Catia Faria i Eze Páez : “l’espècie no determina si un individu pot ser danyat o beneficiat”

Catia Faria (Porto, 1980) i Eze Páez (Barcelona, 1985) són doctors en Filosofia Moral per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i membres del Comitè Científic del Centre d’Ètica Animal d’aquesta mateixa universitat. Són investigadors postdoctorals del Centre d’Ètica, Política i Societat de la Universidade do Minho de Portugal. Catia té un màster en Ciències Cognitives per la Universitat de Barcelona i Eze va obtenir una llicenciatura i un màster en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Catia és autora d’una tesi doctoral sobre un tema poc estudiat, la relació ètica amb els animals salvatges, que du per títol L’ètica animal es torna salvatge: El problema del patiment dels animals salvatges i la intervenció a la naturalesa. Les seves línies d’investigació se centren en la consideració moral dels animals silvestres, com també en qüestions ètiques normatives, com l’igualitarisme o el prioritarisme, el conflicte entre ètica animal i ètica ambiental i problemes d’ètica poblacional. Catia i Eze, a més de desenvolupar la seva activitat acadèmica, són activistes de l’organització internacional Ètica Animal. En aquesta entrevista, hi parlam d’ètica animal i antiespecisme, aprofitant la seva estada a Mallorca per participar en el cicle de conferències ‘Marges 1.0, una mirada a les fronteres de l’antiespecisme’, organitzat per l’associació Mirada Animal.

Sou partidaris de vincular les investigacions filosòfiques sobre ètica animal al compromís amb l’activisme antiespecista?

Eze: Sí, som partidari de mantenir els lligams entre la recerca filosòfica en ètica animal i l’activisme, encara que malauradament hi ha molts de filòsofs que treballen en qüestions ètiques i polítiques que renuncien a fer servir els seus coneixements per tal d’influir en la societat. Tenim l’obligació moral d’aportar coneixement que contribueixi a actuar a favor de la defensa dels animals.

Catia: Vull remarcar que és pràcticament impossible justificar que les persones que treballen en l’acadèmia, en l’àmbit de la filosofia pràctica, separin la teoria de la pràctica. En el meu cas, precisament el que cerc amb la meva activitat acadèmica en l’àmbit de la filosofia moral i política és tenir un impacte en el món.

En les conferències que heu impartit a Mallorca, heu parlat sobre la necessitat de considerar moralment els animals que viuen a la naturalesa, en llibertat. Amb quin objectiu us aproximau a l’ètica dels animals silvestres?

E.P.: La recuperació ètica dels animals silvestres té dos objectius. En primer lloc, pretenem rescatar de l’oblit els animals no humans que viuen a la natura i els seus interessos. No podem permetre que les investigacions ètiques deixin de banda aquells animals que no estan sota l’explotació humana, perquè constitueixen més del 99% de tots els individus sentents que existeixen. El segon objectiu que ens proposam és ajudar a minimitzar i eliminar els patiments que senten els animals silvestres i, en els casos en els quals això no sigui possible, volem orientar la nostra recerca amb la finalitat d’ajudar-los en un futur.

Sou conscients que amb el vostre enfocament estau obrint camí en un tema, el tracte als animals silvestres, que no forma part de l’agenda habitual dels estudis animalistes ni del moviment animalista, i que a més sol ser motiu d’enfrontament amb l’ecologisme?

C.F.: Sí, és cert que, tant teòricament com en l’àmbit activista, la qüestió de la conservació dels animals que viuen en el medi natural ha estat pràcticament ignorada. Sempre s’ha tingut por de pensar en els animals salvatges en termes morals, per evitar fer una reducció a l’absurd de la consideració moral dels animals en general. Habitualment, s’ha considerat que l’estratègia més adequada era mantenir aquesta qüestió ètica en un segon pla, tenint en compte la greu situació en la qual es troben els animals que són explotats directament pels humans. Aquestes consideracions s’havien fet quan encara no hi havia informació rellevant sobre quina era la situació dels animals que viuen a la naturalesa. Ara que ja coneixem també la dimensió de la tragèdia dels animals silvestres, amb dades quantitatives sobre la seva mortalitat i la intensitat dels danys sistemàtics que pateixen, hem d’ajudar-los. Si som antiespecistes, hem de considerar els interessos de tots els animals, hem de pensar no només a deixar de causar mal als animals, sinó també a ajudar-los quan es troben en una situació de necessitat, encara que no estigui causada pels humans i sigui el resultat d’una contingència natural. He de reconèixer que hi ha un conflicte entre el moviment antiespecista i el moviment ecologista. Aquest conflicte té el punt de partida en el fet que l’ecologisme i l’antiespecisme valoren de manera diferent la conservació dels éssers vius en general. Així, mentre que des d’un punt de vista antiespecista es tenen en compte els individus i els danys que pateixen; des de l’ecologisme allò que realment importa no són els individus en si mateixos, sinó els conjunts biològics (ecosistemes i espècies).

