L'aposta d'Otegi per l'unilateralisme
Amb els presos al seu carro, Sortu prova ara que ETA faci nous passos
Després de la ruptura de l'última treva d'ETA, el desembre del 2005 amb l'atemptat a la T4 a l'aeroport de Barajas, i del fallit intent al llarg del primer semestre del 2006 de posar en marxa un procés de pau amb les converses de Loiola (a tres bandes, entre el PNB, el PSE i l'esquerra abertzale), la direcció de l'esquerra abertzale -amb Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga al capdavant- va decidir canviar d'estratègia. La lluita armada ja no servia. Les successives il·legalitzacions a través de la llei de partits estaven portant l'independentisme basc a l'abisme.
Des del realisme i la unilateralitat, Otegi va posar en marxa amb un grup de dirigents un procés de debat intern (conegut com a Bateragune) perquè l'esquerra abertzale transités a partir d'aquest moment per la defensa de les vies exclusivament democràtiques i pacífiques. Per fer-ho, va dissenyar un pla d'acumulació de forces i va haver de convèncer les bases socials de l'esquerra abertzale i ETA que renunciessin a un camí pel qual havien transitat 50 anys. No va ser fàcil, però al final se'n va sortir. D'aquesta manera va néixer el full de ruta plasmat a Zutik Euskal Herria (Euskal Herria dempeus). Als cinc de Bateragune -Otegi, Díez i tres més- l'aposta política els va costar entrar a la presó el 2009. Encara no n'han sortit.
L'Estat seguia sense moure's ni obrir diàleg . I l'esquerra abertzale va tornar a recórrer a la unilateralitat i al realisme d'Otegi. Aquesta va ser també la força tractora en què es va basar l'acceptació de la legalitat que va permetre la creació de Sortu acatant la llei de partits i els principis perquè ETA decretés el definitiu cessament d'activitats armades.
Ara li ha tocat a l'EPPK actuar amb realisme i des de la unilateralitat, i convèncer-se que la solució (la tornada a casa, en el seu cas) ja no passava per l'amnistia, sinó per decidir col·lectivament que les sortides seran individuals. Que calia acceptar el dany causat, la legalitat penitenciària i que el procés serà escalonat i en temps prudencial encara que l'altra part no faci passos.
Pernando Barrena, un dels líders de Sortu, va indicar que la declaració de l'EPPK "no ofereix cap dubte sobre el compromís dels presos amb el procés de pau". Alhora deia que "la potencialitat d'aquesta reflexió és inqüestionable i comporta un exercici de responsabilitat que ha de servir per fer viable el procés de pau". Un procés de pau que ha vist com la fórmula d'Aiete, la de crear grups d'interlocutors internacionals per intervenir entre ETA i el govern espanyol, no ha funcionat.
Les armes i la dissolució
ETA ja va actuar fa dos anys des de la unilateralitat per posar punt final a la lluita armada i activar el nou temps polític a Euskal Herria, però ara està en joc què passa amb els seus presos i exiliats. No sembla que ETA pugui fer més passos sense saber abans com ha d'acabar la història, per més que Sortu tracti de convèncer-la que aquest és l'únic camí possible. Per tant, el pròxim repte del realisme i la unilateralitat posat en marxa per Otegi i els polítics és convèncer ETA que entregui les armes i es dissolgui.
