Qui va matar l'Home del Gel?

Apareixen noves pistes d’un cas d’allò més antic. El Museu d’Arqueologia del Tirol del Sud, a Bolzano (Itàlia), guarda la mòmia d’Ötzi, que va morir pels volts del 3300 aC prop dels cims dels Alps d’Ötzal. Amb l’ajuda d’un policia forense de Munic especialitzat en casos arxivats, s’ha pogut reconstruir com va morir el conegut com l’Home de Gel. La hipòtesi és que després d’una baralla que ell va guanyar li van disparar una fletxa mortal per venjar-se’n.

La directora d’un petit museu italià va trucar al comissari Alexander Horn, de la policia de Munic, per demanar-li si investigava casos arxivats. “Sí. N’investigo”, va respondre Horn, que recorda la conversa. “Doncs tinc el cas més antic de tots per oferir-li”, li va dir Angelika Fleckinger, directora del Museu d’Arqueologia del Tirol del Sud, situat a Bolzano, Itàlia.

La víctima, de qui no es coneix la identitat, rep el sobrenom d’Ötzi i ha estat emmagatzemada en una cambra frigorífica del museu durant un quart de segle. Sovint anomenada també Home del Gel, és la mòmia en un estat de conservació més perfecte del món, un home de l’edat del coure que va estar congelat a l’interior d’una glacera de la frontera septentrional d’Itàlia amb Àustria fins al 1991, quan l’augment de les temperatures va desfer el gel que el cobria i dos alpinistes el van descobrir.

La causa de la seva mort no es va conèixer fins deu anys després, quan una radiografia de la mòmia va indicar que li havien fet una mala jugada en forma de punta de fletxa de sílex clavada a l’esquena, just sota l’espatlla. I ara Horn, armat amb una quantitat ingent de dades científiques recopilades pels investigadors, ha aconseguit compondre un relat extraordinàriament detallat del que li va succeir a l’Home del Gel en aquell dia fatídic dels volts del 3.300 aC prop dels cims dels Alps d’Ötztal.

“Quan es van posar en contacte amb mi per primera vegada per plantejar-me la idea, em va semblar que era massa difícil; ha passat massa temps”, explica Horn, un especialista destacat en l’elaboració de perfils criminològics. “Però, de fet, està en millors condicions que víctimes d’homicidis recents amb què he treballat després que les trobessin a la intempèrie”.

Al món hi ha unes quantes mòmies de la mateixa antiguitat que l’Ötzi, però no n’hi ha cap que estigui tan ben conservada. La majoria van ser sotmeses a rituals preparatoris, que solien implicar que els extraguessin els òrgans interns, les conservessin amb substàncies químiques o les exposessin a condicions desèrtiques destructives.

La glacera no només va congelar l’Ötzi al lloc on va morir, sinó que l’elevada humitat del gel també en va conservar intactes els òrgans i la pell, a grans trets. “Imagina’t: sabem el que contenia l’estómac d’una persona de fa 5.000 anys”, s’admira Horn. “En molts casos, no ho podem saber ni amb víctimes d’avui dia”. El contingut de l’estómac de l’Ötzi ha resultat crucial a l’hora de determinar amb una precisió sorprenent el que li va passar i ha contribuït a dilucidar fins i tot el possible mòbil del seu assassí.

Com més saben els científics, més reconeixible esdevé l’Home del Gel. Feia 1,67 cm (una estatura mitjana per a la seva època), pesava uns 50 kg, tenia els ulls marrons, els cabells castanys fosc i llargs fins a les espatlles i feia una talla 40 de peu. Tenia uns 45 anys -sis amunt, sis avall-, una edat respectablement avançada per al neolític tardà, però encara estava en plena forma.

L’Ötzi tenia el físic d’una persona que acostuma a fer caminades extenuants però treballa poc el tren superior. Amb prou feines tenia greix al cos. Conservava totes les dents i entre els seus dos incisius superiors hi havia una separació de 3 mm, un trastorn hereditari conegut com a diastema que també presenten Madonna o Elton John. Vist a través del vidre de la cambra frigorífica del museu, on se’l conserva actualment, les seves mans no només fan pinta de ser insòlitament menudes, sinó que tampoc presenten indicis que en fes un ús rude, cosa que suggereix que l’Ötzi no era un treballador manual.

Totes les investigacions d’homicidis modernes es fonamenten en gran mesura en la ciència forense. En el cas de l’Ötzi, però, les tècniques aplicades han estat particularment punteres i hi han intervingut especialitats exòtiques com l’arqueobotànica i la paleometal·lúrgia. A partir de l’anàlisi de restes de pol·len presents al seu tracte digestiu, els científics han pogut situar la data del decés de l’Ötzi en algun moment de finals de la primavera o principis d’estiu. Han descobert que els últims dos dies abans de la seva mort va consumir tres àpats diferents i va caminar d’una altitud de 1.980 metres fins al peu de la vall per després tornar a pujar muntanyes amunt fins al lloc dels fets, a uns 3.200 metres d’altitud, on se’n va trobar el cadàver.

