Publicitat
Publicitat

Jorge Riechmann: “Les fonts renovables no poden garantir la sobreabundància a què ens hem malavesat”

filòsof, poeta i traductor

J orge Riechmann (Madrid, 1962) és filòsof, poeta i traductor. És llicenciat en Ciències Matemàtiques i doctor en Ciències Polítiques. Actualment exerceix la docència com a professor titular de filosofia moral a la Universitat Autònoma de Madrid. De 2008 ençà desenvolupa una tasca investigadora sobre qüestions socioecològiques relacionades amb l’ecologia política, l’ètica ecològica, l’ètica aplicada a les noves tecnologies, la tecnociència, l’ecosocialisme i la sostenibilitat. Ha anat desenvolupant una extensa producció literària, en la qual destaquen les seves obres de reflexió poètica, els poemaris i els assajos sobre pensament ecològic. Reproduïm a continuació l’entrevista que hi mantinguérem a Madrid, aprofitant una pausa en les sessions del curs ‘Viure bé amb menys’. Durant la conversa, ens interessàrem sobretot per la seva activitat literària i, especialment, per la relació entre filosofia i poesia. També volguérem conèixer les propostes ètiques adequades a un pensament ecològic que ha estat elaborant en les seves obres més filosòfiques i polítiques.

Per què en els darrers assaigs publicats, com ara El segle de la gran prova , us decidiu a parlar obertament de vós mateix?

En un sentit general, crec que vivim en una societat amb una patologia narcisista i, per aquesta raó, cal anar una mica alerta amb les escriptures del jo. Jo mai he escrit diaris personals, ni mai ho faré, però en canvi sí que escric diaris de treball, seguint el model del gran Brecht. Precisament un dels seus llibres més fascinants es diu així: Diaris de treball. Aquest tipus d’escriptura, sí que l’he fet públic alguna vegada incorporant-hi reflexions provinents de quaderns de treball. Els meus quaderns són plens d’anotacions, idees, versos, retalls de diari i qüestions sobre les quals hauria d’indagar més. Si compartesc el meu trajecte vital i intel·lectual és perquè pens que pot ser útil a altres persones.

En els apunts de treball publicats contau que no podeu viure sense poesia. De quina manera es connecta la poesia amb la vida? Quin sentit té la poesia en el món actual, regit per un esperit científic i racional?

Si em permeteu fer-vos una objecció a la pregunta... No estic d’acord que visquem en un món científic i racional. Ja ens agradaria formar-ne part! Malauradament, el nostre món és ple d’irracionalitats de tota mena. És ver que vivim dins un món amb moltes estructures racionalitzades on predomina un tipus de raó instrumental i calculadora que intenta estendre’s cada vegada a més àmbits de la vida, però aquest món està enfora de ser racional en un sentit seriós de la paraula. El fet que hàgim substituït uns mites per uns altres, que visquem entregats al mite dels diners, al mite del creixement econòmic, no vol dir que estiguem en una etapa racional i que hàgim deixat enrere el mite. Quant a la poesia, us diré que com a camp d’activitat humana semblant a d’altres pot generar moments de comunió col·lectiva; pens per exemple en la poesia dels cantautors; pot ser també una via d’exploració i indagació més personal, és el cas de la poesia que rebem a través dels llibres de poesia. Hom pot pensar també en alguns grans poetes per als qui la poesia suposa la recerca de sentit vital. En altres casos, podem pensar en maneres d’elaborar experiències quotidianes que desenvolupen una mirada moral sobre el que ens ha passat, posant en comunicació unes gents amb unes altres. En altres casos podem centrar-nos en la qüestió de l’atenció. La poesia pot ser també una manera de mirar atentament el temps que transcorre i allò del que ens va privant, de pensar en el temps com allò que ens construeix i ens destrueix. M’agrada imaginar-me la poesia com una gran casa on hi ha moltes estances, passadissos, finestres, habitacions, aljubs i patis. Algunes d’aquestes habitacions poden ser molt acollidores per a la gent que viu en temps difícils com els nostres.

Sovint parlau de la poesia com a poesia del pensament. Quina relació establiu entre poesia i pensament?

Aquesta relació es pot abordar de diverses maneres. Una manera d’aproximar-se a aquesta qüestió és posant la poesia en relació amb el procés de secularització europea, un dels fenòmens realment importants que té lloc durant els segles XIX i XX, i que Friedrich Nietzsche defineix molt bé amb l’eslògan de ‘La mort de Déu’. Amb la secularització assistim a la desaparició dels sentits garantits metafísicament i al fet que les respostes que ens proporciona la tradició ens plantegen també més problemes. Per a la gent esdevé una qüestió urgent trobar respostes personals a la crisi creixent de sentit. Doncs bé, una de les respostes a aquest fenomen és la poesia moderna, que en alguns casos es presenta com a substituta de la religió; Mallarmé seria un cas extrem en aquesta direcció. Sense arribar a tant, pens que la poesia pot fer propostes importants de sentit i en alguns poetes la dimensió filosòfica és molt evident. Són poetes preferits per alguns dels filòsofs moderns importants, com Rilke per exemple, qui dóna molt de joc als departaments de filosofia i no només als departaments de literatura.

Rere la vostra vocació d’escriptor s’intueix un gran plaer per la lectura. De fet, les vostres obres són plenes de cites. Les cites són el rastre que deixa en la vostra obra un gran lector?

