Publicitat
Publicitat

Lorenzo Milá: "Els partits no han entès que els mitjans públics són de la societat"

Lorenzo Milá passa uns dies de vacances a casa dels seus pares, a Esplugues de Llobregat.

¿Ja has portat els teus fills a la Pedrera?

No, encara no. És que jo mateix no hi he anat mai.

No pot ser...

Fa uns anys hi va pujar tota la família a fer-s'hi unes fotos, però jo no hi era... Ja hi aniré... I en tinc 52... A veure si aquestes vacances hi porto els nens.

Quants anys tenen?

Dotze, deu i set.

El teu pare, José Luis Milá Sagnier, va morir fa un any, quan en tenia gairebé 94. Com era el teu pare?

Un home entusiasta amb la vida. Monàrquic, a la Guerra Civil va lluitar al bàndol nacional, com tanta gent. Va pensar que era una conseqüència inevitable arran del desgavell que hi havia i també va creure que després de la guerra tornarien a fer eleccions. De seguida va comprendre que això no passaria mai, i es va tornar antifranquista ajudant Joan de Borbó a Estoril. He vist els meus pares, de fet, tota la família Milá, anar fent aquest viatge ideològic. A mi em van portar a l'escola Betània-Patmos, de Pedralbes. Una escola catalana i amb valors democràtics. Tot molt modern, en aquell moment.

Quin tipus de gent passava per casa teva?

Una mica de tot. Recordo les tertúlies, que es feien en un dels salons de casa que es diu La Rotonda. He crescut en un entorn de debat constant, amb els matisos, sense blanc i negre. Bé, excepte en la manera de parlar, perquè a casa tots som molt emfàtics.

Hi va passar un Kennedy...

Sí, el 1968, quan van matar Robert Kennedy, hi va haver una commoció tan gran als Estats Units que la família va decidir treure del país el fill gran, el Joe. I un contacte espanyol va trucar al meu pare: "Tu que tens una casa gran a Barcelona..." I aquell estiu va arribar un noi de 18 anys i va estar-s'hi uns dies. Recordo que duia un banyador que li arribava per sota els genolls.

Quan vas començar a tenir vocació periodística?

Mai. Jo no he tingut mai vocació periodística. La meva passió eren els animals. Em vaig matricular a biologia, però la carrera era més de bata blanca que de la natura que jo estava buscant. I ma germana em deia que periodisme era una carrera flexible i potser seria una manera de retrobar la natura.

¿La teva germana va ser un model per a tu?

Sí. En aquell moment ja era un personatge molt conegut i respectat, i per tant era una referència.

¿T'agrada el que fa ara la teva germana a televisió?

M'agrada molt. A Gran Hermano hi fa un treball espectacular. No crec que hi hagi gaires presentadors d'aquest format amb el rigor i la passió que ella hi posa cada any. Treure veritat i espontaneïtat és molt difícil en televisió.

No l'has vist mai passada de voltes?

Sí, i tant, la Mercedes es passa de voltes constantment. Però és que és una tia que no té por. I això fa que de vegades es passi un munt. I quan es passa pateixo, i la meva mare també. L'hi dic i ella ho sap: " Sí, ya, ya... me pasé ".

No té por de què diran.

Cada any menys. Crec que s'està sent molt injust dient això que "és un programa porqueria". Crec que és veritat el que va dir la Mercedes: " Esto es un experimento sociológico ".

Si fos un experiment sociològic hauria de produir uns resultats, i aparentment, els únics resultats que produeix són audiència.

D'acord, però el que hi passa és veritat, ningú no està fingint.

Vas fer esports a TVE a Sant Cugat i després te'n vas anar a Madrid. ¿A buscar horitzons més llunyans?

Buscant el meu horitzó. Em van trucar i em van dir: "Estem construint un informatiu per a La 2, podreu fer el que vulgueu..." I vaig pensar: "Madrid? Doncs vinga, va".

[A la pantalla veiem Lorenzo Milá presentant La 2 noticias , informatiu de la segona cadena als anys 90]

[Riu.] Ostres tu... Em sembla que sigui una altra persona... Bé, és que és una altra persona...

Poc després de començar vosaltres, comença a governar el PP. ¿Us va complicar molt la vida?

