Publicitat
Publicitat

Borja de Riquer: "Després d'un segle i mig, el catalanisme s'ha cansat de pidolar i oferir"

Fa anys que reconstrueix la figura de Francesc Cambó com a polític, financer i mecenes. Ara publica 'Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político'

El catalanisme neix monàrquic i es va tornant republicà. ¿Cambó és l'últim catalanista monàrquic?

Més que ideològicament monàrquic, Cambó creu i defensa la possibilitat que el catalanisme assoleixi l'autonomia dins la monarquia. Sobretot té por de l'alternativa. Menysprea els republicans catalans i espanyols. Veu venir que en un règim republicà el seu catalanisme conservador tindria poc recorregut. I això ho manté fins al final. La Lliga està al costat d'Alfons XIII fins a l'últim moment: des del Ritz de Madrid, Cambó ajuda el rei a revisar el text de la seva renúncia el 14 d'abril del 1931.

Sorprenent, sobretot tal com l'havia borbonejat al llarg dels anys.

Només es pot explicar pel seu conservadorisme. És un polític elitista, de l'estil d'abans de la Primera Guerra Mundial. L'aterreix la irrupció de la política de masses: partits socialistes, republicans, el sindicalisme radical. Viu amb la idea d'una elit de notables que faci les reformes. És liberal, però no creu en la democràcia. No accepta que el seu vot valgui com el d'un obrer de la Maquinista.

Però en canvi crea un partit molt modern: mitjans de comunicació, suports intel·lectuals...

Era l'única manera de trencar el sistema de la Restauració: crea un partit contra el sistema. No controlava els ajuntaments, no tenia cacics ni suports governamentals. Per tant, va veure clar que havia de crear un partit de masses, modern, amb propaganda, amb oficina electoral i, evidentment, amb una causa que aglutinés, en el seu cas el catalanisme de classes mitjanes i altes. A la seva manera, fa el mateix que republicans i socialistes a tot Europa.

Vist així, costa d'entendre aquesta por seva a la democràcia.

És que fins al 1917 hi ha un Cambó reformista bastant radical. Vol reformar la Constitució, la manera de funcionar de la vida col·lectiva, i vol l'autonomia de Catalunya. Per aconseguir-ho s'enfronta amb el mateix rei. Lidera l'Assemblea de Parlamentaris del 1917, que avui seria qualificada d'anticonstitucional, il·legal i el que vulguis. Però de tot això al final en surt un pacte amb el rei i entra de ministre en un govern de concentració. I al final acaba sent presoner del sistema, i del seu tacticisme. És un gran polític que fa petita política, sense veure que amb això està jugant a la petita i vella política sense fer res per renovar-la. Participa als governs espanyols, però quina és l'obra de govern dels ministres de la Lliga? No aconsegueixen ni ampliar les atribucions de la Mancomunitat! I ja no diguem a escala espanyola. Cambó pacta amb els banquers la llei bancària, obté algun canvi ferroviari, i res més. Cap programa d'impuls seriós en política econòmica.

Alfons XIII i Cambó s'acaben anul·lant perquè s'exigeixen mútuament coses que no es poden donar.

Sí. El rei l'enganya i ell en renega, però es necessiten. Té més possibilitat de contacte amb Alfons XIII que amb la classe política: amb Eduardo Dato no s'entén i amb Antoni Maura una mica, però la reacció de Maura el 1918, en la discussió de l'Estatut català proposat per l'Assemblea de Parlamentaris, és nefasta. I, com hem dit, els republicans li fan por.

Però el rei li falla.

El rei és espanyolista. No entén que els catalans vulguin regenerar Espanya. Per ell Espanya ja està feta: que no li toquin la creença patriòtica sobre què és Espanya. No concep un cap de govern espanyol dient-se catalanista. Per això el 30 de novembre del 1922 li diu a Cambó: si renuncies al catalanisme et dono tot el poder. Cambó s'indigna. Anys després, amb la República, serà una mica possible, però amb molts matisos: hi ha un pacte polític de les esquerres amb quotes catalanes. Companys serà ministre de Marina com ho hauria pogut ser d'Agricultura. És igual. Només és una quota. A més, l'esquerra catalanista no té un projecte global de transformació per a Espanya. Vol l'autonomia per a Catalunya: deixeu-nos governar a Catalunya i pactem elements comuns. L'Estatut del 1932 és de mínims, però per primer cop hi ha una entesa que relativament funciona. Amb moltes reticències. Azaña se'ls mira d'aquella manera, i durant la guerra la cosa cada cop empitjorarà. En tot cas, no hi ha un trencament ni una incompatibilitat d'arrel com entre les dretes espanyola i catalana.

¿L'alta burgesia catalana, monàrquica i molt conservadora, va fer de pont entre Cambó i Alfons XIII?

