Publicitat
Publicitat

Àlex Brendemühl: "No tinc la passió infantil d'alguns actors per ser focus d'atenció"

Actor mercurial i polivalent, Brendemühl compatibilitza la vocació amb passions més discretes com la música i la direcció de cine

Té a la cartellera Insensibles i fa uns mesos estrenava El bosc . En l'últim Canes presentava Wakolda , de Lucía Puenzo, on interpreta el doctor nazi Joseph Mengele. I aquests dies filma Estel fugaç , el debut en la ficció de Lluís Miñarro. Treballa a Catalunya, Alemanya i l'Argentina i viu, a diferència de molts companys, un moment dolç en la seva carrera. No és casualitat. "El pitjor d'aquesta professió és haver de fer feines amb les quals no t'identifiques; per sort, a mi em passa el contrari", diu.

¿La crisi fa més difícil poder triar els projectes que t'interessen?

Sí, però he tingut sort que em continuïn arribant. Suposo que es fruit d'una trajectòria que fa que em cridin directors amb qui tens una manera similar de veure el cinema. Els personatges els tries tu, però de vegades també et trien ells a tu.

Tant El bosc com Insensibles , els teus últims films estrenats, com Wakolda , presentada a Canes, exploren la maldat en el nostre passat. És casual?

És coherent. M'interessa molt la història i comprendre les raons del comportament humà. Wakolda explica com l'Argentina va rebre en el passat criminals de guerra nazis i de la dificultat de fer balanç de tot això, mentre que Insensibles aborda la capacitat de la societat espanyola d'amagar les mentides i l'horror del passat. El cinema pot ser una via d'entreteniment, però també ha de convidar a la reflexió sobre qui som.

¿Aquesta preocupació pels pecats del passat té a veure amb la teva herència familiar alemanya?

El meu avi va caure al front rus com a soldat ras lluitant amb els nazis. Als anys 80, a l'Escola Alemanya, ens feien preguntar-nos si érem culpables del que van fer els nostres avis. Després vaig descobrir que el meu avi català va estar a la presó per roig i catalanista. I el meu besavi va ser el primer i l'únic president del Tribunal de Cassació de Catalunya en un moment en què el poder judicial residia a Catalunya. Tota aquesta complexitat d'orígens familiars em genera un interès sobre la política actual i fa que em posicioni, d'una manera o d'una altra.

Abans, els teus personatges eren més psicològics. Ara el focus s'ha desplaçat més cap a l'exterior.

Potser sí. Les circumstàncies externes són determinants en el personatge que interpreto aquests dies, Amadeu de Savoia, un rei al qual no van deixar regnar: va viure a Espanya en un temps convuls en què hi van haver sis governs i, al final, va marxar dient que el país era ingovernable. Hi pots trobar paral·lelismes amb l'Espanya actual, desmembrada i caòtica. Ara, també he treballat la seva soledat i l'exili interior que viu, confinat en un palau, incapaç de regnar i torejat pels seus ministres.

El 2009 comences a dirigir curts amb el premiat Rumbo a peor .

Va ser una transició lògica: després d'escriure amb Rafa Cortés el guió de Yo , tenia ganes de seguir explicant històries meves. Però no m'esperava que el meu primer curt fos seleccionat a Canes i tingués una trajectòria tan bona. De vegades, l'intrús que ve d'un altre àmbit pot aportar una frescor molt positiva.

Per un actor, dirigir és alliberador?

Com a actor, el teu espai de llibertat és molt limitat. Pots crear dins del marc del teu personatge i de les teves escenes, però la majoria de decisions les prenen els directors. I jo volia triar una llum, un vestuari, uns actors... Aconseguir que tot això funcioni és molt gratificant.

Quin director t'ha influït més a l'hora de dirigir els teus curts?

M'ha marcat molt l'Agustí Vila, que em va donar el meu primer protagonista a Un banco en el parque . Amb ell vaig implicar-me en el procés creatiu de la pel·lícula i va obrir-me una dimensió que desconeixia. Però aprens de tothom. De Pere Portabella, per exemple, m'agrada molt la seva llibertat narrativa.

Amb Cesc Gay també tens una relació especial. Sobtava no veure't a Una pistola en cada mano .

Sí? Home, però no m'emprenyaré amb ell perquè no em cridi. El Cesc ha comptat molt amb mi, tot i que algunes coses que hem fet junts no s'han vist gaire, com ara el curt Open the door, Àlex o un que vam fer per al Notodofilmfest.

Abans de ser actor tocaves el saxo i el fagot. Encara fas música?

No, i m'agradaria, però els instruments requereixen hores de pràctica que no tinc. Tot i això, la música està present en la meva vida. Vaig a classes de cant líric i intento aprofitar-les per a la meva feina com a actor, utilitzant la tècnica per modular la veu i el to. I m'agradaria fer algun espectacle de teatre en què pogués introduir la música i potser barrejar-la amb poesia. Potser en el futur!

Ets un actor de prestigi, però no especialment de premis. Em sorprèn que encara no tinguis un Goya.

No és cap drama. L'autoestima s'ha de fonamentar en la pròpia afirmació, més enllà del reconeixement extern. Els actors hem d'aprendre a racionalitzar els dubtes que sorgeixen quan passem una època sense treballar. Depenem tant d'una resposta externa que desenvolupem una gran inseguretat i volem ser sempre el focus d'atenció. Jo no comparteixo aquesta passió infantil d'alguns actors. M'agrada més callar i observar.

L'