La moda belga demana pas

Brussel·lesBèlgica ha començat a reclamar el seu lloc en el panorama de la moda contemporània. Gràcies a noms propis com Raf Simons, que ha guanyat recentment dos dels premis més importants de la indústria atorgats pel Council of Fashion Designers of America (CFDA), el país va guanyant protagonisme. Però què és el que fa especial la moda belga? “Sobretot que s’ha mantingut fidel a ella mateixa: joves que tenen la llibertat de crear el que els agrada, que no tenen pressions, sinó que promouen el seu concepte de bellesa”, explica Sonja Noël, propietària de Stijl, una de les botigues més emblemàtiques de Brussel·les i una de les primeres a donar suport als dissenyadors belgues quan ningú no en parlava. “Som honestos a l’hora de dissenyar. No mirem de ser creadors de tendències. Treballem en el que creiem i treballem de valent, però no sempre estem satisfets dels resultats, perquè és difícil que et prestin atenció venint d’un país tan petit”, reflexiona Nathalie de Schepper, encarregada de relacions públiques de DC Flanders, una organització sense ànim de lucre que treballa en el reconeixement internacional de joves dissenyadors i en la promoció de la moda belga al país i al món.

Els Sis d’Anvers, el precedent

Noël es va instal·lar a la capital belga als anys 80 en el que ara és un dels barris de moda, i des d’allà seguia les tendències que es covaven a Anvers. I és que precisament en aquesta ciutat flamenca és on tot va començar. L’acadèmia de moda de l’Escola Superior de Belles Arts d’Anvers, una de les més prestigioses d’Europa, va començar a potenciar noves figures del disseny, els coneguts com els Sis d’Anvers, a finals dels 80. Dries Van Noten, Dirk Bikkembergs, Ann Demeulemeester, Walter Van Beirendonck, Dirk Van Saene i Marine Yee van sortir de les seves aules per crear col·leccions diferents del que s’havia fet fins aleshores. No tenen estils semblants, excepte que “fan una mica el que els agrada, sense pressions”. “L’acadèmia va ajudar a fer que els estudiants anessin més enllà en la seva estètica, i els Sis d’Anvers van aconseguir marxar a l’estranger i presentar les seves col·leccions directament a tot el món”, reflexiona Noël. Van marxar a París o als Estats Units, i també se’ls va unir un jove de Lovaina, Martin Margiela, l’enigmàtic creador de Maison Martin Margiela. “Molts van treballar a la rereguarda i la seva manera de ser, humils, els ha ajudat a fer-se un gran nom quan ningú s’ho esperava”, afegeix De Schepper.

Els estils d’aquests dissenyadors destaquen sovint per un patronatge oversize típic de l’època, però que en el cas de Van Noten s’ha mantingut. Aquest dissenyador juga amb els colors i les textures, sovint amb patrons ètnics i rectes, i crea col·leccions de fins a 1.000 peces anuals, totes fetes a mà. La seva primera botiga es va obrir el 1986, i l’èxit va ser immediat. Durant aquella mateixa època Martin Margiela s’unia al sempre innovador Jean-Paul Gaulthier. Tres anys més tard, el 1989, va començar la seva primera línia, amb el nom de Maison Martin Margiela, després d’haver passat vuit temporades a Hermès. Va tornar a la seva firma per deixar-la definitivament el 2012.

Altres grans cases de la moda també compten amb belgues. La Maison Dior va confiar en Raf Simons com a director creatiu, i així es va unir al seu compatriota Kris Van Assche, que lidera la línia d’home. Amb només tres temporades van augmentar més d’un 20% les vendes i es van convertir en una de les companyies que més facturaven del grup LVMH. Però després d’haver aconseguit l’èxit, i enmig d’una gran sorpresa, Simons va deixar Dior i el 2015 va agafar les regnes de l’americana Calvin Klein. “És un gran pensador i creador, i sempre mira cap al futur. És revolucionari”, explica Sonja Noël.

Més promoció i atenció

Tot i així, Bèlgica encara no acaba de mostrar orgullosa què ha significat el disseny per al país. Ara fa dos anys el museu d’art contemporani de Brussel·les, el Bozar, va fer una exposició sobre la temàtica titulada La moda belga. Una història inesperada, com si el país encara no es cregués l’èxit. De fet és també una característica pròpia, sempre acomplexada per la veïna França, molt més atenta en qüestions de moda. “Som de naturalesa humil. Els belgues sempre ens veiem menys importants en el món de la moda. Hauríem de promocionar-nos més i reclamar l’atenció que ens mereixem, però simplement no forma part de la nostra naturalesa”, bromeja De Schepper.

Els botiguers de la zona de Dansaert admeten que els dissenyadors sempre miren “cap a París”, primer; d’altres, als Estats Units, com Diane von Furstenberg, una dissenyadora establerta a l’altra banda de l’Atlàntic però nascuda a Brussel·les.

Però “pocs es queden i mantenen els seus tallersal país”, lamenten els mecenes de la moda. D’altres com Anne Chapelle, propietària del taller BVBA 32, lamenta que la producció “està decaient” al país des de la crisi econòmica. Amb tot, diversos noms propis s’estan fent un lloc gràcies, en part, a esdeveniments locals, com el Creativity World Forum, perquè nous dissenyadors puguin mostrar les seves col·leccions, o els premis Henry van de Velde, que es dediquen a les noves figures del disseny. L’any 2012 va sorgir el nom de Marius Janusauskas, acabat de graduar de l’acadèmia d’Anvers, que es va inspirar en la moda postsoviètica per vendre la seva col·lecció. És un digne successor dels estils dels Sis d’Anvers, així com Toos Francken, que, després d’haver treballat per a Ann Demeulemeester, el 2014 va llançar la seva pròpia línia, en què tot és confeccionat a mà per ell mateix, molt en la línia del moviment slow fashion, que promou roba que es pugui portar anys en lloc d’abandonar-se quan s’acaba la temporada. “Si combinem els Sis d’Anvers amb la nova generació que està apareixent a Anvers, estem captant l’atenció internacional”, es felicita De Schepper.