Societat 12/03/2016

El dilema del CRISPR

Una nova eina d’edició genòmica podria convertir-se en una font de problemes ètics o fer que corregir la genètica passi a semblar-nos d’allò més natural

Jennifer Kahn
17 min
El dilema del CRISPR

THE NEW YORK TIMESUn dia del mes de març del 2011, Emmanuelle Charpentier, una genetista que estudiava els “bacteris menjacarn”, va acostar-se a Jennifer Doudna –una científica premiada amb diverses distincions– en un congrés de microbiologia a Puerto Rico. Charpentier, que tenia menys renom com a investigadora, esperava convèncer Doudna –cap d’un laboratori de la Universitat de Califòrnia (del campus de Berkeley), d’una mida imponent– per començar una col·laboració. Mentre caminaven pels carrers empedrats del casc antic de San Juan, totes dues van entaular conversa. Charpentier s’havia interessat recentment per un gen anomenat CRISPR, que, segons semblava, ajudava els “bacteris menjacarn” a combatre els virus invasius. La investigadora esperava que l’estudi d’aquest gen i de la proteïna que l’habilita, anomenada Cas9, li permetés trobar una manera de curar els pacients infectats pel “bacteri menjacarn” tot desproveint el germen del sistema immunitari que el protegeix.

Entre el mon científic, Doudna és coneguda per la seva atenció minuciosa als detalls, que sovint li serveix per resoldre problemes que altres investigadors han donat per impossibles. Charpentier –que és francesa, però viu a Suècia i Alemanya– és més vital i nerviosa. Tot i així, tan bon punt es van posar a parlar sobre els detalls de l’experiment, totes dues van connectar de seguida. «L’Emmanuelle em va caure molt bé», diu Doudna. «La seva intensitat em va agradar. Jo també em torno així quan estic molt centrada en un problema. Vaig notar que teníem afinitat».

En aquells moments, es creia que els bacteris tan sols tenien un sistema immunitari rudimentari que l’única cosa que feia era atacar tot allò desconegut que se li posés al davant. Però els investigadors especulaven que el CRISPR, que emmagatzemava fragments d’ADN víric en compartiments en sèrie, podia formar part d’un sistema immunitari semblant a l’humà, que registra les malalties passades per repel·lir-les quan es tornin a presentar. «Era això el que resultava tan intrigant», comenta Doudna. «I si els bacteris tinguessin una manera de mantenir un registre de les infeccions que han patit, com les persones? Aquesta idea era radical».

L’altre tret que feia prometedor el CRISPR-Cas9 era la seva capacitat de donar ordres a la seva proteïna, la Cas9, perquè retallés i extragués amb precisió un tros d’ADN de qualsevol punt del genoma i després en tornés a unir els dos extrems cosint-los pulcrament. Aquesta mena de manipulació efectuada sense esforç tenia un atractiu molt profund: es tracta d’un procés molt feixuc de dur a terme al laboratori. Tot i això, en aquells moments, Doudna no pensava gaire en el potencial del CRISPR com a eina d’edició genòmica. Els investigadors ja s’havien trobat amb sistemes d’aquest tipus anteriorment, però els resultava difícil trobar la manera de treure’n profit. Doudna afirma que, malgrat això, va «tenir un pressentiment; saps quan agafes una novel·la d’intriga i, després de llegir-ne el primer capítol, se’t posa la pell de gallina i dius: “Ostres, aquesta serà bona!”? Doncs va ser així».

Emmanuelle Charpentier (esquerra) i Jennifer Doudna van rebre el premi Princesa d’Astúries de recerca 2015

Doudna va decidir que Martin Jinek, un investigador postdoctoral, col·laboraria amb l’equip de Charpentier. Després d’uns mesos d’experimentació, van determinar que el CRISPR se servia de dos tipus diferents d’ARN: un guia, que dirigia la proteïna Cas9 a una ubicació determinada, i un rastrejador gràcies al qual la Cas9 podia tallar l’ADN. Malgrat això, en aquell moment, encara no quedava clar si el CRISPR era alguna cosa més que una curiositat. A diferència de la majoria d’éssers vius –els humans, els animals, les plantes–, les cèl·lules dels bacteris no tenen nucli; a més, el seu ADN i el seu ARN interactuen d’una manera diferent. Per aquest motiu, afirma Jinek, era difícil saber «si el sistema seria exportable»; és a dir, si funcionaria en altres éssers vius.

Mentre donava voltes al problema al despatx de Doudna, Jinek va començar a dibuixar les dues molècules a la pissarra. En la seva forma natural, les dues estan separades, però Doudna i Jinek creien que era possible combinar-les en una sola eina que tingués més probabilitats de funcionar en un ampli ventall d’organismes. «En aquell moment, el projecte va passar de: “Això té el seu què, [però] no acaba d’encaixar”, a: “Uau, això podria ser transformador”», explica Doudna.

L’eina que Doudna i els seus col·laboradors van acabar creant, aparellava l’ARN guia programable del CRISPR amb un ARN rastrejador escurçat. Si es feien servir de manera combinada, el sistema permetia als investigadors apuntar al gen que volguessin i extirpar-lo o fins i tot suprimir un sol parell bàsic. A més, si volguessin afegir un gen, podien fer servir el CRISPR per fixar-lo entre els dos extrems per on haguessin retallat. Alguns científics han comparat el mecanisme del CRISPR amb un processador de textos que és capaç de manipular un gen sense esforç, fins i tot, a una escala d’una sola lletra.

La facilitat d’ús del sistema els va sorprendre encara més. Per editar un gen, els científics només havien d’agafar una cadena d’ARN guia i incloure-hi una «adreça»: un breu seguit de lletres que es corresponen amb una certa ubicació al gen. El procés és tan senzill, em comenta un científic, que un estudiant de postgrau el pot dominar en qüestió d’una hora i produir un gen editat en un parell de dies. «Abans, canviar un sol gen era tota la tesi doctoral d’un estudiant», comenta Bruce Conklin, genetista dels instituts Gladstone de San Francisco. «El CRISPR va despatxar el problema amb una facilitat increïble».

II.

En els anys que han passat d’ençà del seu desenvolupament, el 1973, l’enginyeria genètica ha generat canvis espectaculars. Tot criant ratolins perquè presentessin certes mutacions, els investigadors han pogut indagar en les causes profundes de malalties com la fibrosi quística o la diabetis. També ha obert la porta a nous híbrids: blat de moro resistent a les plagues amb gens de bacteris, per exemple, i llevat modificat per produir un fàrmac antipalúdic a gran escala. El 2014, el valor del mercat dels productes de l’enginyeria genètica ascendia a 2.000 milions de dòlars, una xifra que s’espera que es dupliqui durant els pròxims cinc anys.

Però, malgrat aquests avenços, manipular els gens no havia deixat de ser un procés laboriós i inexacte. Un laboratori sencer trigava gairebé dos anys a modificar un ratolí amb una sola mutació i el resultat del procés era incert. Sovint, els gens alterats anaven a parar a llocs aleatoris o es presentaven en nombres que variaven enormement –en una cèl·lula no n’hi havia còpies; en una altra, una dotzena–, cosa que sovint generava resultats frustrants. Un científic em va comentar que, abans que es fes servir el CRISPR, havia de sotmetre si fa o no fa un milió de cèl·lules a microinjeccions per obtenir una mutació perfecta. Amb el CRISPR, pot assolir el mateix resultat amb només deu cèl·lules.

I el dels ratolins era el millor dels casos. Modificar el genoma d’altres animals era molt més difícil –curiosament, fins i tot les rates eren complicades d’alterar– i, en molts casos, resultava impossible manipular-lo per motius que ningú no acabava d’entendre. «Si el ratolí es va convertir en el model animal per estudiar les malalties humanes, és per alguna cosa», assenyala Tom Cech, director de l’Institut BioFrontiers de la Universitat de Colorado i guanyador del premi Nobel. «Abans que es conegués el CRISPR, mirar de modificar genèticament qualsevol altre animal era o bé impossible, o bé impossible de fer amb una mínima precisió». A més, atès que els científics només eren capaços d’alterar els gens un per un, amb prou feines podien gratar la superfície de molts trastorns, com les malalties cardiovasculars, en què es creia que hi havia molts gens implicats; en alguns casos, fins i tot desenes. «La gent no s’adona de les limitacions que arribàvem a tenir abans del desenvolupament del CRISPR», diu Cech. «Les eines de què disposàvem eren tremendament rudimentàries».