A banda de la provocada per la punta de fletxa, el seu cos presentava una ferida destacada: un tall profund a la mà dreta, entre el polze i l’índex, que arribava a l’os i era potencialment discapacitant. Pel grau de cicatrització que s’aprecia a la ferida, s’havia produït entre un i dos dies abans.

A partir d’aquestes dades, Horn conjectura que l’Ötzi podria haver davallat al seu llogaret i haver-se enredat en un altercat violent. “Era una ferida defensiva molt activa i interessant tenint en compte que el cos no presenta cap més lesió, ni hematomes destacables ni ferides d’arma blanca, de manera que probablement va ser el guanyador de la baralla. Fins i tot és possible que assassinés la persona que el va intentar atacar”, afirma.

Després va marxar, equipat amb tot l’avituallament necessari, les brases d’una foguera conservades en farcells de fulla d’auró a l’interior d’un cilindre d’escorça de bedoll i força material més. Probablement va carregar la majoria de coses en una motxilla amb una estructura de fusta. Les úniques armes que portava eren una daga de sílex tan petita que semblava l’equivalent de l’edat del coure d’una pistoleta de butxaca, un bastó de 180 cm per fer-ne un arc que encara no estava acabat i un carcaix de pell de cérvol de factura molt bella amb una dotzena de fletxes, de les quals només dues tenien fixada una punta.

Horn estima que l’Ötzi no tenia pressa. A 3.200 metres, va construir el que semblava un campament en un barranc protegit situat en un coll de muntanya, va escampar les seves pertinences i es va asseure per assaborir el seu últim àpat. “Aproximadament mitja hora abans de morir, va fer un àpat complet, fins i tot copiós”, assegura Horn. El menú de l’edat del coure que va ingerir va ser equilibrat i va consistir en carn de cabra salvatge fumada o crua; espelta petita (un cereal domesticat primitivament) tal vegada en forma de pa; alguna mena de greix que podria venir de cansalada o d’un formatge i una varietat comuna de falguera. Fins i tot hi ha proves que una part del seu àpat era acabat de coure. “Si tens pressa i el primer és fugir d’algú que et vol matar, no fas pas això”, argumenta Horn. I afegeix que, per acabar l’arc de l’Ötzi, només calia mitja jornada de feina. Tot i això, no hi havia res que indiqués que en aquell moment hi estigués treballant.

Mitja hora després que l’Ötzi hagués acabat de menjar, el seu assassí s’hi va acostar i li va disparar a l’esquena des d’una distància de gairebé 30 metres. La fletxa va impactar sota la seva aixella dreta i li va fer un tall d’aproximadament 1,3 cm a l’artèria subclàvia. És probable que la ferida, que segurament li va causar la mort en poc temps, fos intractable fins i tot en l’actualitat, especialment pel lloc on es va produir. De l’angle de la ferida se’n desprèn que o bé li van disparar des de més avall i des del darrere, o bé estava inclinat endavant quan li van disparar des de més amunt i des del darrere.

“L’objectiu de l’assassí era matar-lo, i decideix disparar-li des de molt lluny; potser perquè havia après del que havia succeït un o dos dies abans”, especula Horn. “A grans trets, és el que es veu sempre avui dia. La majoria d’homicidis són personals i es produeixen arran d’episodis de violència i d’una escalada violenta. El vull seguir, trobar-lo i matar-lo. Totes les emocions que hi ha en un homicidi no s’han esvaït en tots aquests anys”.

Horn assegura que es pot descartar sense cap mena de dubte que el fet desencadenant de l’homicidi fos un robatori. L’Ötzi tenia una destral de coure, un artefacte valuós que rara vegada es veu en sepultures d’aquell període. La roba i el material amb què anava equipat estaven adaptats al rigorós clima alpí i probablement eren valuosos, atès que eren fets del cuir i el pelatge d’almenys deu animals de sis espècies diferents. “No va ser pas un robatori que hagués acabat malament ni res d’això”, deixa ben clar Horn. És evident que l’assassí va intentar encobrir el seu acte. “Si tornessis al teu llogaret amb aquesta destral tan poc comuna, el que havia passat resultaria evident”.

El cas de l’Ötzi continua sorprenent els científics de moltes disciplines que encara n’estudien els vestigis. L’any passat, per exemple, van descobrir que estava infectat per una soca estranya d’ Helicobacter pylori, el bacteri que actualment es creu que provoca les úlceres. Malgrat això, Horn, rient per sota el nas, assenyala que hi ha una cosa que difícilment descobriran: “No soc gaire optimista pel que fa a trobar l’assassí de l’Ötzi”.

Tant en vida com després de mort, l’Home del Gel resulta sorprenentment familiar als seus descendents moderns, afirma la directora adjunta del museu, Katharina Hersel. “Se’ns assembla tantíssim... Fa servir el mateix equipament que nosaltres per anar a la muntanya, només canvien els materials”, comenta. “I encara ens seguim matant els uns als altres, o sigui que potser no hem pas evolucionat tant, al capdavall”.