Societat 08/09/2017

Com aprenem a riure?

El desenvolupament del sentit de l’humor és un procés en què intervenen el llenguatge, la imaginació i la sociabilitat

Paige Davis / The Conversation
3 min
L’humor va evolucionant amb l’edat i a mesura que s’aprèn el llenguatge.

Proveu de fer un joc de paraules o un comentari sarcàstic a un nen de pocs anys i és probable que no en tragueu més que una mirada en blanc. Els nadons, per la seva banda, poden ser encara més difícils d’impressionar: ignoren els millors números de pallasso, però riuen amb qualsevol fet sense solta ni volta. Naturalment, els infants no estan del tot desproveïts de sentit de l’humor. Ara bé, ¿què és el que els fa gràcia en edats diferents i quan podem esperar que captin recursos com el sarcasme i la ironia?

No fa gaire, el meu fill de dos anys va començar a agafar-me el nas i a fer veure que el llençava a les escombraries de la cuina mentre reia histèricament. Encara que no sigui la mena d’acudit que jo faria al pròxim sopar amb amics, demostra que el seu sentit de l’humor s’està desenvolupant.

El principal element que cal perquè els infants desenvolupin l’humor és la socialització. Els nens han d’entendre que comparteixen una experiència amb una altra persona per poder començar a establir el seu propi sentit de l’humor. Normalment, aquest procés es dona quan riem i compartim reaccions els uns amb els altres, i comença tan bon punt el nounat és capaç d’establir contacte visual i somriure.

Tot i això, d’entrada, el nen ha de posseir unes quantes capacitats cognitives bàsiques per poder comunicar bromes (més enllà de fer una ganyota). Les més importants són la imaginació, la capacitat d’adoptar una perspectiva diferent i l’ús del llenguatge. Aquestes capacitats tendeixen a desenvolupar-se a ritmes diferents en cada infant i segueixen madurant i canviant al llarg de l’adolescència i l’edat adulta.

El llenguatge

Gairebé tots els tipus d’humor comporten la percepció d’una incongruència entre un concepte i una situació. Dit d’una altra manera, riem quan una cosa ens sorprèn perquè sembla estar fora de lloc. Prenguem el següent acudit a tall d’exemple. Un home entra en un bar amb un lloro a l’espatlla i l’amo del bar li demana: “Què parla l’animal?” I el lloro respon: “I jo què sé!” En part, l’acudit és graciós pel fet que contesti el lloro, però, més enllà d’això, l’expressió “l’animal” fa gràcia perquè, en un primer moment, no pensem que faci referència a l’home, però de sobte ens adonem que l’expressió té dos significats, un dels quals és “incivil, groller, rude o ignorant”. Per tant, es podria pensar que el llenguatge és un prerequisit per a l’humor. Als nadons que no han adquirit el llenguatge i als nens petits amb un llenguatge limitat acostuma a agradar-los l’humor físic, com jugar a amagar-se rere les mans.

La imaginació

La imaginació compleix un paper important a l’hora de detectar incongruències. Ajuda els infants a situar-se en un altre lloc, interpretar rols socials que normalment no acomplirien i fins i tot a fer veure que el seu nas s’ha desprès del cos.

La imaginació comença a aparèixer en els nadons entre els 12 i els 18 mesos. Curiosament, és el moment en què els fills comencen a imitar els acudits dels pares, cosa que els fa més actius en la creació de la seva pròpia marca d’humor. En efecte, les criatures de tan sols set mesos ja són capaces de repetir expressament comportaments que facin riure, com una ganyota o amagar-se rere les mans i descobrir-se inesperadament.

La perspectiva i l’engany

Una altra habilitat cognitiva que ajuda les criatures a desenvolupar el sentit de l’humor és la comprensió del funcionament de la ment. El fet de saber que persones diferents poden tenir accés a coneixements o estats mentals diferents -i que algunes poden tenir creences falses o ser víctimes d’un engany-és important. Per exemple, quan els pares fingeixen no veure que un nen s’amaga per clavar-los un ensurt, l’infant entén el concepte d’engany.

Altres treballs de recerca sostenen que la comprensió de la ironia es desenvolupa per mitjà de l’experiència del propi humor i no pas amb l’adopció de perspectives o el coneixement de l’engany. Les bromes són socials i culturals, de manera que, en part, el procés de comprensió de la ironia passa per aprendre a través de la interacció social.

En definitiva, en tot el que té a veure amb l’humor dels nens hem de ser pacients. I ja en podem estar agraïts: sense les sortides de to humorístiques que passen per alt als més petits, aguantar les pel·lícules de Disney i Pixar seria molt més dur. De moment, ens ho passem bé jugant a prendre el nas.

stats