Amèrica, descoberta fa 130.000 anys?

El passat mes d’abril un equip de científics van anunciar públicament que ancestres prehistòrics dels humans, potser neandertals o alguna altra espècie desapareguda, ja poblaven l’actual Califòrnia fa 130.000 anys. Aquesta afirmació agosarada i d’allò més discutida, publicada a la revista Nature, es basa en un estudi d’unes marques en uns ossos de mastodont descoberts a prop de San Diego. Si el que sostenen els científics es confirmés, caldria modificar substancialment la teoria que explica l’expansió dels humans per la Terra.

La prova més antiga i acceptada de presència humana al continent americà data de fa menys de 15.000 anys. Si ja hi hagués hagut humans a l’Amèrica del Nord més de 100.000 anys abans, els seus pobladors podrien no estar relacionats amb cap grup humà actual, atès que, segons estudis recents, és probable que els humans moderns no sortissin del continent africà fins fa entre 50.000 i 80.000 anys.

Si els primers pobladors de Califòrnia no eren humans moderns, havien de ser neandertals o pertànyer a un altre llinatge humà extingit. “Això planteja interrogants de tota mena”, explica Thomas A. Deméré, paleontòleg del Museu d’Història Natural de San Diego i un dels autors del nou estudi. “Qui eren aquesta gent? De quina espècie eren?”

L’estudi ha intrigat alguns experts, però molts arqueòlegs l’han criticat durament afirmant que les proves no demostren ni de lluny una conclusió tan profunda. “Em va deixar bocabadat, no perquè sigui molt bo, sinó perquè és molt dolent”, assegura Donald K. Grayson, un arqueòleg de la Universitat de Washington que retreu als autors del nou estudi que no hagin tingut en compte explicacions més mundanes de les marques que presenten els ossos.

Fòssils vora la carretera

El 1992 els operaris d’unes obres van desenterrar els ossos de mastodont mentre retiraven terra per construir una barrera acústica al llarg de la carretera 54, al comtat de San Diego. Un equip de paleontòlegs del Museu d’Història Natural de San Diego van passar els següents cinc mesos excavant a la capa de sediments en què s’havien trobat els ossos. L’equip va descobrir més fragments d’ossos escampats. Semblava que pertanyien tots a un mateix mastodont. Des del primer moment, les restes els van semblar inusuals. Els ossos gruixuts estaven trencats i aixafats i a prop de l’animal hi havia cinc pedres arrodonides de grans dimensions. El Dr. Deméré i els seus col·legues van convidar altres experts perquè els ajudessin a determinar com s’havien trencat els ossos.

Per intentar reproduir les marques, els investigadors van utilitzar pedres semblants per esberlar ossos frescos d’elefant a Tanzània. Van constatar que els ossos moderns es fracturaven amb els mateixos angles que els de San Diego i els fragments s’escampaven per terra seguint una pauta semblant.

El Dr. Deméré i els seus col·legues es negaven a creure que tots aquests canvis poguessin haver sigut ocasionats per depredadors que haguessin atacat el mastodont. “És força difícil imaginar-se un carnívor que sigui prou fort per trencar un os de la pota d’un mastodont”, comenta.

Pedres com a eines primitives

Quan el científic i els seus col·legues van examinar amb deteniment les pedres trobades a la vora dels fòssils de mastodont, també hi van trobar marques de rascades. A les pedres que els científics van utilitzar per esmicolar els ossos d’elefant frescos hi van aparèixer marques similars. Al lloc del jaciment hi havia resquills que encaixaven perfectament amb les pedres, cosa que indicava que havien saltat mentre algú les utilitzava com si fossin un martell.

El Dr. Deméré especula que els humans podrien haver intentat extreure el moll dels ossos del mastodont per menjar-se’l i, a més, fer servir els fragments d’ossos per fabricar eines. El científic explica que, en jaciments més antics d’altres parts del món, hi ha un gran nombre de proves d’aquesta mena d’activitat.

A Rolfe D. Mandel, un geoarqueòleg de la Universitat de Kansas que no ha participat en l’estudi, se li fa difícil imaginar-se com es podrien haver aplegat les pedres i els ossos sense l’ajut d’éssers humans. “No podia haver passat de manera natural”, assegura.

Però altres arqueòlegs afirmen que les fractures dels ossos i les mosses de les pedres no són convincents. “Aporten indicis que les pedres i els ossos esberlats els podrien haver trencat humans -diu Vance T. Holliday, arqueòleg de la Universitat d’Arizona-, però no proven que només els haguessin pogut trencar humans”.

