Publicitat
Publicitat

Plasticarians: una vida sense plàstic

Cada vegada hi ha més persones que intenten prescindir d'aquest material

Ara mateix esteu en contacte amb tres peces de plàstic, de mitjana. En tenen l'hamaca, les ulleres de sol, l'ampolla d'aigua, la pilota inflable, les xancles, el vostre ordinador... Life in plastic, it's fantastic , com deien els Aqua en la seva cançó Barbie girl . Hi ha gent, però, que s'ha proposat eliminar aquest material de la seva vida per dos motius: salut i medi ambient. Se'ls anomena plasticarians i comencen a ser una legió en indrets com Anglaterra i els Estats Units, i al nostre país també n'hi ha.

Un plasticarià a les Balears

"El primer que vaig deixar de fer servir van ser les bosses de plàstic, ja fa anys, i m'alegro molt que ara s'hagin eliminat de gairebé tots els supermercats", explica Paco Flores, un pare de família que està en via de convertir-se en plasticarià: "No es pot fer d'un dia per a l'altre, el plàstic és a tot arreu i m'està costant bastant trobar alternatives per a algunes coses", reconeix.

Va prendre la decisió de viure sense aquest material en veure que el biberó de plàstic del seu nadó cada cop tenia un color i una olor més estranys i que el seu lloc de treball, el mar, cada cop tenia més residus plàstics i menys vida: "Moltes bosses fan cap al mar i les tortugues se les mengen pensant que són meduses, i moren ofegades. Per això cada cop hi ha més meduses i menys tortugues", denuncia.

Flores, que és canari però viu mig any a les Balears conduint velers i altres embarcacions per a turistes, critica que la societat s'hagi instal·lat en aquesta rutina de fer servir envasos d'un sol ús i no pensar en cap moment en les conseqüències: "Quan demano menjar per emportar, me l'enduc amb un contenidor metàl·lic que tinc. Els cambrers em miren com si fos un extraterrestre, però els explico per què ho faig i potser algun s'ho rumia", diu amb esperança.

Dins teu també hi ha plàstic

Des dels Estats Units també critica aquesta poca consciència quant als envasos Susan Freinkel, autora del llibre Plástico: Un idilio tóxico (Tusquets). "Millorar els envasos depèn d'un enduriment de les lleis, però podem collar les companyies amb el poder de les nostres carteres perquè facin servir envasos menys nocius per al medi ambient", diu.

Va ser la pressió ciutadana el que va fer que McDonald's deixés de servir les hamburgueses en capses de poliestirè i ho fes en trossos de paper encerat, un material amb molt menys impacte ambiental, explica. "Una altra qüestió és que el seu menjar segueixi tenint greus conseqüències en el medi ambient (per les grans quantitats de vedella que fan servir) i en la salut (pels greixos saturats)", afegeix.

Aquests envasos, a més, també deixen petjada en el nostre cos per les partícules nocives que traspassen al menjar. "Com alteren les nostres hormones és un tema que avui dia està creant molt de debat", apunta Freinkel sense atrevir-se a concretar el mal que ens fan. Malgrat tot, Freinkel opina que "no és realista" fer-se plasticarià i que "rebutjar tot el plàstic no és desitjable en un món de recursos naturals limitats". "El que sí que hem de fer és preguntar-nos en cada cas: «¿Hi ha una alternativa més sostenible?» Perquè el problema del plàstic és que és tan barat i manipulable que és molt fàcil utilitzar-lo de manera estúpida, malbaratada i perillosa", conclou.

El primer preservatiu

Paco Flores sempre va a comprar el pa amb la bossa de tela i al mercat amb el cabàs, un complement que a més ara és "molt cool ". "I totes les noies en porten, cosa que em sembla fantàstic perquè estalvien plàstic", diu. A més, ja ha comprat un kit de coberts i got metàl·lics perquè no hagi de fer servir plàstic, un material que, segons diu: "Ens l'han venut com el més barat i durador. Esclar que dura tota la teva vida, i la dels teus fills, i néts, i besnéts... però com a residu, perquè triga centenars de milers d'anys a desaparèixer i la toxicitat segueix sempre a l'ambient", afirma.

Així doncs, afegeix, el preservatiu que vam fer servir el primer cop que vam fer l'amor a la nostra vida encara volta pel món, i no perquè l'altre se'l guardés com un fetitxe, sinó perquè el plàstic no s'evapora, s'amuntega: "Ja fa 30 anys que en consumim i el planeta no pot digerir-lo", conclou Flores.