Publicitat
Publicitat

Un parèntesi d’un any abans d’anar a la universitat

Cada cop més estudiants es prenen un any sabàtic per aprendre idiomes o viatjar abans d’iniciar la carrera. Els experts creuen que ajuda a trobar feina

Aprendre idiomes, viatjar, treballar, conèixer gent i conèixer-se un mateix. Tot, en un any. En això consisteix el gap year o el que aquí es coneix com a any sabàtic . Si bé a diferents països d’Europa o als Estats Units és una opció majoritària i ben vista -una de les filles del president dels EUA, Barack Obama, està fent un any sabàtic a Sevilla abans d’anar a la Universitat de Harvard el 2017-, a Espanya continua sent una pràctica poc reconeguda i només una minoria d’estudiants la trien.

Però, tot i que encara no disposi del prestigi que sí que té en altres llocs del món, cada vegada són més els estudiants catalans que aposten per fer un any sabàtic. “Som en una societat en què sembla que tot s’hagi de viure de forma pautada i que tot el que sigui sortir d’aquest patró és perdre el temps”, denuncia el professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Manuel Armayones. En aquest sentit, recorda que “es perd més el temps començant una carrera que no t’agrada i que acabaràs deixant”.

Per a Armayones, l’any sabàtic és “un bon aprenentatge de competències de les que no s’ensenyen a la universitat” i recomana “sortir fora de la zona de confort per enfrontar-se a la vida”. “Es tracta d’aprendre a relacionar-se amb gent que viu realitats diferents de les teves i de conèixer altres cultures”, argumenta el professor, que considera necessari que com a societat “ens deixem de mirar el melic”.

De fet, el professor defensa que un any sabàtic pot ajudar a trobar feina en un futur. “Amb aquesta vivència s’adquireixen habilitats - soft skills - com l’empatia i això serveix per conviure”, assegura. Per aquest motiu creu que avui en dia les empreses ja “donen per fet que els aspirants han estudiat carreres universitàries” i que el que marca la diferència són aquestes “experiències i habilitats”. “Com a societat hem de ser conscients d’això i canviar la mentalitat”, conclou.

“Va ser un xoc trobar-me amb 18 anys sola a Guatemala”

(Patricia Conesa, estudiant de comunicació i filologia portuguesa)

Es podria dir que la idea de fer un any sabàtic li rondava pel cap fins i tot abans de saber què era. Amb 10 anys i amb un interès innat per veure món, Patricia Conesa (20 anys) va demanar als seus pares poder estudiar sisè de primària a Anglaterra. “Fer-ho em va permetre aprendre anglès i conèixer gent que vivia d’una manera diferent del que estava acostumada”, explica. Anys després, tot i que tenia clara la carrera que volia estudiar, va voler prendre’s un any sabàtic abans d’iniciar la universitat.

Tot va començar quan una amiga anglesa li va explicar que faria un any sabàtic quan acabés el batxillerat. “Jo vaig pensar: que bé que viu”, apunta, entre somriures. Després va veure que, a diferència del que passa a Catalunya, el gap year és l’opció majoritària al Regne Unit. “Quan vaig veure com li havia servit a la meva amiga em va captivar la idea”, explica. La Patricia tenia clar que estudiaria comunicació i filologia portuguesa a la universitat de Newcastle, però també que abans havia de fer un any sabàtic. Quan va comunicar-ho a la universitat no va tenir cap problema. “L’únic que em van dir va ser: et guardem la plaça. Passa-ho molt bé”, explica.

Durant l’any va estar tres mesos fent un voluntariat a Guatemala i tres mesos a Siena estudiant italià. Tot i que el resultat el valora de forma molt positiva, l’experiència a Guatemala no van ser flors i violes. “Trobar-me allà amb 18 anys sola va ser un xoc amb mi mateixa”, assegura Conesa, que afegeix que va patir el masclisme imperant a la societat. Ella feia de voluntària en un projecte de lleure per a menors desafavorits en un poble situat al costat d’Antigua Guatemala. Segons explica, no podia tornar a casa sola i els homes la xiulaven tot i que sabien que era una treballadora del centre. També va patir un intent d’abús sexual per part d’un taxista. Al marge d’aquests episodis, assegura que l’experiència la va fer créixer molt. “Jo mai havia estat sola. A Barcelona anava de l’escola a casa i, si no, quedava amb les meves amigues o amb el meu nòvio”, afirma.

Quan va acabar el voluntariat va tornar a Barcelona durant uns mesos. Durant aquell temps es va sentir estranya i al març va tornar a fer les maletes per anar a Siena. “Aquells mesos a Itàlia van ser un regal”, assegura, amb nostàlgia pels vells bons temps. De fet, diu que tot just trepitjar la ciutat ja va veure que aquell era el lloc on havia de ser. “A Siena sempre estava contenta i plena d’energia. Tot el que feia o vivia em feia pensar: això ho explicaré als meus néts”, assegura.

Allà estudiava italià i feia classes d’espanyol per poder costejar-se part de la seva vida. “A Siena vaig descobrir que aprendre idiomes és el que m’agrada més i que comunicar-me amb la gent és el que m’omple més”, apunta. Avui, tot i que encara no sap a què es voldrà dedicar, hi ha una cosa que té clara: mai deixarà de viatjar per conèixer altres realitats.