La datació del mastodont

Al Dr. Deméré i els seus col·legues els va costar anys determinar quan va morir el mastodont. Finalment, els científics es van posar en contacte amb James B. Paces, un geòleg que es dedica a la recerca al Servei de Geologia dels Estats Units. Paces va determinar la quantitat d’urani dels ossos que s’havia descompost per esdevenir tori, un altre element. Per a sorpresa dels investigadors, la prova de Paces va revelar que els ossos dataven de fa 130.000 anys. Malgrat això, les fractures suggerien que encara eren frescos quan els van esberlar amb les pedres.

Si realment van ser humans primitius els que van fer miques els ossos de mastodont ara fa 130.000 anys, els científics s’hauran de replantejar la teoria que explica l’arribada dels éssers humans al continent americà.

Durant decennis, els arqueòlegs han pentinat tot Amèrica a la recerca de les proves més antigues d’ocupació humana. L’any passat investigadors canadencs van anunciar que a Yukon s’havien trobat ossos de caribú i altres mamífers amb marques de talls que, al seu parer, són obra de l’home i que tenen una antiguitat de 24.000 anys.

Michael R. Waters, un arqueòleg de la Universitat A&M de Texas, i els seus col·legues van anunciar que un ganivet de pedra i uns ossos de mastodont amb marques de talls trobats en un esvoranc de Florida daten de fa uns 14.500 anys.

Aquestes dues troballes encaixen amb la coneguda com a hipòtesi de l’embús a Beríngia, segons la qual els éssers humans es van desplaçar des de Sibèria fins al pont de terra de Beríngia que unia l’Àsia i l’Amèrica del Nord fa 25.000 anys, però allà van topar amb enormes glaceres que els van barrar el pas.

Uns quants milers d’anys després, amb el retrocés de les glaceres, els humans moderns van poder desplaçar-se cap al sud. El cas és que els ossos de mastodont de San Diego són molt més antics que cap altra resta que es consideri que aporta proves d’haver sigut manipulada per humans. Tant és així, que és possible que les marques que presenten no fossin obra de la nostra espècie.

Altres llinatges humans

Els fòssils més antics d’humans anatòmicament moderns, que s’han trobat a l’Àfrica, són de fa 200.000 anys. Els ancestres dels europeus, els asiàtics i els australians no es van propagar per fora del continent africà fins entre fa 50.000 i 80.000 anys, segons estudis recents.

Però altres llinatges humans podrien haver viatjat fins a l’Amèrica del Nord molt abans. Els ancestres dels neandertals, per exemple, van sortir de l’Àfrica fa uns quants centenars de milers d’anys i els seus descendents van ocupar una franja que s’estén des de la península Ibèrica fins a la Sibèria meridional. Es calcula que un altre llinatge humà misteriós, l’home de Denisova, es va segregar dels neandertals fa 400.000 anys. Se n’ha trobat restes a Sibèria.

El Dr. Deméré i el seu equip només afirmen que els seus resultats “confirmen la presència d’una espècie no identificada d’ Homo ”, és a dir, del gènere al qual pertanyem els humans. Beth Shapiro, una paleogenetista de la Universitat de Califòrnia (campus de Santa Cruz), troba plausible la hipòtesi que els homes de Denisova o els neandertals haguessin pogut arribar des de l’Àsia a l’Amèrica del Nord per terra.

Travessar el pont de Beríngia

El mes passat la Dra. Shapiro i els seus col·legues van publicar un estudi que indicava que els bisons es van estendre a l’Amèrica del Nord fa uns 135.000 anys a través del pont de Beríngia (que ha anat apareixent i desapareixent al llarg de mil·lennis). “No hi ha cap motiu per sospitar que un grup humà no hagués pogut fer el mateix”, opina la Dra. Shapiro. Tot i això, la investigadora coincideix amb els crítics que, si bé podrien haver fet el viatge, hi ha bons motius per ser escèptics en relació amb la possibilitat que l’haguessin fet realment.

“Les afirmacions extraordinàries reclamen proves inequívoques”, assevera el Dr. Waters de la Universitat A&M de Texas. A diferència del ganivet de pedra que va trobar el seu equip a Florida, les pedres del jaciment de San Diego no són indiscutiblement eines humanes.

“Hi haurà gent que es limitarà a dir que és impossible i a negar-ho”, reconeix el Dr. Deméré, que afegeix que espera que altres arqueòlegs examinin detingudament les proves de San Diego amb els seus propis ulls. “Podríem estar equivocats -admet-, però la gent ha d’estar oberta a la possibilitat que aquí hi hagi hagut humans des de fa tant de temps”.