Ramadà: llums i ombres

BarcelonaLa Fatma, una catalana nascuda al Marroc fa 60 anys i treballadora de la neteja a Barcelona, fa dos mesos que estalvia part del magre sou: ve el Ramadà! Però, si aquest és un mes de dejú per als musulmans i musulmanes, d’aprofundiment en la dimensió espiritual de cadascú, de trencament amb inèrcies que porten a l’oblit de Déu... ¿per què estalvia la Fatma? És un mes d’ascetisme o de festa? Enguany, comença aquest cap de setmana amb l’arribada de la nova lluna, i amb ella arriben també tot l’entramat de complexitats d’un dels rituals religiosos més seguits i coneguts del món.

Complexitats que s’inicien amb la tria del toc d’inici i que any rere any desperta debats i polèmica: les diverses opcions per observar el fil de lluna creixent comporten situacions paradoxals, com que no tothom comenci i acabi el mateix dia. Recentment ho anunciaven els diaris algerians: “Per primera vegada en 18 anys Algèria no seguirà l’Aràbia Saudita”, assenyalant el que és moneda de canvi al món musulmà.

En efecte, molts cops l’inici del Ramadà és més una decisió política que religiosa i sol oposar els que defensen anunciar la data d’inici el vespre abans, o el mateix vespre, quan la lluna és visible per a l’ull humà, i el sector que aposta per utilitzar els càlculs astronòmics, fet que permet saber-ho amb molta més antelació. En aquest últim cas, diuen els partidaris, no hi hauria lloc per a divergències i es podria fixar una mateixa data mundial; els detractors ho veuen amb recel perquè contradiu la tradició. Exemple, una vegada més, de l’enorme heterogeneïtat de l’islam i la seva pluralitat jeràrquica sense autoritat central. Però la manca d’autoritat central no implica afany d’imposar criteris, sobretot quan costa diferenciar la institució religiosa de la política.

El dejú no es pot imposar

Farhat Othman (Sfax, Tunísia, 1956), jurista, politòleg i exdiplomàtic, a més d’autor de diversos llibres, expressa a la web Nawaat, plataforma cívica tunisiana creada fa 15 anys, l’opinió sobre la barreja de religió i política en dates assenyalades com aquesta: “A l’islam, dejunar durant el Ramadà no és una obligació absoluta. El dejú no pot imposar-se si tenim en compte les innombrables possibilitats ofertes lícitament per no fer-ho. Així, no dejunar és del tot possible si mirem les alternatives legals, per les quals no s’ha de donar comptes a ningú.

És una concepció errònia de l’islam, instrumentalitzat per les autoritats polítiques, que fan del dejú una obligació imposada. Però no hi ha res menys islàmic que la imposició de la fe. Són les autoritats polítiques que han fet de la religió un instrument còmode per assentar el seu poder, pretenent imposar un ordre moral que consolidi el seu ordre lliberticida. Però l’islam n’és innocent”. Othman, amb aquestes paraules, també fa referència a les manifestacions que en els últims anys han sorgit en alguns països, com Algèria o el Marroc, de persones que durant el Ramadà es troben per menjar i beure a ple dia i ho converteixen en un acte de denúncia d’aquesta imposició més política que espiritual. “L’acte simbòlic dels que mengen i beuen en públic durant el mes de Ramadà sovint no és un acte contra l’islam, sinó contra els règims àrabs que busquen amagar la seva naturalesa dictatorial manipulant la nostra religió tolerant i permissiva, transformant-la en una religió retrògrada i poc amant de la llibertat”, afirma aquest exdiplomàtic tunisià i ferm activista per un islam tolerant.

El perill consumista

De la mateixa manera que Othman critica que s’imposi el dejú, també denuncia la desviació que ha pres en els últims temps el Ramadà: “És perquè oblidem els preceptes essencials de la nostra religió que avui veiem com el més sagrat del Ramadà s’ha buidat de tot sentit espiritual, i pràcticament s’ha transformat en una festa pagana, gairebé orgiàstica, amb tots els excessos que l’acompanyen”. Una crítica compartida per molts, que veuen el perill que la celebració comunitària i festiva durant les nits d’aquest mes acabi convertint un ritual devocional en una festa social i prou, com ha passat a Occident amb el Nadal o la Setmana Santa.

No obstant això, i admetent aquests tocs d’alerta, altres veus dins de la mateixa comunitat assenyalen que a l’islam no hi ha oposició entre l’anhel espiritual i l’àmbit mundà, tot el contrari, del que es tracta és de complementar els dos vessants i unificar-los en un equilibri no sempre fàcil d’aconseguir. En aquest sentit, el Ramadà n’és un exemple: renúncia dels plaers mundans durant el dia, retrobament amb els plaers durant la nit. Del que es tracta és de no descompensar-se, amb una vida massa ascètica i d’abandó o amb una vida abocada al món material. Per al professor nord-americà Vali Nasr (Teheran, 1960), fill del gran erudit Seyyed Hossein Nasr, no hem de veure una contradicció entre espiritualitat i comerç, i tant el dejú del Ramadà com el hajj (la peregrinació anual a la Meca) són dos exemples històrics d’aquest islam fundat, justament, per un comerciant esdevingut profeta.

La pujada de preus durant el Ramadà i l’augment del consum i de les exportacions de carn a tot el món islàmic, segons Nasr, tenen la seva justificació en aquesta manca de separació entre el món material i el món espiritual, tot i reconèixer que el creixement poblacional i una classe mitjana cada vegada més important fan que les xifres sorprenguin.

Possiblement és aquesta interconnexió entre els valors tangibles i intangibles el que ha fet subsistir una pràctica tan popular malgrat que, des de fora, estigui tan allunyada dels actuals paràmetres consumistes. Però, fins quan resistirà un ritual com aquest, de forts fonaments espirituals, sense diluir-se del tot en la voràgine de l’espectacle i la distracció permanent, buidat de la seva essència? Les llums i ombres arriben amb la nova lluna... Sembla tasca de tots, musulmans i no musulmans, decantar-nos cap a un cantó o cap a l’altre.