Julio Rodríguez Fernández: “Entrar a l’OTAN suposava emmirallar-nos en exèrcits més democràtics”

La ministra Carme Chacón el va nomenar cap de l’estat major de la Defensa el 2008. Entre altres operacions, aquest comandant de l’exèrcit de l’aire va participar en el programa de desenvolupament de l’avió de combat europeu (Eurofighter) i va ser president del projecte de reabastiment en vol de l’OTAN. També va ser director general d’Armament i Material del ministeri de Defensa. El novembre del 2015, el govern del PP el va destituir de manera fulminant “per deshonor”, pocs dies després que Rodríguez anunciés que aniria a la llista de Podem per Saragossa. Pablo Iglesias va arribar a dir que seria el ministre de Defensa si Podem guanyava les eleccions, però l’aritmètica electoral va deixar Rodríguez fora del Congrés de Diputats.

Com es va viure el debat entorn del referèndum de l’OTAN des de les forces armades?

Eren moments històrics. El referèndum sobre a pertinença d’Espanya a l’Aliança Atlàntica es va convertir en un afer de política interior, també respecte de l’exèrcit. Per a les forces armades suposava obrir les portes a Europa i la possibilitat d’emmirallar-se en exèrcits més democràtics. No hi havia una posició homogènia. L’armada i l’exèrcit de l’aire apostaven més per l’entrada a l’OTAN, eren més aperturistes perquè havien tingut més contacte amb exèrcits democràtics. En canvi, a l’exèrcit de terra hi havia una posició molt conservadora, majoritàriament contrària a l’OTAN.

El cop d’estat del 1981 encara era molt present en la societat, que veia l’exèrcit amb desconfiança.

Després del 23-F hi va haver altres intents. Les mentalitats no canvien d’un any per l’altre. És cert que després del cop una part de la societat va veure un punt de no-retorn molt clar, perquè en aquell moment van ser molt conscients del que es podria haver perdut, i crec que molts militars també es van adonar que havien estat en mans d’alguns visionaris.

Amb què es van trobar les forces armades espanyoles quan es van incorporar a l’OTAN?

Eren unes forces armades que miraven més cap a l’interior que cap a l’exterior, i això va canviar a partir de l’entrada a l’OTAN. Hi havia un gran aïllament, no es parlaven idiomes, i fins i tot hi havia por a sortir a l’exterior, un gran sentiment d’inferioritat. Crec que l’evolució que han experimentat les forces armades va en paral·lel al canvi que hi ha hagut a la societat espanyola.

En què hem millorat?

L’evolució és clara. Les forces armades són ara una institució de la qual no es té por, que està sotmesa al poder civil des que es va aprovar la Constitució, que presta un servei públic i a la qual es respecta. Crec que la sortida a l’exterior del personal de l’exèrcit, la participació en operacions internacionals, han fet canviar el sentiment i l’opinió de la societat respecte de l’exèrcit.

Hi ha qui qüestiona el paper de l’Aliança Atlàntica des que va caure el Teló d’Acer.

L’OTAN va néixer en el context de la Guerra Freda i amb els anys es va anar quedant obsoleta. Això ha provocat una cerca constant de quin havia de ser el seu paper després de la caiguda del Mur de Berlín, i també de com es podien justificar els recursos de què disposa. Ara cal apostar per una organització més europea, més pròxima, i no una organització transatlàntica com és l’OTAN.

Quins canvis s’haurien de fer?

Els interessos d’un país sempre estan molt més a prop dels del seu veí, i és cap aquí que hem de tendir. Cal aprofundir en una política europea de seguretat comuna que vagi paral·lela a la política exterior de la UE.

I vostè és optimista en aquest sentit?

Com tots els processos històrics, requereix el seu temps. Caldrà una transició cap a una política de seguretat europea, però si es tenen clars els objectius no ens hem de resignar i dir que és impossible canviar-ho, tot i el poder hegemònic que tenen els Estats Units en totes les decisions que es prenen a l’Aliança Atlàntica.