El jutge, els catalans magribins de Vic i la dona africana
VicVic. Jutjat número 5. Edifici d’una altra època. Color natilla. Totxo vist per les vores. Portes magrana. Vidres fumats. S’obre la porta de patac. El noi surt amb braços de no han anat bé les coses. Jaqueta de pell negra. Mocador palestí. Cap plantat de rissos. Un advocat osonenc em fa l’observació: els catalans de famílies magribines s’expressen en català davant els jutges. Esclar, nascuts o escolaritzats aquí. Però és que fins i tot li diuen al jutge: “Parla’m en català!” Els jutges al·lucinen. També Cristina Baulenas, però al revés. Advocada. 25 de febrer. Judici de modificació de mesures de divorci. El secretari judicial surt: se suspèn el judici. Per què? La documentació presentada està en català. El nou jutge del número 5, Juan García, acaba d’aterrar de Sanlúcar de Barrameda (Cadis) i no entén el català. Tic-tac. Opcions per a una nova data: que tradueixi ella el text al castellà. S’hi nega. Recurs. “Com pot ser això? Mai ens hi havíem trobat. No crec que hàgim de canviar la nostra llengua. La llei ens empara”, diu Baulenas. A veure, fullegem. Efectivament. Article 231 de la llei orgànica del poder judicial. Els documents es poden presentar en català. A més hi ha serveis de traducció a disposició dels jutges. Però setmana de judicis suspesos. Requeriment de documentació en castellà. Un altre advocat també s’hi troba. Canvia d’ofici i es posa a traduir al castellà. És una solució per agilitzar, per no allargar la data del judici. Laura a la ciutat dels Sants desperta de sobte.
Juan García sembla que ho entén
Vic pacífic. Mai problemes amb la llengua als jutjats. Algun de puntual, però res. No això. Les alarmes toga s’encenen i les queixes arriben al Col·legi d’Advocats de Vic. Aquesta setmana el degà del Col·legi, Antoni Molas; el jutge degà de Vic, José Luis Gómez, i el jutge Juan García es reuneixen. “Es desfan malentesos, reunió cordial”, diu Molas. Sembla que el jutge ho ha entès. La llei, i que algú s’hagi sentit ofès. Presumiblement tot solucionat. Ho veurà el 20 d’abril la Cristina Baulenas. Nova data de judici. El jutge hauria d’haver traduït els textos, si així ho creu, perquè no entén el català.
L’advocat de Vic Jordi Flores tot ho fa en català. També s’hi ha trobat. Judici suspès i requeriment de traducció. No ho fa. I espera que el jutge faci servir els serveis de traducció. El fet puntual té, però, un altre rerefons, per a ell. La majoria de jutges vénen de la resta de l’Estat. Catalunya no té cultura funcionarial i pocs catalans opten a ser jutges. Sí, passen per l’Escola Judicial de Barcelona, però surten i aterren a qualsevol punt del país. La Catalunya que no és ciutat. Primer xoc cultural. Però també hi ha més. Fem divan.
El poder simbòlic
Ho apunta un altre advocat: fins i tot lletrats que poden ser molt catalanistes canvien de llengua durant un judici si el jutge parla en castellà. El poder simbòlic. I el poder real d’aquests catalans d’origen magribí descol·locant els jutges parlant català. Més sobredosi de realitat global. M’ho apunta un nou advocat de la ciutat. Ha passat aquesta setmana. El jutge del número 5 de Vic. Davant una dona d’origen africà que només sap parlar una mica d’anglès. I el jutge parlant i traduint l’anglès sense problemes.