A l’era del CRISPR (una abreviació de la forma anglesa de «repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment interespaiades», que fa referència a l’estructura del gen), aquestes limitacions ja han començat a esvair-se. L’octubre del 2015, uns investigadors de Harvard el van fer servir per alterar 62 gens simultàniament en embrions de porc. D’aquesta manera, van crear animals que, almenys en teoria, podrien generar òrgans humans per a transplantaments. Sorprenentment, l’eina semblava funcionar també en pràcticament qualsevol organisme, des de cucs de seda fins a micos, així com en qualsevol tipus de cèl·lula: nefrítica, cardíaca i altres que anteriorment havien resultat molt difícils de modificar, com els limfòcits T. A principis de novembre, Editas Medicine, una start-up biotecnològica, va anunciar que tenia previst provar l’eficàcia d’una tècnica terapèutica gènica basada en el CRISPR amb l’esperança de curar una forma estranya de ceguera tot suprimint part d’un gen que controla les cèl·lules fotoreceptores de l’ull. Però la majoria d’investigadors són del parer que l’impacte més important del CRISPR consistirà a accelerar el procés de producció de medicaments. Actualment, el desenvolupament de fàrmacs es basa, en part, en estudis d’associacions en què s’examina tot el genoma per identificar les mutacions que tenen en comú els afectats per una malaltia concreta. El problema és que, en aquests estudis, se solen obtenir centenars de mutacions amb associacions laxes, cadascuna de les quals pot estar o no vinculada amb la malaltia (de fet, algunes en poden ser conseqüència). Abans del CRISPR, editar un sol gen amb precisió era tan difícil que els investigadors no disposaven de cap manera de comprovar fàcilment quines mutacions eren rellevants i, per tant, en quines calia centrar-se per cercar una cura.

Per si sol, aquest fet ja es podria considerar un progrés important, però és gairebé segur que el CRISPR tindrà una repercussió molt més àmplia, en part, perquè avui dia són molts els sectors que recorren a l’enginyeria genètica. Els científics han començat a fer servir el CRISPR per desenvolupar millors biocombustibles i per crear nous enzims per als mercats industrials, on es fan servir en detergents, el tractament d’aigües i la fabricació de paper. Al sector agropecuari, les empreses fan servir el CRISPR per aconseguir conreus més resistents a les plagues i a la sequera sense inserir-hi gens d’altres espècies, com ara un gen d’un peix pla en un tomàquet. Així, DuPont col·labora amb Caribou Biosciences, l’empresa de Doudna, en el conreu de blat de moro i blat editats mitjançant el CRISPR, que s’espera que arribin als supermercats d’aquí cinc anys. Els ramaders, per la seva banda, poden servir-se de la nova tècnica per criar animals amb més massa muscular i una carn més magra d’una manera més ràpida i previsible que amb els encreuaments convencionals. D’altra banda, els grans grups empresarials del sector de l’alimentació, per exemple Danone, ja estan emprant el CRISPR per elaborar un iogurt més gustós i és probable que altres aliments fermentats, com el formatge, el pa i els productes envinagrats segueixin el mateix camí.

Per als investigadors que estudien trastorns psiquiàtrics complicats, el CRISPR pot ser particularment útil. «El gran escull en aquest camp ha estat senzillament que els ratolins no són bons models», explica Feng Zhang, biòleg de l’Institut Broad i pioner en l’ús del CRISPR en cèl·lules humanes. «Sovint, ni tan sols tenen les mateixes estructures cerebrals que estan afectades en aquestes malalties». Zhang i Robert Desimone, director de l’Institut McGovern de Recerca sobre el Cervell de l’Institut Tecnològic de Massachusetts, són dos dels investigadors que esperen poder emprar el CRISPR per generar models primats que els permetin estudiar malalties com l’autisme i l’esquizofrènia. Es creu que en aquests trastorns hi ha involucrades múltiples mutacions combinades de maneres diverses.

