27/02/2017

Perquè endurir les penes no és la solució als crims sexuals

3 min
Perquè endurir les penes no és la solució als crims sexuals

Barcelona“He rebut esbroncades importants de la meva família per deixar que delinqüents sexuals sortissin de permís, em deien que «tots tornen a reincidir»”, explica amb impotència el subdirector de Rehabilitació i Sanitat de la conselleria de Justícia, Carles Soler. Sap que les xifres desmenteixen els seus familiars. El psicòleg i professor de la Universitat de Barcelona (UB) Santiago Redondo les recorda: si la reincidència entre els delinqüents en general és d’un 50%, entre els sexuals baixa al 18-20%. I si fan un tractament, la proporció recula fins a un 10% o un 15%. Però aquesta dada és d’estudis fets a nivell internacional. Els que s’han fet a escala estatal indiquen una davallada de la reincidència entre els delinqüents sexuals encara més gran, fins a un 5% o un 10%.

Tractar els delinqüents condemnats per delictes sexuals mentre compleixen la pena -i un cop ja ho han acabat de fer- ajuda a evitar que hi tornin. En canvi, endurir les condemnes no funciona. Aquestes són algunes de les conclusions més clares de la VII Jornada de Criminologia que van organitzar la Universitat Oberta de Catalunya i el Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada fa dues setmanes. “A cop de notícies escabroses s’han pres mesures com allargar les condemnes, i en aquest país tenim la mitjana de condemnes més llarga del nostre entorn”, afirma Joan Carles Navarro, director de la presó de Brians1. “La presó permanent revisable, per exemple, és una manera emmascarada d’anomenar la cadena perpètua”, recorda, i afegeix que endurir les condicions de l’internament impedint o reduint els permisos bàsicament afegeix més dificultats a la reinserció dels presos. “El populisme punitiu no funciona”, remata, contundent.

Les condemnes més llargues no eviten la reincidència, només fan que trigui més a cometre’s, segons Navarro. A més, si els presos saben que els tractaments no els comporten beneficis penitenciaris no tenen motivació per seguir-los, o sigui que a la llarga aquest “populisme punitiu” pot aconseguir l’efecte contrari del que teòricament busca: més reincidència.

“Als tractaments s’aborda des de l’educació sexual fins a l’empatia, perquè els agressors siguin capaços d’entendre el que senten les víctimes”, explica Redondo, i afegeix que també aborden l’impuls sexual i la prevenció de recaigudes. Aquest psicòleg recorda que a Catalunya es van començar a implantar aquesta mena de tractaments als anys noranta i que després es van difondre a Espanya. Investigacions fetes a la UB, diu, indiquen millores “petites però interessants”, i les taxes de reincidència ho fan evident: els que segueixen un tractament, segons els estudis, no només tenen menys possibilitats de reincidir sinó que si no hi han tornat en dotze anys ja no ho fan.

La predicció del risc de reincidència és complicada. S’ha d’avaluar periòdicament i no es pot predir a llarg termini de manera eficaç per a una sola persona, explica Redondo, però l’eliminació de l’estigma ajuda a reduir el perill. Cercles és un dels programes pioners que s’aplica a Catalunya per prevenir la reincidència. Acompanya amb un grup de voluntaris els que deixen la presó quan han acabat de complir la condemna. Supervisats per un coordinador, en fan un seguiment molt pròxim que l’ajuda a tornar a la societat, però també es mantenen alerta davant de qualsevol símptoma que indiqui risc de reincidència. Aquí hi han participat 54 voluntaris, en tretze cercles diferents. Al Canadà, explica Soler, s’ha detectat que aquest sistema redueix la reincidència d’un 12% a un 5%.

Segons l’investigador en dret penal de la Universitat de Lleida Marc Salat, els estudis fets als EUA indiquen que les lleis de registre de delinqüents sexuals -que allà són públics- no funcionen. “És una mesura estigmatitzadora”, avisa, i descarta que l’espanyol sigui gaire eficaç. Proposa mesures alternatives, com la llibertat vigilada i la inhabilitació per a determinades feines.

stats