Ramon Mirabet: "Les portes me les he obert jo, no la fama efímera a França"

Potser el coneixeu com "el català que va quedar finalista a l'Operación Triunfo de França", però per a Ramon Mirabet aquells tres mesos van ser un parèntesi. Una pausa entre els anys que ha passat amb la seva guitarra per carrers i places d'Europa. Als carrers de París va començar i és on va tornar després d'un èxit que, com diu ell, va ser efímer. Tot sol ha finançat HappyDays, un treball tan optimista com el seu creador, que té una bona història i moltes ganes d'explicar-la.

Anem al principi. Com comença la història de Ramon Mirabet?

La música del carrer m'atreia des de petit, quan anava amb la meva mare pels carrers de Ciutat Vella i em quedava parat escoltant els que hi tocaven. Sempre he estat rodejat del món musical: el meu pare és trombonista i arranjador i la meva mare cantava abans de tenir-me a mi. Estava fascinat pel món del carrer. De fet, vaig estudiar anys de piano i vaig deixar-ho perquè allò de fer la reverència, seure, que tothom t'escolti, silenci... em superava, passava vergonya i tenia por d'equivocar-me.

Com vas tenir el primer contacte amb la música al carrer?

Fa vuit anys, quan vaig anar a París d'Erasmus. Passava molt temps fora, amb la gent que seu a la vora del Sena, a Montmartre... Llocs on hi ha molts músics, i de tant en tant els demanava la guitarra per tocar alguna cosa. Veia que la gent responia bé i vaig anar perdent la vergonya. Mai havia tocat en públic, per a mi la música era una cosa molt íntima, tocava per a mi i tampoc cantava en públic. Diria que els meus amics no em van sentir fins fa uns anys. París em va servir per deixar-me anar, ha sigut un procés natural.

I de París vas anar per tot Europa.

Sí, quan vaig acabar la carrera vaig comprar-me una guitarra. A part, tenia moltes ganes d'estudiar anglès, era una espina clavada no parlar-lo, i vaig anar a Anglaterra. Treballava, aprenia l'idioma i anava practicant amb la guitarra. Vaig acabar passant tres anys de país en país tocant al carrer. Anglaterra, Escòcia, Holanda, Estònia, França...

¿Notaves diferències en com responien davant d'un músic al carrer?

A Estònia era una passada. A Anglaterra també. Si ho compares amb Espanya o França no té res a veure. La gent de seixanta anys del Regne Unit o d'Holanda tenen molta més cultura musical que a Espanya, són més oberts a diversos estils. A Granada o Sevilla, per exemple, ningú em feia cas. Suposo que també depèn del tipus de música que fas. El meu disc me l'han finançat sobretot els turistes nord-americans, canadencs, australians, anglesos i els asiàtics. Són molt agraïts.

¿Un músic bo pot guanyar-se bé la vida tocant al carrer?

El CD m'ha costat molts diners, m'hauria pogut comprar un bon cotxe o pagar l'entrada d'un bon pis. Un dia normal, tocant una hora, podia arribar a vendre les 40 maquetes que portava i treure'n 500 euros.

En una hora. Quin negoci!

Sí, però no tothom ho guanya. A més, tocar al carrer sembla bonic, i ho és, però també té la seva part dura. A París, on he tocat més, no pots tocar si no tens permís. Això ho complica tot molt, has de llevar-te molt d'hora per fer cua i ocupar el lloc d'algú que tingui permís. A Montmartre hi havia un uruguaià que fa 35 anys que toca l'arpa al mateix punt. Cotitza, paga els seus impostos, declara tots els CD que ven... Jo em llevava a les set del matí per poder tocar després d'ell, d'una a dues, la millor hora. Has de fer-te un lloc, fer-te respectar, depens molt del clima i sobretot t'arrisques a tenir problemes amb la policia. A Barcelona, per exemple, vaig tenir una mala experiència amb un policia que em va tractar com un criminal, posant-me contra la paret per registrar-me. I encara sembla que et perdonin la vida si no et prenen la guitarra.

I ara fa tres anys vas passar del carrer a la versió francesa d' Operación Triunfo .

Dues amigues franceses van insistir-me que em presentés al càsting, hi vaig anar sense conèixer el programa ni res. Recordo que vaig dir que si hi havia cua no m'esperava. No n'hi havia, vaig improvisar un blues i vaig anar passant fases fins que em van agafar.

Vas quedar tercer. Com ho vivies?

Amb molta tranquil·litat. El programa va ser una anècdota més entre tots aquests viatges i tot aquest temps tocant. Una experiència més, de la qual n'he après, com de la resta. És cert que el meu personatge va generar un boom i la gent m'aturava pel carrer. Em feia gràcia, i com que no era el meu país no m'atabalava. Cadascú ho viu a la seva manera, mira. A França em coneixen i aquí no. Què és la popularitat, aleshores?

I després del programa?

Vaig tornar al carrer. Vaig aprendre'n molt, de l'experiència. Em va ensenyar que no sóc una màquina, que si no ho sento no ho sé fer. Duran tres mesos vaig ser el que no volia, una cosa que mai m'havia interessat. Era un producte. I els projectes que m'oferien significaven seguir sent aquest producte. Vaig proposar-los les meves cançons, les del CD, moltes les vaig compondre fa molts anys, i no ho van voler. Les portes me les he obert jo, no el programa. Ara, amb HappyDays , em reivindico tal com sóc.