Carles Capdevila: "Quan escrius des del cor, arribes al cor de la gent"

Com estàs, Carles?

Gran pregunta. La resposta breu és que prou bé, que vaig fent. Si estic aquí amb tu és bon senyal, si trec un llibre per Sant Jordi és bon senyal. La versió ampliada és que per culpa del càncer i dels tractaments tinc una vida complicada, perquè els tractaments i la malaltia et limiten l’activitat. Però entre vida i complicada em fixo més en vida.

Has titulat el llibre La vida que aprenc, però si hem de jutjar pel to, Joia de viure hauria pogut ser un títol finalista.

Vida és el meu substantiu preferit. És l’únic i millor que tenim. La vida m’ha agradat molt sempre, i ara més. I aprendre és el verb que més m’agrada. És estrany, perquè gairebé sempre aprens quan ja és tard, quan has de passar per alguna cosa per aprendre. Però em sento en un moment de certes conclusions i la síntesi senzilla, recollida al llibre, és aquesta: viure és venir a aprendre com puguis, a estimar i a cuidar.

Que sempre t’ha interessat la vida es comprova seguint la teva trajectòria. En aquest sentit, la malaltia pot haver canviat la intensitat de la mirada però no la direcció.

Totalment. Amb el càncer hi ha aquestes llegendes sobre el fet que et fa millor, quan, en realitat, el càncer és una putada que et fa de tot. És cert que a vegades et fa estar més lúcid, perquè tens un problema prou gros perquè els petits t’afectin menys. Per a mi, l’aprenentatge més gran que trec de la malaltia és com perdre les pors petites. Tinc unes quantes pors grans, no només a la mort, també al dolor. Abans, per Sant Jordi, hauria estat histèric pensant com aniria el llibre, i ara estic tranquil (somriu). Hi ha molta gent que durant anys m’ha dit que hauria de fer un llibre amb els articles, i ara comprovarem si ho deien seriosament o no...

Rellegint-te, crec que hi ha una “tècnica Capdevila” per als articles. La primera, començar amb una afirmació rotunda.

Quan tinc alguna certesa, començo afirmant, sí. Mai m’ha agradat gaire amagar i que hi hagués suspens.

Fins i tot en el títol. A vegades és el resum de la tesi de l’article.

Exacte. La frase que m’agrada més, si puc, la poso al títol. És curiós, perquè començo amb una afirmació i després la matiso. A l’articulisme se li exigeix mullar-se, i matisar és confon amb no mullar-se. Quan era tertulià tenia la temptació de ser sincer i dir que d’alguna cosa no en sabia res o que m’ho havia de pensar, però això està mal vist.

Després, arribes a conclusions inesperades, i al final sempre dones una sortida, encara que no sigui fàcil.

Això que dius de les sortides m’agrada molt i crec que els que ens dediquem a comunicar tenim l’obligació d’oferir una mica de llum. M’agrada quan la gent em diu que un article els ha ajudat, és el millor elogi que puc rebre.

Parlant de gent, als teus articles sovint hi ha una divisió de la humanitat entre ingenus i cínics.

Tinc la teoria que hi ha un 2% de gent que és activa, que fa coses. N’he vist molta als Hostalets de Balenyà. El meu pare n’és un exemple. Doncs bé, per cadascun d’aquests emprenedors hi ha un emprenyador, un altre 2%, que són els d’“això no anirà bé”. I el 96% depèn de qui estiri més. Si et trobes un emprenedor, t’embolica però ets feliç. Aquesta gent sempre l’he vist feliç. En canvi, als emprenyadors gairebé mai els he vist feliços. Són uns amargats que estan en contra de tot i intenten desanimar. Els emprenedors han sigut el teixit social del país. Fixa-t’hi: com es va muntar tan ràpidament, l’ANC? Perquè el càsting ja estava fet. A cada poble, el que muntava l’autocar era el que ja organitzava els pessebres vivents, els castells, els gegants o la Festa Major.

També avances en forma de preguntes: “Per què a les portes de l’hospital t’ofereixen de tot?”

Sí, quan surts del metro de la Vall d’Hebron et trobes Testimonis de Jehovà, després hi ha gent que et ven loteria, després es posen totes les ONG en línia, i al final n’hi ha un que dona suport a la investigació de la Vall d’Hebron. Ho entenc. En el fons, quan estàs malalt, sempre et preguntes que per què tu. Si és perquè no t’has portat bé, t’ofereixen un Déu. Si has tingut mala sort, t’ofereixen loteria. I és absurd, perquè penso que si tingués sort la voldria en els números de l’analítica, no en els de la rifa. Jo el que recomano és ajudar la investigació. Potser no m’ajudarà a mi, però ajudarà els següents. A mi m’està ajudant la investigació que va finançar algú fa tres anys.

Hi ha articles en què has explicat molt sentiments teus. Aquests articles deuen arrasar.

Passa una cosa: quan escrius des del cor, arribes al cor de la gent. Si escrius des de la ment arribes a la ment. He fet articles per la necessitat de compartir algunes coses, com l’infart del meu pare, o com la meva mare em venia a cuidar quan estava més fotut, i això m’ha tranquil·litzat molt. No tinc por de despullar-me. Tinc la certesa que no parlo per a mi. Amb “Petons d’una mare” crec que vaig rebre 5.000 missatges. I tothom em parlava de la seva mare, no de la meva. Conclusió elemental: com més parles de tu, més parles de l’altre. I després, aquests articles tenen més ressò perquè quan ets portaveu de veritats que no surten als mitjans també traspasses més. Els periodistes acabem sent portaveus d’empresaris i polítics que ja tenen tribunes. En canvi, els monitors d’esplai no tenen tribunes.

