Societat 02/05/2017

Antoni Parera Fons: “Compondre per a orquestra és hipnòtic, com pintar sense els colors”

Compositor Adrenalina Assegura Antoni Parera Fons que la pujada d’adrenalina d’un compositor sempre l’hi donen els músics. Qui és Premio Nacional de música 2016 pel ministeri de Cultura, estrena aquest divendres a Palma l’òpera ‘María Moliner’

Cristina Ros
4 min
Estrenada al Teatro de la Zarzuela, Antoni Parera Fons porta la seva òpera María Moliner al teatre Principal de Palma.

Divendres arriba al Teatre Principal de Palma la María Moliner d’Antoni Parera Fons, una òpera produïda i estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid tot just fa un any. Per al compositor manacorí, aquesta obra dedicada a l’obsessió d’una bibliotecària de Saragossa per fer el seu Diccionario de uso del español, ha significat l’impuls definitiu per a l’obtenció del Premio Nacional de música 2016 del ministeri de Cultura. És el reconeixement a qui ha dedicat la vida a la música: en els inicis, com a cantautor, i després, alternant la producció musical per a intèrprets, orquestres i directors, com Josep Carreras, Jaume Aragall, Joan Pons, María Dolores Pradera i Antoni Ros Marbà, amb la composició de més de 250 títols enregistrats que han interpretat les veus de José van Dam, Montserrat Caballé, Núria Feliu i un llarg etcètera. Des de fa uns anys, Antoni Parera (Manacor, 1943) ha abandonat la producció en favor de la composició, i ha dedicat a la creació d’òperes com Amb els peus a la lluna (2011), María Moliner (2016) o la cantata El rei en Jaume, entre moltes altres obres, el temps que requereixen.

Quina és la seva María Moline r?

És un personatge atípic en el món operístic que em va suposar un gran repte des del moment que vaig començar a treballar l’obra. La meva María Moliner és una dona d’una peça, amb un amor extremat per l’elaboració del seu diccionari, per tirar endavant la decisió de fer-lo, una decisió amb la qual s’inicia l’òpera. És també la de les tensions que viu pel fet de ser una dona d’esquerres, republicana i una intel·lectual en un món d’homes. És la de la dona insubornable que reuneix tot el que anava contra el sistema, que s’atreveix a atacar el diccionari de la Real Academia Española de la Lengua (RAE), que no l’acceptarà com a acadèmica. I és la dona que viu per les paraules, per deixar memòria de les paraules i que, al final, ha de passar pel drama infinit de quedar-se sense paraules i sense memòria, per l’Alzheimer que va patir.

Veig que no li ha costat dir “la meva María Moliner”.

Quan treballes un personatge amb tanta intensitat, aviat arriba el moment que sents que és teu. En un procés d’idealització evident, i necessari per fer una obra d’aquestes característiques, li apliques uns codis que són teus, evitant provocar-li un trastorn, però sí donant-li el to que creus que necessita. En tot cas, a María Moliner la composició de l’òpera és meva, però també ho és de l’escenògraf Paco Azorín, que ha fet una feina brillant, i de la dramaturga Lucía Vilanova, autora del llibret.

A Madrid, la crítica va dir que vostè il·lumina les paraules.

Això és molt afalagador, sobretot en tractar-se d’un personatge per al qual les paraules foren la seva vida. Els tons sempre m’han interessat molt, i en aquesta òpera encara més; vaig lluitar molt amb mi mateix perquè el to amb què diuen les coses sigui molt aproximat al que diuen. Com em passa sovint, també a María Moliner he esborrat més que no he escrit, perquè no hi hagués res gratuït o que fes olor de “ja va bé”. Procuro no consentir-m’ho.

Per a vostè que ha compost centenars de cançons, què significa fer-ho per a una orquestra?

Compondre una cançó és relativament fàcil o també impossible. Com en tot, t’has de treballar la inspiració, hi ha de ser present. Una cançó et demana que contis una història en pocs minuts, i en aquest temps tan breu has de suggerir tota una galàxia. L’òpera, en canvi, és molt laboriosa i requereix que hi hagi tensió teatral. Així que has de crear moments tensos, altres d’estables, altres de quietud i altres de molt moviment. Ha de tenir vida. I fins i tot la quietud necessita la tensió, com la música necessita silencis.

Així i tot, no és el mateix compondre una obra per a piano, que vostè té al davant i va provant com sona, que per a una orquestra.

Si fos milionari, tindria una orquestra per a mi, per poder escoltar la interpretació que fa mentre jo componc. Treballar per a una orquestra, com és el cas de l’òpera, és hipnòtic, com pintar un quadre sense tenir els colors. Estàs sol, a casa, a l’estudi, no sents res. Perquè encara que dins del cap sentis el que vas component, després són els músics els que faran que prengui cos. La pujada de l’adrenalina del compositor sempre la donen els músics, i ja aniria bé tenir aquesta adrenalina mentre compons. Ja l’hi dic, si un dia soc milionari tindré una orquestra a la meva disposició.

Durant dècades s’ha dedicat més a la producció musical per a altres que no pas a la composició. Qüestió de supervivència?

Hi passava gust i n’he après. Sempre vaig separar les dues facetes, però pels encàrrecs que tenia i perquè havia de viure, acabava sent un compositor eventual. Jo m’adonava que, cada vegada que agafava un llapis per compondre, em sentia molt feliç, mentre que quan l’abandonava per fer qualque feina no em sentia bé. Ara visc de la composició.

Vostè ha treballat un gran ventall de registres. Com es troba dins la creació contemporània?

Per a mi, un creador contemporani, per tal de poder ser creador, també ha de saber abstreure’s de la resta del que es fa. Tanmateix, la contemporaneïtat neix d’un acoblament de tradicions.

stats