Pensau que l’especisme, com a forma de discriminació, s’ha de combatre amb la mateixa intensitat que el racisme i el sexisme?

C.F.: Pens que l’especisme s’ha de combatre, com a mínim, amb la mateixa intensitat que es lluita contra el sexisme. L’especisme és una forma de discriminació que està tan injustificada des del punt de vista moral com qualsevol altra forma de discriminació que pugui afectar els éssers humans. En el sexisme, es produeix una discriminació injustificada, basada en la desconsideració dels interessos d’uns individus que no tenen un determinat gènere, com per exemple els qui no són homes cisgènere. Avui sabem que considerar els individus segons el seu gènere és arbitrari i, per tant, està injustificat. De la mateixa manera que tampoc està justificat recórrer a l’espècie dels individus per decidir si hem de considerar o no els seus interessos. L’espècie no determina si un individu pot ser danyat o beneficiat. El que hauria de determinar la conducta moral és si un individu és sentent o no ho és. En la mesura que els éssers humans i no humans són sentents, qualsevol referència a l’espècie per justificar una discriminació favorable a uns o als altres està injustificada. Vull afegir que hi ha motius suficients per prioritzar intervenir amb més intensitat en la discriminació especista que en la pròpiament humana, un d’ells seria el gran nombre d’animals no humans que habiten la Terra, que excedeix de molt la població humana.

E.P.: La meva opinió és que cal donar més importància a la discriminació especista que a qualsevol altre tipus de discriminació. I això, per dues raons. En primer lloc, perquè hi ha molta més gent que està treballant contra les formes de discriminació que pateixen els éssers humans que la que mira de combatre la discriminació dels animals no humans. I, en segon lloc, perquè la discriminació especista és un problema tractable, sobre el qual podem fer encara moltes coses. Tenim més oportunitats de fer el bé defensant els animals no humans que ajudant altres éssers sentents.

Pensau que el moviment animalista hauria d’assumir l’antiespecisme com a principi moral central en totes les seves actuacions?

C.F.: Hi ha molta de gent que evita usar l’etiqueta de moviment animalista per englobar les diferents lluites a favor dels animals no humans. Què significa exactament ser animalista? No està gaire clar. Però si hi ha res que caracteritzi l’animalisme és que pateix d’especisme. L’especisme animalista no és de caire antropocèntric, no privilegia els interessos humans per sobre dels no humans, sinó que és un especisme que vol afavorir els interessos d’alguns éssers no humans per sobre d’altres animals no humans, com fan, per exemple, aquelles persones que es consideren animalistes, però que defensen exclusivament els interessos dels bous, o els qui consideren que els interessos de cans i moixos són més importants que els de vaques o porcs. Per mi, no hi ha cap diferència rellevant entre els interessos de vaques, porcs o cans.

Quins són els principals obstacles que impedeixen assolir la igualtat i la llibertat animal?

C.F.: És una pregunta molt difícil de respondre, perquè estam parlant d’un prejudici que està molt arrelat en les ments de la majoria d’éssers humans. Sabem que tenim determinats esbiaixos que ens fan mirar la realitat d’una manera selectiva. És molt difícil lluitar contra una majoria social que té un diagnòstic parcial de la realitat. Com es pot combatre una majoria que és capaç de mirar un animal que pateix terriblement en una granja i dir que no sent, i fer derivar d’això que no hi ha res de moralment controvertit en el fet d’alimentar-se d’aquest animal i participar així en la seva explotació? Pens que serà necessari molt d’activisme per canviar les actituds de la gent envers els animals no humans, i sobretot pens que farà falta fer un esforç per mostrar la situació d’explotació en la qual es troben els animals, i especialment per donar a conèixer el patiment dels animals que viuen i moren en la naturalesa. Haurem d’estar disposats a discutir i mostrar quins són els arguments que hi ha a la base de l’antiespecisme. L’antiespecisme no és només una qüestió personal o de sensibilitat, hi ha també raons de pes per estar en contra de les discriminacions arbitràries. Si volem posar fi a l’explotació animal, haurem de deixar de consumir carn i lluitar i mobilitzar-nos per canviar aquesta situació injusta.