Amb l'Urdaci va ser complicat, però també abans amb els socialistes i María Antonia Iglesias. La temptació de controlar els continguts de TVE és general. Els partits no han entès que els mitjans públics són propietat de la societat. I crec que a Espanya els mitjans públics s'han de repensar, tots.

Què ha de fer una tele pública?

Ha d'informar, i si és possible entretenir, amb independència i qualitat.

¿Entretenir amb qualitat vol dir emetre la F1 o la Champions?

No. Són productes comercials caríssims i aquests calés els haurien de gastar a fer els millors informatius possibles. Jo no crec que les teles públiques hagin de competir en el mercat. Això vol dir que seran residuals? Potser. Però és més important ser residual i oferir qualitat que ser competitiu i estar manipulat.

Qui voldrà posar anuncis en una tele residual?

La publicitat probablement no té gaire sentit en una tele pública.

Qui voldrà que els seus impostos vagin a una tele que no té audiència?

Però té qualitat i ofereix una lectura alternativa. El que tenim a Espanya és un híbrid que no té gaire sentit, i amb un nivell d'intervenció política intolerable, una estafa al contingut.

Quan tu li deies això a un ministre què et contestava?

Em deia que érem uns ingenus. "Perquè tu estiguis aquí assegut dient-me això, jo he de guanyar unes eleccions".

¿Al Tengo una pregunta para usted , el combat no era desigual? En un plató, el polític té més ofici que el ciutadà. Un periodista hauria estat més incisiu.

Sí, però hi ha molts casos de periodistes que estan en connivència amb el polític... o que en tot cas tenen por. En canvi, els polítics i els assessors d'imatge tremolaven amb el format del Tengo una pregunta para usted perquè s'havien d'enfrontar a la imprevisibilitat, i això amb periodistes passa poc.

Tu eres al costat de Josep-Lluís Carod-Rovira quan va dir allò de: " Me llamo Josep-Lluís aquí y en la China Popular ".

Allò va ser sensacional. Aquell senyor va fer la pregunta, que connectava amb el sentiment de molta gent d'Espanya, no? I en Carod no es va equivocar contestant així. Cadascú va fer el seu paper.

Com veus el gir cap a la independència, a Catalunya?

Amb molta comprensió. Sóc català, entenc l'impuls de construir un país, però no el comparteixo, no em sembla prioritari. Crec que aquesta energia hauríem de posar-la en una altra cosa. Em sembla un temps perdut, sobretot de gent capaç. Seria millor dedicar-se a millorar l'economia.

Quan parles d'això amb els teus amics espanyols, com els expliques com hem arribat fins aquí?

Tracto que comprenguin que Catalunya és un tema de sentiments. La gent se sent catalana i no se sent espanyola. I ja està, el debat s'ha acabat. Arribats a aquest punt, hi hauria d'haver algun tipus de consulta. Per un cantó, penso que a Catalunya part de la demanda potser està artificialment inflamada. Però, a vegades, l'actitud d'Espanya fa créixer la sensació de dir: "Escolta, estem farts de vosaltres, i volem fer el nostre camí". La diferència és que la meva energia la vull dedicar a una altra cosa.

¿Tu creus que Espanya encara és possible?

Sí, però a mi m'interessa més construir Europa.

Ganes de tornar de Washington?

Doncs mira, la meva família i jo hem de decidir què fem, sobretot pel que fa a la qüestió de l'educació dels fills.

¿I et veus una altra vegada al capdavant del Telediario?

No. Això és una etapa passada, va ser interessant, però no vaig ser gaire feliç... No era gaire jo. Volíem canviar l'estructura del Telediario , però té 50 anys d'inèrcia.

Vegem l'últim Telediario de Lorenzo Milá. [Visionat]

Això per a mi va tenir un preu. Vaig treure la meva dona de corresponsal a Washington per tornar a Madrid. Estic molt content del reconeixement de la meva carrera, més afortunada que una altra cosa, però l'exposició pública em desgasta.

Doncs prou desgast. Acaba tu.

Gràcies per convidar-me a l'ARA, que és un experiment espectacular, en aquests moments, de fer un mitjà nou. I t'agraeixo l'oportunitat d'explicar-me amb temps. Sovint parlem amb titulars i amb titulars es perden matisos.

Gràcies a tu per venir.