En altres àmbits, els investigadors es plantegen com podrien utilitzar el CRISPR per eliminar els mosquits vectors de la malària o fer front a espècies invasores, com la carpa asiàtica als Grans Llacs dels Estats Units. «Hi ha una sensació gairebé frenètica de descobriment», em comenta un científic. «El CRISPR ha fet possibles tants experiments! És com ser a una botiga de llaminadures i saber que només en pots triar tres. Al mateix temps, hi ha mil experiments més que t’agradaria poder provar, si tinguessis temps». Un científic reconegut estima que, en l’actualitat, pràcticament tots els laboratoris d’enginyeria genètica del món fan servir el CRISPR.

Rodolphe Barrangou és biòleg a la Universitat Estatal de Carolina del Nord i va formar part de l’equip que va identificar el CRISPR com un component del sistema immunitari bacterià. Barrangou assenyala que gairebé no hi ha precedents d’una eina que hagi derivat en una febre d’aquesta magnitud. «Hi ha empreses de la llista Fortune 50 que pugnen amb start-ups que alhora pugnen amb universitats», explica. «És una cosa que no passa gairebé mai, però el ventall d’usos potencials del CRISPR és tan enorme que tothom s’hi vol ficar».

III.

Els dies que vaig anar-hi de visita, la Doudna treballava lluny del seu ampli despatx amb vistes panoràmiques de San Francisco i de l’elegant campanar de marbre del campus de Berkeley, que es veu a primer pla. Era un dia de primavera, i Jamie Cate, bioquímic especialista en la formació de proteïnes i biocombustibles, s’estava acabant el dinar al seu escriptori abans d’agafar un vol cap a Chicago, on l’havien convidat a fer una conferència. Cate es va traslladar de despatx fa uns quants anys per ser al costat del de Doudna. Tenen un fill de 13 anys i intenten evitar que el seus viatges de feina se solapin, tot i que darrerament resulta més complicat. «L’agenda de la Jennifer és...», Cate gira els ulls, deixant-los gairebé en blanc. «De vegades, l’única manera de coordinar-nos és treballant porta amb porta».

En persona, Doudna és una dona educada i imponent. Alta, esprimatxada, dotada d’una intensitat insòlita, parlar amb ella et fa sentir com si fossis davant d’una garsa que clava la mirada a un peix poc prometedor. Quasi tots els científics amb qui he parlat esmenten el caràcter misteriós de la seva intuïció. Més d’un la descriu dient que té «una mena de sisè sentit» que li indica quins problemes cal abordar. «A tothom li agradaria ser el qui detecta el problema clau i el resol», assenyala Blake Weidenheft, un professor de la Universitat Estatal de Montana que també ha passat una temporada al laboratori de Doudna. «Però, quan fas una ullada per mirar d’esbrinar en què cal centrar-te, no sempre és tan evident quin camí portarà a un avenç d’aquesta mena. A la Jennifer, se li dóna molt bé, això».

L’interès de Doudna per la ciència es va desenvolupar aviat. Als anys 70, el seu pare, Martin, va trobar feina de professor de literatura a la Universitat de Hawaii i la família es va instal·lar a Hilo. Aleshores, Hilo es caracteritzava pel que una excompanya de classe de Doudna, Lisa Twigg-Smith, anomena «una cultura de plantació de sucre»: era un lloc multiètnic, dur, de classe treballadora. En aquell entorn, Doudna, rossa i amb un interès sincer per l’escola, cridava l’atenció. «Era la típica noia estudiosa, una mica friqui», afirma ella. «I m’encantaven les matemàtiques. Per això em burxaven. Em sentia força desplaçada».