No sé si som un gran lector, però sí una persona que des de molt petit ha llegit molt i ha viscut molt a prop dels llibres i amb els llibres. Parl dels llibres pensant sempre en el llibre en paper, en el llibre des de Güttenberg fins avui. El llibre és un gran instrument d’il·lustració, de coneixement i d’autoconstrucció. I en les lectures que anam fent se’ns obren camins i sendes noves que seguim dins un bosc de llibres, i que ens permeten descobrir coses noves. Aquestes sendes es poden concebre com Walter Benjamin, com a material literari útil per compondre un llibre, seleccionant i ordenant les lectures i generant un discurs que consistiria només en cites, una darrere l’altra. Aquesta forma d’assaig benjaminià té molt de valor. En el meu cas, és ver que incloc bastants cites en els llibres d’assaig i també en els de poemes. Seria molt fàcil apropiar-me més d’alguns d’aquests pensaments aliens, però preferesc deixar-ne constància explícita, perquè som molt conscient del caràcter de diàleg que té l’activitat de lectura i de pensament.

Quins són els referents intel·lectuals de Jorge Riechmann, a més de Paco Fernández Buey i Manuel Sacristán?

Són dos mestres per a mi, però el mestratge és diferent amb persones amb les quals hom ha tractat com Paco, amb qui des que ens vàrem conèixer a la segona meitat dels anys 80 hem mantingut un contacte molt continu fins que morí; dels mestres com Manuel Sacristán, que ho són pel fet d’haver-los llegit, però no per haver-los conegut personalment. Entre els mestres a través dels llibres, han estat molt importants per mi també dos escriptors als qui he traduït al castellà: René Chair, un gran poeta francès, provençal, del segle XX, i també Heiner Müller, un gran dramaturg, escriptor i poeta alemany oriental igualment contemporani. Tots dos m’han format i configurat. Així mateix destacaria el novel·lista i assagista John Berger. I anant més enrere, hi hagué fases en la meva vida en què llegia intensament José Bergamín i Claudio Rodríguez.

Parlem ara d’ecologia. És possible viure bé amb menys?

Sí, és clar que és possible, però implica que canviïn els Déus, com deia Sánchez Ferlosio, l’articulació dels valors, les ideologies dominants. Les ofertes que ens fa aquest sistema encara mantenen a prop molta de gent, malgrat que cada vegada es mostren amb major claredat els seus trets exterministes, ecocides i genocides. En aquest sentit, hi ha moltes experiències d’autofrustració dins el marc establert. Hi ha massa promeses que no poden acomplir-se. Això potser sigui el punt d’inici per canviar, almanco per alguns sectors socials.

Del que deis es dedueix que és impossible viure bé amb menys en les societats que volen viure en l’excés i el sobreconsum?

Un dels trets més importants del món on vivim és el xoc de les societats industrials contra els límits biofísics del planeta Terra. Aquest és un fet definitiu i importantíssim que hauria de moure’ns a canviar-ho quasi tot, en economia, en societat, en cultura; i malgrat això, la cultura dominant i el funcionament del capitalisme continuen ignorant aquest fet bàsic, i fan com si fos possible continuar amb els processos expansius que ens han dut a aquest xoc. Com abans ens adonem que el business and usual és inviable i autodestructiu, abans començarem a fer un canvi de rumb. La hybris, la desmesura, entesa com la tendència al desbordament de tots els límits, pesa molt en la cultura dominant. Davant aquest desbordament, ens convindria adoptar una actitud de modèstia cultural i civilitzatòria.

Potser també hauríem de recórrer a l’autocontenció per combatre la cultura de la desmesura, talment proposau en les vostres obres més filosòfiques?

Sí, l’autocontenció i l’autolimitació són conceptes importants per a la major part de les cultures tradicionals. De fet, podríem recórrer a la paraula grega que fa servir Aristòtil en la seva filosofia moral, l’ enkrateia, l’autocontenció en un sentit virtuós, com a quelcom que es presenta com a necessari i obvi per a la convivència, i no només per Aristòtil, sinó per totes les cultures que solem anomenar tradicionals. Nosaltres hem perdut de vista l’autocontenció com a virtut i malauradament la continuam necessitant tant com aquelles altres societats que massa sovint menyspream com a pertanyents al passat i que miram per damunt de l’espatlla.

Sobre l’autocontenció es pot construir una ètica, però per tal d’elaborar una alternativa social al capitalisme fa falta també construir un nou escenari polític i energètic, faria falta aprendre a viure del sol. Què hauria de canviar perquè la nostra societat aprengués a viure del sol?

Viure del sol és una fórmula que ens remet immediatament a la qüestió de la transició energètica. La base energètica de les societats industrials actuals és inviable. No pot continuar sent-ho durant gaire temps més. Necessitam canviar de manera urgent la matriu energètica. I l’única energia que proporcionaria viabilitat a les societats que aspiren a fer les paus amb la naturalesa és l’energia solar i, de manera més àmplia, les energies alternatives. Viure del sol vol dir viure de les energies renovables. I això implica també tenir en compte l’element d’autocontenció al qual abans fèiem referència, perquè si bé les fonts renovables poden proporcionar energia suficient per a una vida bona per a l’enorme població que som ara, 7.300 milions d’habitants, allò que no poden fer és garantir la sobreabundància energètica a la qual ens hem malacostumat durant l’etapa excepcional de capitalisme fossilista que deixam enrere. Viure del sol vol dir, per tant, viure amb un menor consum d’energia primària d’aquell al qual ara estam acostumats en els països que amb lleugeresa de llenguatge anomenam desenvolupats.