Et refereixes a col·lectius.

O a realitats. Ara rebo e-mails de dones de la neteja agraïdes perquè vaig escriure sobre com és d’important que quan entrin a l’habitació de l’hospital et somriguin i et parlin, i això no els ho havia dit mai ningú. Això em fa pensar molt en els mitjans. N’he dirigit un durant uns anys, i hi ha gent que no s’hi sent representada, com ara les persones que cuiden les persones. Per això he anat perdent certes reserves. I quan em surt, faig aquests articles. No els forço mai, i abans d’enviar-los em plantejo si seran útils, perquè m’agrada influir. Hi ha periodistes que volen fer-ho sobre governs, i a mi em serveix molt més influir perquè una persona se senti contenta, més compresa o menys sola.

Dius que la feina més difícil del personal de la salut no és salvar vides sinó acompanyar vides.

La medicina, a la qual no agrairé mai prou el que fa per a nosaltres, tendeix a pensar que tu ets una malaltia i et trosseja. En canvi, la infermeria et tracta sencer. Mira-ho als diaris les cartes de “la família X vol donar les gràcies pel tracte rebut en aquest centre pel procés que ha portat a la mort del nostre pare”. De fet, ha sigut un fracàs, perquè el pare s’ha mort. Què vol dir? Que el que esperem del personal de salut és que ens expliqui que ha fet el que ha pogut. Per això m’he convertit en militant d’una medicina més humanitzada, que et miri als ulls. Un dia m’estaven fent una prova despert i una infermera va veure que em feien mal i em van posar la mà sobre la mà. Llavors em van veure plorar i em van preguntar si volia que paressin i vaig dir que no, que plorava perquè estava emocionat. Tots estaven tenint cura de mi però algú es va preocupar de la personeta que estava allà patint. La infermeria és un col·lectiu invisibilitzat i té molt a dir. A l’hospital, la infermera no fuig de tu. Té molt clar que estàs patint.

Molta gent també recorda “L’hora de l’adeu”.

Crec que és l’article més antic que surt al llibre. El setembre passat va fer 18 anys, i encara corre. Li deia a la meva filla de tres anys que no havia de plorar, que anar a l’escola era fantàstic i que hi faria molts amics. I el moment que arribem a la porta, ella es posa a plorar i jo també.

T’agrada molt remarcar que el món no funcionaria sense voluntaris.

Hi ha un article que es diu “Entusiasme sospitós”, molt irònic, que denuncia qui són aquests il·lusos que volen canviar el món. Com que va ser un viral de quan no existien els virals, rebia molts correus d’agraïment i molts d’enfadats, de gent que no entenia la ironia. Milers de monitors em van dir que mai s’havia escrit res a favor seu. Normalment, perquè un esplai surti a un diari ha de perdre un nen, i mira que en passegen milers. M’ha passat amb els mestres, el personal d’infermeria, els educadors socials i els monitors d’esplais, que m’han acabat apadrinant. Fan les feines més importants del món cada dia, i sempre els toca el rebre.

“Carta d’amor al meu odiat mòbil”

El mòbil m’encanta, però veig que em fa mal. Una vegada, a Port Aventura, mirant el mòbil vaig agafar un nen que no era meu. Per sort, el pare del nen que vaig agafar també estava amb el mòbil i no se’n va adonar... Jo era dels que quan no hi havia cobertura respirava, i ara n’estan fotent a tot arreu!

Has escrit molt sobre la feina. I dius que hi ha molta gent que fa una feina que no és un ofici, i això crea molts malestars interiors.

Hi ha un capítol de Friends sobre un tio a qui li demanen què fa a la feina i no ho sap. Va passant uns Excels, fa reunions, però no sap explicar-ho. I me n’he trobat, d’aquests. Al món professional hi falta la identificació amb l’ofici, el caràcter artesà. Cada vegada hi ha més trastorns, ansietats i depressions derivades de la impotència a la feina. Molts professionals liberals de la meva edat que en altres èpoques n’estaven orgullosos ara pinten mandales, cuinen o corren maratons.

Hi ha un article que podríem simbolitzar amb un gorra.

Potser és un dels articles que més ressò ha tingut. Jo portava els cabells llargs, i quan em va quedar en clapes, vaig anar a la perruqueria amb tristesa a dir que me’ls tallessin. Quan vaig arribar a casa amb la gorra, em va rebre el meu fill petit, de vuit anys. I de cop em va dir que quina enveja i quina barra, que últimament només em comprava coses xules, i volia dir roba adequada a la malaltia. La bellesa és en la mirada.

Som a un pas de Sant Jordi, que imagino que et deu fer una il·lusió especial.

Si tinc prou forces m’agradarà molt signar. Aquest és un llibre per a tots els públics, que recull 22 anys de feina. Puc dir que és el llibre més important i personal que he fet. Hi ha professionals que tenen l’admiració i respecte dels lectors. Jo en noto l’estima i l’agraeixo, perquè em sembla una gran sort.