A sisè de primària, Doudna va començar a passar temps amb Twigg-Smith. Totes dues vivien en una urbanització de cases adossades on «una de cada tres cases eren iguals», recorda Twigg-Smith. La urbanització era de nova construcció, però estava situada al bell mig de paratges salvatges. Després d’escola, la Lisa anava a casa la Jennifer en bicicleta i totes dues pujaven pel camí de les canyes, una pista envaïda per la vegetació que menava a un camp de canya de sucre proper. El paisatge era accidentat i exuberant: un vessant costerut de roca volcànica cobert de falgueres i interromput per prats pantanosos d’on brotaven matolls.

«Passàvem moltes estones fent caminades i observant, xerrant de qualsevol tema que toqués aquell dia», diu Twigg-Smith. «Seguíem el rastre de porcs salvatges o ens dedicàvem a observar coses: molsa en flor o bolets». Durant aquestes passejades, Doudna es va interessar per una espècie de mimosa que allà es coneix com a hila-hila (‘herba de dormir’). Les tiges de la planta eren espinoses i dures, però les fulles eren sorprenentment delicades i, en tocar-les, es replegaven tancant-se. Doudna recorda que estava fascinada; no per la planta, sinó pel mecanisme que en provocava el moviment. «Me la mirava i pensava: vejam, com funciona això? Es produeix algun canvi químic que respon al contacte i fa que les fulles es tanquin. Però quin? Era incapaç d’imaginar-me’l».

Un amic de la família, Don Hemmes, que era biòleg especialitzat en fongs, l’animava. Doudna va passar un estiu treballant al seu laboratori. Collia mostres i les incrustava en resines. Després examinava làmines fines amb un microscopi electrònic. Per bé que a molts adolescents els hauria semblat una feina pesada, a Doudna, la captivava. «Cada dia hi anava amb ganes», diu. «Em feia com il·lusió; tenia la sensació de dir: “Avui resoldré un misteri!”».

Des de bon principi, em comenta Doudna, s’ha sentit atreta, no per les grans forces del món natural, sinó pels mecanismes microscòpics ocults que el mouen, com ara la cadena molecular que fa que l’hila-hila es tanqui com per art de màgia. Tot i això, en molts sentits, res no feia penar que es convertiria en una pionera de la genètica. Abans de desenvolupar el CRISPR, Doudna no tenia gaire experiència en l’edició genòmica i no havia treballat mai en recerca amb animals o humans. A més, tot i ser coneguda en el seu àmbit, la seva feina, que se centrava en l’estructura i la funció de diversos tipus d’ARN, era considerada abstrusa, fins i tot pel que és habitual en la ciència. «És un interès molt minoritari», explica un científic. «Per ser bo en aquest àmbit, has de ser molt pacient i meticulós».

Quan Doudna va començar a estudiar l’ARN, durant els seus estudis de postgrau, la molècula s’entenia eminentment com un mitjancer: quan una espiral d’ADN es desenrotllava, l’ARN copiava les ordres codificades per un gen determinat i traslladava les instruccions a la maquinària productora de proteïnes de la cèl·lula, que les empraria com a full de ruta per acoblar aminoàcids. Però, mentre l’interès del públic (i les subvencions a la recerca) se centraven en problemes familiars com la seqüenciació de genomes, el futur s’acostava per una altra banda sense fer soroll. Per sorpresa de tothom, l’ARN va resultar ser més divers i més potent del que s’imaginaven els investigadors: se n’havien identificat milers de varietats, algunes amb la capacitat d’activar o inhibir gens o de desactivar els invasors paralitzant-ne la maquinària genètica. Si l’ADN fos una biblioteca que conté tots els nostres gens, l’ARN seria una flota de bibliotecaris dinàmics que cataloguen les obres i vigilen constantment els prestatges.

Doudna es va fer un nom com a investigadora postdoctoral cartografiant l’estructura d’un tipus particular d’ARN conegut com a ribozim: una molècula capaç de catalitzar reaccions químiques regirant-se per posar en contacte àtoms diferents. Normalment, els científics esbrinen com funciona una molècula com el ribozim revisant laboriosament les interaccions individuals entre àtoms, un procés que Tom Cech, el tutor de recerca postdoctoral de Doudna, equipara a cartografiar un bosc en plena nit orientant-se a les palpentes per anar d’arbre a arbre.