A partir del 1907 -el de la Solidaritat Catalana dels 42 diputats d'un total de 45 en joc-, Cambó s'adona que el rei és un actor polític clau, és un rei intervencionista. Els vehicles per establir-hi una relació són des de Leticia Bosch-Labrús, duquessa de Dúrcal, fins a Joan Antoni Güell i López, Damià Mateu o Joaquim M. de Nadal. L'alta burgesia en general no és catalanista, però durant un temps creu en el reformisme de Cambó. El problema es dóna entre el 1917 i el 1920, quan el catalanisme es radicalitza amb el projecte d'Estatut i es demostra que per la via parlamentària no hi ha res a fer. Llavors ve el "Monarquia? República? Catalunya!" de Cambó. I el rei opta per crear la Unión Monárquica Nacional per afeblir la Lliga, i als que s'hi apunten els dóna títols nobiliaris. La UMN arribarà a controlar el Foment, l'Institut Agrícola de Sant Isidre, etc. La Lliga perd la patronal.

Cambó no fa el tomb ni així. Aquí hi deu jugar la seva posició com a gran financer.

Sí, esclar. Ha fet negocis. Té relacions amb tots els banquers espanyols. Ha fet contactes amb les altes finances internacionals amb la CHADE, la gran companyia elèctrica argentina. Només amb la CHADE guanyava un milió de pessetes a l'any. Hauria pogut comprar un edifici sencer del passeig de Gràcia cada any. Fa anys, un vell dirigent de la Lliga em va dir: "El problema de Cambó va venir quan es va fer milionari". No va renunciar al catalanisme, però es va fer bàsicament conservador.

¿La mort de Prat de la Riba el va deixar també sense contrapès intern?

Sí. El sorgiment d'Acció Catalana és resultat d'això. Ell té un lideratge tan indiscutit i tan autoritari que arriba un moment que la gent més jove i crítica se separa. I què diuen? Que la participació als governs espanyols ha estat un fracàs. Cosa que suposa una desautorització total de Cambó. Traslladant això a la situació actual, sembla clar que els partits catalans s'han vist presoners de la política constitucional espanyola, que marca unes línies de joc molt estretes. Si vols tocar res, et surten amb el TC, amb lectures molt restrictives, molt involutives.

Vostè atribueix ceguesa política a Cambó.

És que arriba un moment que tothom se li fa republicà: tots els pronois han marxat a Acció Catalana. A la Lliga, els més joves són l'Estelrich i el Pla, a qui acaba de fitxar. Cambó pensa que les eleccions del 12 d'abril del 1931 són administratives i que després, quan vinguin les generals, ell, amb el Centro Constitucional, serà el gran partit espanyol.

Els paral·lelismes amb l'actualitat són molts. ¿Podríem parlar d'un Duran que no s'adona que al voltant tots se li fan independentistes?

Sí, esclar. Llavors, com ara, es va intentar tot: per la via parlamentària, per les influències, pels pactes. El balanç d'aquells trenta anys de catalanisme és molt pobre, i això amb el líder com a ministre dues vegades! La diferència és que llavors Catalunya era clarament el motor econòmic i avui Madrid és un centre important, tant financer com de centralització de decisions econòmiques, cosa que abans no passava. La discriminació fiscal de Catalunya aleshores era petita. No hi ha punt de comparació amb el drenatge actual.

Aquí tornem a Valentí Almirall, quan deia: el problema d'Espanya no és Catalunya, és Espanya.

Sí. El catalanisme ha estat un segle i mig intentant reformar Espanya per sentir-s'hi còmoda. I el resultat és que no s'hi sentia còmoda als anys 20 i 30 ni s'hi sent ara. I ara menys que llavors. Quina alternativa apareix per part espanyola? Cap. Què ofereix el govern? Res. Què ofereix el PSOE? Encara està especulant amb un federalisme que no se'l creuen ni ells. L'única resposta és la por, les amenaces.

¿El catalanisme de dretes ha entès els fracassos de Cambó?

Pujol, que sap història, va entendre que tenir ministres era perillós. Et fan còmplice d'unes polítiques però mai assoleixes el que vols per a Catalunya. Mai et concediran una reforma radical de l'Estatut o el concert econòmic. El que després s'ha anat veient és que tot el que es bellugui dins d'un sistema del qual ells controlen el marc, que és la Constitució, permetrà poques coses. A mesura que s'ha anat consolidant l'Espanya autonòmica, on hi ha unes comunitats molt costoses que no són autosuficients, és evident que tocar alguna cosa és tocar-ho tot.

Mas ha fet un punt i a part en la història del catalanisme: ha renunciat a canviar Espanya.

Sí. El catalanisme s'ha cansat de pidolar i d'oferir. Entre alguns encara queda una utopia federalista per la qual anys enrere molts hauríem apostat, però que avui és un brindis al sol perquè a l'altra banda no hi ha cap interlocutor.

L'
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF