Publicitat
Publicitat

Klint Finley: "Renunciar a la privacitat no és ni bo ni dolent: és inevitable"

Li agradava el periodisme i la tecnologia. Però com a periodista no trobava feina i en canvi com a informàtic se'l rifaven. Fins que el 2010 va fitxar per Readwrite.com i, d'aquí, va fer el salt a la influent revista Wired . Té un posat tímid, parla reposada, però sosté un bolígraf a una mà i el fa giravoltar a una velocitat de vertigen mentre lliura, mirant als ulls, les seves respostes tranquil·les.

Il·lustri què és el big data amb un exemple fàcil.

Al Bank of America van col·locar sensors de moviment als treballadors dels seus call centers per veure quins patrons compartien els treballadors més eficients. Després d'analitzar les dades, van descobrir que els més productius eren també els que més interactuaven amb companys. El banc va decidir llavors canviar els torns de descansos: en comptes de fer-se individualment, s'organitzarien per grups, per fomentar el contacte entre ells.

L'anàlisi massiu de dades és notícia aquests dies arran de l'espionatge civil realitzat per l'agència nacional de seguretat del seu país.

Dubto que sigui una eina realment útil. No sé si han agafat cap terrorista així. Sóc molt escèptic en aquest tema. Evidentment, no puc afirmar que no hagin capturat ningú gràcies a això, però si hagués estat el cas ho haurien explicat, ni que fos per justificar aquesta pràctica.

Ho troba legítim?

No, de cap manera. Encara que sigui legal, és una idea terrible. Si fos una empresa qui hagués fet això, tindria un problema ètic. Però si qui ho fa és un govern, aleshores el que està en joc és tot el sistema de confiança del ciutadà envers l'estat. Al nostre país ja hi ha una desconfiança enorme i això no hi ajudarà gens.

¿El cas dificultarà la investigació dels bons usos del big data ?

Jo ja he llegit en un parell de llocs cròniques que equiparen el big data amb el Big Brother. Però sí: el cas pot comportar un problema de marca...

Calen organismes de control?

No seré jo qui digui que les agències de control del govern fan sempre bona feina. Però ens fan falta organismes que vigilin els abusos en l'obtenció de dades. I han de ser agències globals, perquè les dades, avui, travessen les fronteres.

Quan arribin els ordinadors quàntics farem un nou salt de gegant?

És divertit: sempre que a Wired parlem dels ordinadors quàntics diem que arribaran d'aquí 20 anys. Sempre falten 20 anys! El cas és que no sabem si mai arribaran a funcionar del tot bé. Però són una possibilitat, i tant. Google assegura que en té un, però hi ha controvèrsia entre els tecnòlegs sobre si allò es pot considerar ben bé un ordinador quàntic o no. A més, falta saber-ne la utilitat pràctica: la capacitat de càlcul que poden assumir és tan gran que pot resultar supèrflua per a la majoria de necessitats.

Li proposo un joc. Li recitaré alguns clixés sobre els límits de la tecnologia de dades i vostè em diu quin percentatge de veritat contenen. Per exemple: "Si no pagues per un servei a internet, aleshores és que el producte ets tu".

Diria que un 90% de veritat. Douglas Rushkoff va ser el primer a dir-ho. I potser és una sobresimplificació, però ho resumeix bé. I alerta, que això no és necessàriament nou. Els diaris o les revistes tenen un preu de portada més barat del que tocaria perquè la publicitat en sufraga una part.

"Fins i tot els petits electrodomèstics estaran connectats a internet d'aquí 10 anys".

Ja està passant: cafeteres que t'avisen quan s'acaba el cafè, màquines de casa que s'encenen i s'apaguen a partir de sensors de moviment. Cada cop és més barat. Li posaria un 75% de veritat, perquè hi ha dubtes si realment trigarà 10 anys o més.

"Hem de renunciar a privacitat si volem garantir la seguretat".

No crec que sigui veritat. Zero.

"És molt difícil -i feixuc- mantenir la privacitat".

Un dels problemes del big data és que no és sempre neutral: es pot fer servir amb efectes perniciosos i beneficiosos al mateix temps. Per tant, renunciar a la privacitat no és ni bo ni dolent: és inevitable. Ho és des del moment, per exemple, que tots els mòbils tenen càmeres. 100% veritat, doncs. Si tens un mòbil, recullen dades. Si tens Facebook, recullen dades. Targeta de crèdit? Més dades. Però és que fins i tot encara que no tinguis mòbil: si surts amb amics que sí que en tenen, i el govern o una empresa sap qui són els teus amics, poden deduir on pares a través dels seus mòbils.

Vaig acabant l'entrevista sense tenir del tot clar si el big data és problema o solució...

Com deia, el tractament massiu de dades personals pot ser bo i dolent de manera simultània. Un exemple: els grans magatzems Target van detectar que una clienta estava embarassada a partir d'algunes compres que havia fet. Li van començar a enviar cupons de descompte a casa per comprar bolquers i altres coses de nadons. El marit no entenia res i al final va descobrir que la seva dona esperava un fill. Ara Target envia els cupons aquests barrejats amb d'altres, d'irrellevants, posats per omplir i dissimular.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT