“Pensar no és anar a l’Ikea a buscar mobles: és llençar els trastos que et sobren”

El rellotger desmunta un rellotge i, amb paciència infinita, n’encaixa de nou totes les peces fins que torna a quedar igual. Francesc Orteu ha aplicat a milers de guions tècniques de rellotger per desconstruir la realitat i mostrar-la recomposta, d’una manera més reveladora. Ara desmunta també l’acte de pensar en un llibre -titulat precisament Pensa - que convida a fer-ho reposadament, a mà. O a peu.

Va decidir estudiar filosofia, tot i que treballava des dels 16 anys en la petita indústria del pare. ¿S’ho van prendre gaire malament?

No pas, més enllà d’una cara de decepció de la mare que deia: pensava que triaries arquitectura. Però estudiar filosofia va ser un gran encert, perquè et permet tenir una visió de conjunt sobre el món i la societat. I m’ha servit molt per fer de guionista. Perquè escriure un guió és observar les coses, desmuntar-les i tornar-les a muntar d’una altra manera. És una feina conceptual, així que un guionista és un filòsof.

Quin record té de quan escrivia per al mític concurs Pasta gansa, amb Mikimoto a Catalunya Ràdio?

Molts! Recordo la sensació d’estar fent una cosa amb el cor. Jo aleshores vaig viure una temporada a Londres i escrivia cartes d’amor de veritat. I, després, n’escrivia la versió paròdica amb la Chelsea Clinton i l’Aureli. I va ser redactant aquelles cartes que vaig descobrir que cal escriure sempre partint d’un mateix.

¿Era conscient que aquell humor resultava inèdit?

Érem conscients de ser als marges. Volíem llegir fragments de l’Antic Testament, per exemple, i així ho vam fer... fins que el cap de programes va dir que ho deixéssim de fer.

I records del Persones humanes?

Vaig idear tot l’humor i les seccions del programa. Però no m’agrada gaire parlar d’aquells anys, perquè el Miquel Calçada és algú que m’ha acabat decebent molt. M’interessa més parlar de filosofia.

El seu llibre, Pensa, traspua una forta necessitat de desintoxicació.

Desintoxicació és la paraula exacta. Vivim en una cultura molt potent, amb moltes idees per tot arreu, el que en diríem pensament industrial. I tot això ens ajuda, ens impulsa, però també ens pesa. Quan t’enfrontes a la teva vida, sovint tens la sensació que no ets ningú, que no saps res. Amb el llibre explico que el pensament industrial serveix per fer moltes coses, però que hi ha un altre pensament, que es fa a mà, o a peu, que només pots fer tu i que donarà sentit a la teva vida.

Tot i que el text és un cant d’amor a l’acte de pensar, el subtítol assegura que es tracta d’un manifest “a favor de la ignorància”.

La ignorància hauria de considerar-se un bé molt preuat perquè és el desconcert el que posa en marxa el pensament. I és pensant a mà que donem sentit a les coses que ens envolten, encara que sigui un sentit provisional. Tendim a creure que les coses que pensem són coses sòlides, com si apiléssim sacs de patates en un magatzem. Però no és això. El nostre pensament és un escenari on apareixen coses, fan una funció, tenen un sentit durant uns segons, deixen un regust i desapareixen substituïdes per altres coses.

L’oblit és necessari.

Una de les feines importants de la filosofia és la feina de neteja. Pensar no vol dir afegir més coses dins del cap. No és anar a l’Ikea a buscar mobles: és llençar els trastos que et sobren. És estalviar. Pensar és no pensar tant.

¿Es considera el pallasso seriós?

No em definiria com el pallasso cara banca però és cert que, quan he fet humor, el que buscava era explicar les coses d’altres maneres. I a vegades aquest mecanisme provoca rialles, però el riure ve del desconcert, no perquè sigui una cosa còmica. Aquest debat l’he tingut de manera intensa amb el Toni Soler, per exemple, que ha bastit una gran indústria d’un tipus d’humor explícitament còmic. Però abans de l’esclat de la paròdia i de Plats bruts, hi va haver un humor diferent -ni millor ni pitjor- que ha sigut bandejat de TV3.

Com definiria aquest humor?

És aquest tipus d’humor antipallasso, antigrotesc, reflexiu, inquietant, irònic i distant que és l’humor de Pla, de Pujols, de Rusiñol...

Ha entrevistat més de 300 pares i mares al Criatures de l’ARA. Quins són els dos millors consells que se n’ha endut, com a pare?

Una frase molt maca me la va dir la Patrícia Gabancho: “Els fills et faran feliç, però d’una manera que no t’esperes”. I és una de les claus de ser pare: no esperar res en concret. I un altre pensament: “S’educa amb l’esquena”. Creiem que eduquem quan parlem amb els fills, però és quan ens girem i marxem que comencem a educar-los, perquè és quan ells veuen el que de debò fas.

És entrevistant que va trobar la seva actual parella.

La Iolanda Batallé, sí. Entrevistant-la em va seduir i mesos més tard la vaig retrobar i vam decidir començar a compartir la vida junts i ha sigut, i està sent, una experiència extraordinària. Va ser una història d’amor molt boig i molt intens i està sent una història d’amor madur també molt preciosa.