Si s’hagués disposat d’una imatge detallada d’un ribozim, es podria haver prescindit d’aquest procés, però hi havia un motiu pel qual no n’hi havia representacions gràfiques. Quan Doudna va començar a treballar en el tema, diu Cech, només s’havia cartografiat una sola estructura d’ARN en 20 anys de temptatives. A més, es tractava d’una estructura molt més petita i senzilla. Gairebé tothom considerava impossible cartografiar tots els elements d’un conjunt tan complex com un ribozim. En paraules de Cech: «Si haguéssim demanat a l’NIH [els Instituts Nacionals de la Salut, un organisme federal nord-americà] que financés aquest projecte, s’haurien fet un fart de riure i ens haurien engegat».

El projecte va durar tres anys, però finalment Doudna i els seus col·legues ho van aconseguir. «Bàsicament, van demostrar que això que la gent es pensava que era totalment impossible (plasmar en imatges l’estructura tridimensional de grans molècules d’ARN) en realitat era possible», diu Cech. L’èxit de Doudna va desencadenar una estampida entre els investigadors i va marcar el naixement del pròsper camp de la imatgeria de l’ARN. «Té un do inexplicable per triar els millors experiments per respondre una pregunta», comenta Cech. «Des de joveneta, ha tingut aquest talent per resoldre problemes dels que imposen molt. Tota la seva carrera, en certa manera, l’ha preparada per desenvolupar el CRISPR».

IV.

Un dia de l’estiu passat, vaig quedar amb Doudna a Caribou Biosciences, l’empresa biotecnològica que el 2012 va fundar amb altres col·laboradors. Actualment, bona part de la recerca de l’empresa, com passa a altres laboratoris, se centra a perfeccionar la tecnologia del CRISPR i reduir-ne els efectes «fora de diana», en casos en què el mecanisme talla el gen pel lloc equivocat.

Aquell matí, Doudna acabava d’arribar de comparèixer davant d’una comissió del Senat nord-americà constituïda per abordar les repercussions del CRISPR i els seus possibles usos indeguts. Un estudiant postdoctoral em va descriure un procés pel qual es podien produir ratolins amb una mutació associada amb el càncer de pulmó humà gràcies a un virus inhalable al qual s’havia introduït un CRISPR. Això permetia obtenir models de ratolins molt precisos per a l’estudi del càncer de pulmó amb molt menys temps, cosa que accelerava de manera dràstica el ritme de la recerca. Era engrescador, però alarmant alhora. Com va dir Doudna, un petit error en el disseny de l’ARN guia podia fer que el virus introduís les mateixes mutacions cancerígenes als pulmons dels humans. «Feia una por terrible que hi pogués haver estudiants treballant amb una cosa així», va afirmar Doudna en una entrevista a la revista ‘Nature’. «És important que la gent sigui conscient del que pot fer aquesta tecnologia». El CRISPR ha obert la porta a un nombre ingent d’experiments que abans eren impossibles d’efectuar, però alhora ha fet que pràcticament qualsevol persona pugui provar de dur-los a terme.

El març del 2015, per exemple, uns investigadors van trobar la manera de crear una «reacció mutagènica en cadena» mitjançant el CRISPR gràcies a la qual es pot produir una espècie alterada més ràpidament. El problema és que el mecanisme de reacció en cadena s’hereta, motiu pel qual els científics adverteixen dels riscos que entranya: si el sistema anés a parar a la natura, la mutació podria acabar introduint-se en totes les espècies vegetals i animals.