“Estava tan bé que no necessitava penjar fotos a l’Instagram”

(Ester Garrido, estudiant de relacions laborals)

Cansada d’estudiar, Ester Garrido (20 anys) tenia clar que quan acabés el batxillerat faria les maletes per conèixer món. “Quan vaig acabar l’ESO els meus pares em van obligar a fer el batxillerat. Una vegada el vaig aprovar, era el meu moment per marxar”, explica. Garrido no havia viatjat mai sola, no dominava l’anglès i tenia por dels avions. Com a repte personal, es va imposar anar a viure a Londres durant uns mesos. Els seus pares, però, preferien que comencés la carrera una vegada acabat l’institut i que “no perdés el temps” fent un any sabàtic.

Com que marxar fora era una decisió de l’Ester, els seus progenitors no li van pagar l’experiència. “El meu pare em va dir que em pagaria el vol d’anada i un mes d’estada allà. Si amb aquell temps no trobava res, havia de tornar”, explica. A la primera setmana d’arribar a Londres ja va trobar feina. “Vaig deixar un currículum en un pub d’Abbey Road i em van trucar per fer hores puntuals”, explica Garrido, que de seguida va aconseguir que la contractessin per fer jornada completa. “Per a mi, treballar allà era com estar en una acadèmia que a sobre em pagava”, apunta. La seva estada a Londres la recorda amb una felicitat absoluta. “Estava tan bé que no necessitava el mòbil, ni penjar fotos a l’Instagram ni al Facebook”, expressa. A diferència del que li passava quan vivia a Santa Maria de Palautordera (Baix Montseny), ja no tenia la necessitat d’exposar la seva vida a les xarxes socials.

L’Ester se sentia en un “món a part” del que sempre havia viscut. “Tots els amics que vaig fer tenien una cultura diferent i això sobretot ho notava a l’hora de menjar”, explica. Fins que va marxar a viure a Londres, creu que “només havia vist el món amb uns ulls”. “Vaig aconseguir sortir d’un bucle: estava tancada en un lloc i no veia el que hi havia fora”, expressa, i afegeix que ara pensa “d’una manera diferent”. Quan va tornar a casa va matricular-se a relacions laborals a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) tal com tenia previst. Li hauria agradat poder-se matricular en una universitat anglesa, però els preus eren “inassequibles”.

Amb el que havia aconseguit estalviar de la seva feina a Londres es va pagar el carnet de conduir i es va posar ferros. “Vaig treballar molt, però també vaig disfrutar molt”, sosté.

Ara els matins va a classe a la UPF i a les tardes i els caps de setmana treballa en una botiga de La Roca Village. Amb aquests diners ajuda els seus pares a pagar part de la carrera. “Gràcies al meu anglès i a la meva experiència al pub de Londres em van trucar de 8 botigues de La Roca”, assegura, sorpresa.

L’Ester confessa que troba a faltar la vida que tenia quan vivia fora, però assegura que amb la seva vida actual és feliç. Quan acabi la carrera té clar quin serà el seu pla. Tornar a marxar per després tornar a casa. O, dit d’una altra manera, rodar el món i tornar al Born.

“Gràcies al meu any a Londres, vaig aprendre a espavilar-me”

(Maria Vives, estudiant de relacions internacionals)

Com una gran part dels joves quan acaben el batxillerat, Maria Vives (19 anys) no tenia clar quina carrera escollir. En lloc de començar uns estudis que molt probablement no li agradarien, va optar per un fer un any sabàtic a Londres. “El meu pare coneixia un historiador i necessitava que li digitalitzés l’arxiu i vaig tenir la sort de poder fer de becària”, apunta Vives, que va poder treballar durant un curs a la London School of Economics. Des del primer moment Londres la va acollir amb els braços oberts.

“No vaig tenir cap problema per integrar-me, tenia la sensació que seria més difícil”, explica Vives, que afegeix que tothom que es va trobar pel camí la va ajudar. Durant les dues primeres setmanes va “fer de turista” i després va aprofitar al màxim totes les oportunitats que li oferia la universitat. Lluny de voler fer un grup d’amics catalans , Vives va esforçar-se per trobar amistats d’altres parts del món que li permetessin enriquir-se al màxim. “Em vaig apuntar a l’equip de bàsquet i de futbol de la universitat i això em va permetre fer moltes amigues”, explica. Allà vivia a casa d’una senyora d’edat avançada que llogava habitacions. “Era com si tingués una altra àvia”, explica.

Amant de viatjar, la Maria tenia clar que volia ampliar els seus horitzons. “Des de petita m’havia cridat l’atenció conèixer nous països i altres maneres de fer”, expressa. Quan tenia 15 anys va anar a Gàmbia amb els seus oncles. Deixar d’estar sota la protecció dels pares la va fer sortir de la zona de confort. Es va sentir bé i volia repetir-ho. Tot i que tenien certs dubtes que quan tornés tingués ganes de continuar estudiant, els seus pares li van donar suport en tot moment. Ella ho va agrair. “En cap moment vaig haver de patir per si no aprovaven la idea, ben al contrari”, explica. A banda d’aprendre anglès i conèixer gent, la Maria va anar a Londres per descobrir quins eren els estudis que volia fer. Al cap d’uns mesos ho va aconseguir. “A tothom que coneixia li preguntava sobre les ciències socials”, explica Vives, que afegeix que “tenia clar que no volia fer res relacionat amb la ciència”. En sentir les respostes i les reflexions de la gent que l’envoltava va aconseguir anar acotant les opcions. “Vaig optar per estudiar relacions internacionals i ara mateix estic molt contenta”, assegura.

Segons Vives, bàsicament aquest any a Londres li va servir per “aprendre a espavilar-se”. “Allà estàs tu sol i si no et mous no aconsegueixes res”, diu. Tot i que ella tenia el First Certificate, diu que l’estada a Londres ha fet que sàpiga parlar anglès amb total seguretat. I el més important: aprendre competències de la vida que no ensenyen a la universitat.