Què diríeu a aquells filòsofs que, com Víctor Gómez Pin, posen en dubte o neguen directament l’existència del patiment animal?

C.F.: Jo tenc una resposta molt curta a aquesta pregunta. La meva manera de combatre el negacionisme seria exposant les dades. No existeix cap altra manera. Hi ha un moment en què el negacionisme cau pel seu propi pes. Podem negar quan hi ha dubtes, però seria irracional fer-ho quan tenim dades sobre la sentença d’una gran part dels animals i el suport científic que demostra la seva capacitat per patir i gaudir. Són els qui neguen les dades els qui han d’aportar arguments addicionals que sostinguin el seu negacionisme.

Quines conseqüències pràctiques tindria per a la humanitat l’alliberament animal que defensau juntament amb autors com Peter Singer?

E.F.: Els defensors de l’antiespecisme aspiram que tots els individus sentents tinguin les millors vides possibles. Això vol dir que, en una situació ideal, tothom seguiria una dieta basada en plantes, no s’experimentaria amb els altres animals i la gent no vestiria amb productes d’origen animal ni es divertiria amb el seu patiment. En la mesura que fos tècnicament possible, les nostres institucions socials i polítiques garantirien els interessos dels altres animals, dels que abans estaven domesticats i dels que viuen en la natura, de la mateixa manera que ara es garanteixen els interessos humans. Els interessos dels animals estarien protegits legalment, hi hauria institucions que es cuidarien del benestar animal, de la mateixa manera que ara tenim institucions mèdiques que tenen cura dels éssers humans i que vetlen perquè tinguin vides bones i no pateixin malalties o morin abans de temps. En aquest escenari ideal, també compartiríem amb els animals no humans els beneficis tecnològics que actualment es reserven en exclusivitat els éssers humans.

L’antiespecisme com a posició ètica i política

L’any 1971, el psicòleg britànic Richard Ryder (Dorset, 1940) introdueix el terme ‘especisme’ en el seu article Experiments amb animals, per referir-se a la discriminació arbitrària que pateixen els animals pel simple fet de ser animals no humans. Ryder considera l’especisme com una forma de discriminació basada en l’espècie, és a dir, en l’assumpció de la superioritat humana sobre els altres éssers vius. Ryder afirma que l’especisme és una forma de discriminació, de la mateixa manera que ho són el racisme i el sexisme. A partir de 1975, es popularitza el concepte d’especisme gràcies a la publicació del llibre Alliberament animal del filòsof australià Peter Singer (Melbourne, 1946). El llibre de Singer ha contribuït a desenvolupar l’ètica animal com a disciplina acadèmica i ha animat moltes persones a abandonar l’especisme i convertir-se en defensors dels animals. Aquest llibre és considerat el referent fundacional del moviment antiespecista. Segons Singer, l’especisme és un prejudici que considera que els interessos dels individus que pertanyen a l’espècie humana estan per sobre dels interessos dels membres de qualsevol altra espècie. Una de les conseqüències més importants de l’especisme és l’explotació i la cosificació que pateixen els animals no humans a mans dels humans i que es manifesta en la seva utilització en la indústria alimentària, la moda o l’oci i la diversió, com també en l’experimentació científica. Ser antiespecista implica lluitar contra l’abolició de totes les formes de discriminació i explotació cap als animals no humans i de defensa de la igual consideració moral dels éssers sentents, amb independència del seu origen o espècie. L’objectiu de l’antiespecisme és, per tant, garantir que tots els animals sentents, també els animals salvatges, gaudeixin d’una vida digna, sense patiments ni danys, d’acord amb els seus interessos. El moviment antiespecista promou l’emancipació animal a través d’una acció política que incideixi en les actituds i conductes especistes tant en l’esfera privada com pública, i aspira a una revolució en les creences i comportaments que facin possible una societat vegana.