Fins i tot les tècniques més primerenques d’edició genòmica van suscitar debats semblants, com bé sap Doudna. El 2012, tot just mesos abans de l’estrena del CRISPR, va organitzar una reunió a Napa, Califòrnia, per debatre les qüestions ètiques derivades de l’ús d’aquesta nova tecnologia. Doudna explica que, en aquell moment, preocupava que algú pogués alterar l’ADN d’embrions humans mitjançant el CRISPR abans que la tecnologia estigués prou perfeccionada. A l’abril, investigadors de la universitat xinesa de Sun Yat-sen van publicar un article en què explicaven que havien editat un embrió humà amb el CRISPR per tal de reparar el gen responsable d’un trastorn sanguini potencialment mortal. Tot i això, els embrions utilitzats no eren viables i, per tant, no podien néixer amb vida. Aquesta mena d’experimentació està subjecta a una moratòria voluntària als Estats Units i estrictament reglamentada a Europa. Uns investigadors de l’Institut Francis Crick, situat al Regne Unit, van sol·licitar permís per dur a terme experiments d’aquesta mena adduint que podien aportar «coneixements fonamentals dels primers estadis del desenvolupament humà».

Hi ha una gran diferència entre fer servir el CRISPR per estudiar el desenvolupament embrionari al laboratori i fer-lo servir per crear un nadó modificat genèticament que visqui i arribi a l’edat adulta (cosa que, al seu torn, és diferent de servir-se del CRISPR per a una teràpia gènica consistent a reparar una mutació en cèl·lules extretes d’un pacient per després introduir-les-hi de nou). A la pràctica, explica Doudna, el més probable és que passin anys abans no es pugui editar l’ADN d’un embrió de manera segura. Però també assenyala que la perspectiva d’editar embrions per tal que no siguin portadors de gens causants de malalties és el moll de l’os del potencial del CRISPR. Doudna ha rebut correus electrònics de dones portadores de la mutació relacionada amb el càncer de mama BRCA en què li demanaven si el CRISPR podia evitar que transmetessin la mutació als seus fills, no pas seleccionant els embrions in vitro, sinó eliminant completament la mutació del codi genètic del fill. «En algun moment, t’has de preguntar: i si poguéssim deslliurar la línia germinal d’una persona i tota la seva descendència d’aquest risc?», observa Doudna. «En quin moment passa un risc a tenir més pes que un altre?».

Ja comencen a sorgir debats sobre si certs trets –com ara la sordesa– s’haurien de considerar fonts de diversitat humana en lloc de discapacitats. El moviment per la neurodiversitat esgrimeix arguments similars en relació amb el síndrome d’Asperger, adduint que les persones diagnosticades no necessiten sotmetre’s a un tractament corrector: senzillament, pensen d’una manera diferent que no té per què ser pitjor. L’altre repte serà determinar com s’han d’avaluar els riscos inevitables inherents a la creació del primer ésser humà modificat genèticament. Per bé que, de ben segur, els investigadors s’escarrassaran a mitigar aquests perills (en part, provant de manera exhaustiva el CRISPR tant en animals –primats inclosos– com en embrions humans), es fa impossible anticipar tots els errors, interaccions genètiques o conseqüències involuntàries que puguin sorgir.

En cas que l’edició d’embrions finalment es converteixi en una possibilitat realista, encara caldria fer un salt. Però, d’altra banda, no serà la primera vegada que es crea una eina d’aquesta mena. El quid de la qüestió serà decidir quan els beneficis potencials d’una modificació (per impedir que una criatura contregui el VIH, posem per cas, o reduir les seves probabilitats de tenir la malalatia de l’Alzheimer) tenen més pes que els perjudicis que se’n poden derivar.

Tot i que encara queda molt camí per recórrer perquè l’edició genòmica en embrions humans sigui una realitat, Doudna reconeix que no sempre serà així. A la reunió de Napa, «algú de la taula va dir: “Potser arribarà un moment en què, èticament, no puguem no fer-ho”», recorda la investigadora. Fa una pausa. «Després d’allò, tothom es va reclinar a la cadira i va començar a plantejar-s’ho d’una altra manera».

Jennifer Kahn escriu regularment a la revista ‘The New York Times Magazine’ i ha estat professora visitant de la càtedra Ferris de periodisme del Consell d’Humanitats de la Universitat de Princeton.

stats