Misc 19/05/2017

Papallones a la pantalla gran

Un recorregut per la importància de les papallones al cinema

i
Toni Vall
4 min
Papallones a  La pantalla gran

Barcelona“Té una cosa a la gola. És una larva? Sembla una crisàlide de papallona”. I sí, és una papallona, una papallona de la mort, concretament. És l’escena de l’autòpsia d’ 'El silenci dels anyells' (1991), no tan recordada com la de les faves i el chianti a la boca bavejant d’Hannibal Lecter, però potser més rellevant en l’àmbit argumental. És el moment en què els metges descobreixen que l’assassí en sèrie que segresta noies té un ritu molt estrany i particular: introduir papallones a la gola de les seves víctimes. L’insecte alat és molt important en el film de Jonathan Demme. Cap al final del film veurem que la Clarice (Jodie Foster) descobreix gràcies al seu aleteig que és a la casa de l’assassí i que ha d’afanyar-se si vol salvar la vida. El preciós cartell de la pel·lícula ja ens avisa d’aquesta importància i, si ens hi fixem bé, podrem veure el famós crani eròtic de Salvador Dalí –compost pels cossos de set models despullades– situat al lloc del crani de la papallona. Una picada d’ullet de l’inspirat dissenyador. Per cert, les crisàlides utilitzades al film, malgrat el seu aspecte fastigós, no eren reals, sinó llaminadures d’un gust molt semblant als ossets de goma.

Encara que sigui per trencar esquemes, un recorregut per la importància de les papallones al cinema havia de començar per força amb aquesta capbussada al cantó més fosc d’un animal associat majoritàriament al colorisme, l’esplendor de la naturalesa i els espais bucòlics.

Entre la vida i la mort

Perquè, esclar, ¿com podem dissociar 'Bambi' (1942) de la seva amiga papallona? Enmig la frondositat del bosc la persegueix fins que ella se li posa a la cua, i és llavors que el conill Tambor li explica que no és un ocell sinó que té un altre nom: pa-pa-llo-na. Els colors vius de Disney s’alien amb el relat preciós d’aquesta faula sobre la vida i el coneixement de la natura i de l’entorn que ens fa créixer. Igual passa a 'La lengua de las mariposas' (1999), la pel·lícula de José Luis Cuerda inspirat en la novel·la de Manuel Rivas en què coneixem el mestre d’escola Don Gregorio (Fernando Fernán Goméz), que ensenyarà al petit Moncho els secrets de la natura i del cicle de la vida, amb l’amenaça imminent de l’inici de la Guerra Civil. Les papallones seran per a ell unes bones companyes de viatge iniciàtic, un bon exemple de com s’han utilitzat sovint com a element simbòlic associat a l’epifania, a la descoberta vital, al despertar de la vida i, també, per poètic efecte paradoxal, a la imminència de la mort.

'Bambi' (1942)

Vegem si no la decisiva escena de 'Dallas Buyers Club' (2013), en què el protagonista, Matthew McConaughey, que està infectat pel virus de la sida, entra en una habitació plena de papallones, que l’envolten de seguida. El recurs metafòric, malgrat que és un pèl evident, resulta també molt efectiu: un insecte que en segons quines cultures està associat a la possibilitat de la resurrecció però que alhora viu sotmès a un cicle vital molt curt. El personatge protagonista, sentenciat a mort per la cruel malaltia, desitja allargar la seva vida mentre simultàniament el seu millor amic (interpretat per Jared Leto), també infectat, mor en la solitud d’una habitació d’hospital.

'Dallas Buyers Club' (2013)

Són la solitud i la introspecció les que marquen a foc la personalitat de Freddie Cleg, el tímid patològic a qui dona vida el gran Terence Stamp a 'El col·leccionista' (1965). La seva afició és col·leccionar papallones i un dia decideix cridar l’atenció d’una noia que li agrada. La millor idea que se li acudeix és segrestar-la. Potser és el film de William Wyler el que millor utilitza la papallona (dissecada) com a element de fortíssima càrrega simbòlica.

'El col·leccionista' (1965)

Anhel de llibertat

No ens oblidéssim, esclar, de la història real viscuda per l’editor francès Jean-Dominique Bauby, que a causa d’un accident va quedar completament paralitzat. Condemnat a la immobilitat, com si estigués reclòs dins d’un escafandre, somiava en la llibertat a través del parpelleig de les seves pestanyes –l’únic moviment que era capaç de fer– que el feia pensar en el vol de les papallones. La seva vida va donar lloc a un llibre autobiogràfic portat al cinema per Julian Schnabel en un film tan extraordinari com 'L’escafandre i la papallona' (2007).

Queda clar amb tants exemples que el cinema ha recorregut sovint a l’insecte lepidòpter per emfasitzar estats polimòrfics de la ment humana. Però sense perdre de vista que també ha esdevingut presència fílmica tangible i de gran voluminositat. Com prova, per exemple, 'Godzilla contra els monstres' (1964), una delirant producció de fantaterror japonès en què el mític rèptil gegant s’ha d’enfrontar mortíferament amb una papallona no menys gegant. I traslladant-nos al cinema d’acció, els amants de la saga 007 recorden amb estimació aquella entrega anomenada 'Panorama per matar' (1985) –l’última de Roger Moore–, que comença amb un atac mortífer de papallones enverinades al restaurant del capdamunt de la Torre Eiffel.

Diuen que l’efecte papallona és el que connecta causalment l’aleteig d’un d’aquests animals amb un tifó que s’esdevé a l’altra punta del món. 'L’efecte papallona' (2004) és el film en què un jove pot viatjar al passat i canviar les coses perquè el present se’n vegi beneficiat. ¿Serà un subtil moviment d’una ala colorista el que li canviarà la vida?

stats