va ser denunciat per Roque López. De fet, ha estat l’obstinació de López de recórrer tota decisió en contra dels seus interessos allò que ha dilatat aquest procés durant set anys.

Però per què l’exsecretari general dels socialistes pitiüsos enregistrava les seves converses amb els companys de partit i llançava aquesta bomba a pocs dies de les eleccions? Era l’episodi final d’una història d’odi caïnita dins el socialisme pitiús.

Qui és Roque López?

Roque López (Jaén, 1959), regidor d’Esports quan Xico Tarrés era alcalde d’Eivissa, va enfrontar-se a Tarrés i va derrotar-lo durant el X Congrés de la Federació Socialista de les Pitiüses gràcies a la seva hàbil manera de mobilitzar i utilitzar els militants durant les votacions del congrés. Una vegada al capdavant del partit, va marginar a la facció contrària, com es va demostrar durant la visita de Zapatero a Eivissa l’estiu de 2006, on no va permetre que Tarrés ni es pogués acostar al president espanyol.

López es va postular com a candidat a president del Consell en les eleccions del 2007, cosa que va encendre els llums d’alarma als despatxos del PSIB. López podria ser un polític molt dotat per a la intriga partidista, però era una persona amb un carisma inexistent, incapaç de dir ni una sola paraula en eivissenc, amb una imatge pèssima i una oratòria calamitosa. És a dir, el pitjor candidat imaginable. La gota que va fer vessar el got de la paciència del PSIB va ser quan López va desobeir les ordres del partit i va dir que no pensava participar en una candidatura unitària d’esquerres.

Cop de timó

Tot i que a molts socialistes no els feia gaire gràcia compartir candidatura amb Eivissa pel Canvi o amb partits com Esquerra Republicana, la consigna era que l’única manera de derrotar el PP era amb una candidatura única d’esquerres. La negativa de López, que representava el sector més espanyolista del PSOE, va provocar que Ferraz, a petició de Francesc Antich, iniciés el procés per decapitar el partit a Eivissa. El secretari d’Organització Socialista, José Blanco, va cridar López a Ferraz i el va ‘convidar’ a abandonar. Després de la seva negativa, Ferraz va fer un cop de mà i va assumir directament el control del partit a Eivissa i va imposar la candidatura de Xico Tarrés. López va abandonar el partit, però ho va fer amb un as a la màniga o, millor dit, amb un mp3 a la màniga.

Sobre els motius de l’actuació de López se n’ha parlat molt. Es diu que potser era un ‘agent doble’, un ‘infiltrat’ per rebentar el PSOE des de dins, que estava comprat per algú molt poderós, que el van enganyar i utilitzar. Rumors, en definitiva. No obstant això, el socialisme eivissenc ha aconseguit la fórmula per trobar una pau idíl·lica: va expulsar la totalitat del seu sector crític. Ara estan molt més tranquils.

Etiquetes