Publicitat
Publicitat

ATAC TERRORISTA A CATALUNYA

Imams sense control

Comunitats islàmiques reclamen que l’administració s’impliqui més en les mesquites

Ali Yassine, president de la comunitat islàmica Annour de Ripoll, es feia creus amb “l’islam de les dues cares” que, suposadament, va radicalitzar un grapat de joves de la seva mesquita per atemptar a Catalunya. Yassine lamentava davant els mitjans de comunicació que cap “autoritat” l’hagués advertit que l’imam havia tingut relació amb un terrorista de l’11-M mentre complia condemna a la presó de Castelló. “L’única autoritat que podria haver donat la veu d’alerta és la policial”, respon Enric Vendrell, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Tots els cossos de policia amb competència a Catalunya fan controls periòdics en els espais de culte musulmans per detectar subjectes o comportaments perillosos. Fins aquí arriba el control, ja que en el camp administratiu només hi ha bases de dades d’entitats religioses al ministeri de Justícia i a Afers Religiosos, que depèn de Governació.

La Constitució espanyola consagra la llibertat religiosa i atorga autonomia a cada confessió per designar els seus responsables. Així, no hi ha cap registre públic ni control administratiu sobre capellans catòlics, mestres budistes, ministres evangèlics, rabins jueus o imams musulmans. I, de moment, ni l’administració espanyola ni la catalana preveuen introduir l’obligatorietat de declarar qui dirigeix una comunitat religiosa, apunta Vendrell.

Són moltes les organitzacions que reclamen, però, un canvi i una implicació més gran de les administracions públiques catalanes. Mohamed el Ghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT), subratlla que els imams són una figura massa important per deixar-los en mans de les decisions de les comunitats de fidels. Sense registres oficials ni públics, la junta d’una mesquita o un centre de culte s’encarrega de seleccionar candidats a imams. El problema és que tampoc hi ha criteris establerts i clars per fer la tria perquè, com apunta El Ghaidouni no és una “figura institucionalitzada” i és cada comunitat qui fa la contractació.

Dirigir la pregària

L’imam és en el sentit literal del terme en àrab “el que es posa davant” però, a diferència d’altres confessions com la jerarquitzada Església catòlica, no està adscrit a cap clergat. És bàsicament “l’encarregat de dirigir les oracions” de la comunitat però també sovint ensenya àrab o l’Alcorà, explica Zouhair el Hairan, membre del grup jove de diàleg interreligiós de la Unesco, que assegura que, sobre el paper, “no té una funció clara de marcar la ideologia o els usos i costums” dels fidels. La seva influència, apunta, es pot equiparar a la dels capellans catòlics. Les juntes insten la comunitat a denunciar comportaments o discursos que atemptin contra principis bàsics de convivència i pau. Amb tot, com en el cas de Ripoll, el proselitisme es va fer presumiblement fora de la mesquita. Mohammad Iqbal, portaveu del centre islàmic Camí de la Pau, reconeix que si l’imam és qui ha creat la mesquita exerceix més control sobre la seva comunitat i és més difícil fiscalitzar-la.

“Ningú pot intervenir en el procés de contractació dels imams, fer-los controls o examens, són les comunitats”, lamenta el responsable d’UCIDCAT. El Ghaidouni és partidari d’exigir-los “formació en teologia i coneixement de la realitat social i cultural de Catalunya”, així com el domini del català i del castellà. A més, des de l’UCIDCAT s’insta les mesquites a complir la llei que obliga els professionals en contacte amb menors a demostrar que no tenen antecedents de delictes sexuals amb infants.

A Catalunya d’imams n’hi ha pocs i hi ha problemes per aconseguir-ne un. Aquesta situació obliga algunes comunitats a portar-los des del Marroc o contractar homes “convertits en imams perquè no han trobat altra feina”, sense tenir una experiència anterior.

El finançament de les mesquites està també en mans de les comunitats, que es poden deixar atraure per diners estrangers que, a canvi, vulguin imposar un imam amb una determinada ideologia, tot i que l’UCIDCAT aposta per rebutjar aquestes ofertes. Ni el Govern ni Madrid tampoc no preveuen subvencions ni partides.

Quina legislació hi ha sobre l’islam en altres països europeus?

Creació de “l’islam de França”

El govern francès va decidir endurir el control sobre l’islam just ara fa un any. Va anunciar la creació d’una fundació encarregada de formar imams amb classes de formació cívica i laica i matèries sobre els drets d’altres religions. L’objectiu de l’estat era que les mesquites poguessin disposar d’imams francesos, que parlin francès i estiguin formats al país, amb un bagatge teològic sòlid i capaços de dirigir-se als fidels amb ple coneixement de la societat en què viuen. També va posar en marxa un organisme que controlés les vies estrangeres de finançament per a la construcció de les mesquites. Tot i així, aquestes mesures encara no s’han desenvolupat plenament.

Sense moviments al Regne Unit

El Regne Unit no regula l’elecció dels imams ni el finançament de les mesquites. Un informe publicat recentment -elaborat pel grup d’activistes Citizens UK al llarg de divuit mesos- recomana que les mesquites revisin les seves estructures de gestió i nomenament dels imams i que “donin prioritat als nascuts al país que entenguin la cultura britànica i que parlin bé l’anglès, per sobre de les alternatives estrangeres”. També insisteix que els imams han de rebre un salari decent provinent de les institucions musulmanes i que les universitats han d’oferir seminaris que acreditin la formació educativa dels imams. El govern britànic, però, no ha impulsat cap mesura en aquest sentit.

Control dels imams a Bèlgica

Bèlgica té uns 300 imams, dels quals només 82 són oficialment reconeguts per l’Executiu de Musulmans de Bèlgica (EMB), l’autoritat representativa del culte al país. Tots els que no són en aquest registre -no obligatori- són sovint voluntaris i no reben de l’Estat cap subvenció o salari. Ara bé, és competència de la regió vigilar les mesquites i saber qui són els seus imams. Per exemple, a Flandes, el líder del centre de culte té l’obligació de passar pel curs d’integració cívica. Amb tot, el govern federal ha aprovat recentment una llei on tots els imams de futurs centres han de tenir un diploma especial del país per poder exercir la seva feina. Esther Herrera