Parlar del llegat que deixem quan morim implica, també, plantejar què passa amb la identitat digital que hem anat desenvolupant amb els anys. Així ho van entendre Miquel Pueyo, professor de comunicació i periodisme de la Universitat de Lleida -exsecretari de Política Lingüística-, i l'expresident del Parlament Ernest Benach, que expliquen a Mort certa, hora incerta com hauríem de gestionar la mort, la memòria i l'oblit digital.
Com va sorgir la idea d'escriure aquest llibre?
L'Ernest Benach i jo som amics de fa molts anys i a tots dos ens interessen molt el tema 2.0 i el concepte de la mort. Vam creure que, per parlar de la mort actualment i poder fer un recorregut des de l'Edat Mitjana, calia plantejar-se les paradoxes de l'existència d'una identitat digital. Els sentiments, les emocions i les angoixes al voltant de la mort abans s'afrontaven amb els recursos que es tenien. Ara tenim eines digitals, que també es fan servir.
¿Tenim dues identitats, una de real i una de digital?
El punt de partida havia de ser que ara no només tenim una identitat analògica (humana) sinó que ens n'hem creat també una de digital. Fa cinquanta anys quan moríem deixàvem un parell de fotografies, però ara el volum de recursos dels quals disposem suposa que una persona que actualment té 20 anys quan mori deixarà un llegat enorme.
I a quina conclusió vau arribar?
La primera conclusió és que la nostra identitat digital s'ha d'endreçar. Ens hem trobat, per exemple, que a hores d'ara el govern dels Estats Units ja recomana que l'opció més senzilla és facilitar les claus de les nostres xarxes socials a un familiar perquè pugui gestionar o eliminar la identitat digital si morim.
¿Un testament amb el llegat digital podria arribar a ser una opció?
Alguns països comencen a preguntar-se si s'ha de regular en un testament. Pensem que no tot es pot regular i de vegades no és viable, i més en una xarxa tan polièdrica. Creiem que hi ha diverses opcions: que les companyies ofereixin una mena de reset per la via d'un familiar autoritzat -aquí cada companyia té uns criteris diferents-, nomenar d'una manera tan informal com es vulgui un marmessor, fer un testament digital i, finalment, que totes les empreses que han viscut de les nostres dades ofereixin un últim servei, unes cendres digitals.
Aleshores, què hem de fer?
El primer dels suggeriments ha de ser tenir sentit comú. Partíem de la idea que la mort és un tabú, des de principis del segle XX, quan el sexe es va anar alliberant i es va substituir per la mort. Tendim a viure i actuar com si la mort fos aliena a nosaltres.
Pot afectar la intimitat?
El dilema del tractament de les dades, del grau de confiança que atorgues a una empresa que ha d'actuar quan desapareixes, ens porta al principi, hauríem d'anar més amb compte amb la gestió de la nostra identitat: tot el que diem tendeix a tornar a sortir com una mena de fantasma, ja sigui després de morts o simplement amb el pas dels anys.
¿Faciliten la feina les xarxes socials quan una persona mor?
No hi ha un criteri de sentit comú. És el dilema de sempre: s'hauria de regular d'una manera bàsica a l'àmbit territorial. Sovint les xarxes actuen amb una relativa prepotència de qui té la paella pel mànec.
Les xarxes socials dificulten el dol?
Un dels problemes de la mort com a tabú és que el dol no s'explicita, es realitza de manera furtiva. Les angoixes vénen de les experiències que tenim dels altres. En l'àmbit digital, s'han creat iniciatives per gestionar el dol. Els efectes positius de compartir i recordar funcionen tant a nivell analògic com digital.
