Adolf Tobeña: “Així com hi ha gent amb talent per al futbol, n’hi ha amb talent per fer mal”

La quota de malvats, torturadors i defraudadors està assegurada en cada generació. El psiquiatre Adolf Tobeña (Graus, Osca, 1950) hi aporta, però, un bri d’esperança amb el llibre 'Neurología de la maldad’ (Plataforma Actual). Així com la biologia explica les predisposicions al comportament asocial, també “deixa graus de llibertat; hi ha marge per corregir”.

Els dolents neixen o es fan?

La immensa majoria neixen. Tots els trets de la conducta humana -això no és exclusiu de la maldat- tenen ingredients de naixença, creixença i criança. En el cas de la malignitat, els de naixença són molt potents. També es pot arribar a ser instruït dins d’un gremi per ser dolent, però el gruix ve de fàbrica.

I l’educació pot revertir-ho?

La instrucció d’un gremi professional de sicaris, traficants de drogues o torturadors podria fer que algú sense talent natural adquirís la maldat, però l’educació, és a dir, escola i família, tenen molt poc paper, en realitat, en tots els aspectes de la vida. El que compta més en la conducta humana són els elements de fàbrica, després els companys d’adolescència i joventut, i, després, el gremi professional.

És difícil escapar-se d’aquest destí?

En absolut. La càrrega biològica no és només la prescripció de fàbrica, també hi ha la maduració de l’organisme, i cadascú hi arriba quan hi arriba. Uns als 16 anys i d’altres als 30. I encara que tinguem una càrrega hereditària forta, les dues coses deixen obert el que en diem graus d’autonomia o graus de llibertat, i el marge que deixa és molt considerable.

Al llibre cita l’extremista noruec Anders Breivik i el financer Bernard Madoff com a dolents de manual.

La consideració social d’un i altre és diferent però els dos s’ho passen bé fent mal i infligint dolor als altres. Hi ha aquestes dues classes de gent tòxica: els que maten, torturen o lesionen sense cap escrúpol i els que s’ho passen bé perjudicant els altres en termes econòmics o de reputació, com ara els defraudadors, corruptes, estafadors o calumniadors.

Són els que en el llibre anomena “psicòpates de coll blanc”.

La psicopatia és una etiqueta que fa servir el meu gremi de psiquiatres i psicòlegs clínics però que no m’agrada. Té un aire de patologia i són gent normativa. Excepcional, però normativa. És a dir, n’hi ha entre un 1% i un 2% a totes les poblacions, cultures i ètnies. En una reunió de 100 persones, hi ha un o dos individus capaços de fer molt de mal als altres.

Hi ha entorns que ho afavoreixen?

En les grans corporacions es calcula que el percentatge puja fins al 3% o el 4%. El món de les finances, les grans firmes, la política, el periodisme... El món dels taurons, vaja. Els dolents de coll blanc són més espavilats, tenen molt més enginy i, en general, no fan mal físic. Però reuneixen una colla d’atributs esplèndids: falsos, manipuladors, mentiders, seductors, dominants, inquisitius i no tenen cap escrúpol per subornar, camuflar o mentir.

Dedica un capítol a les psicopaties femenines. Què les diferencia de les masculines?

Fan servir molt menys la violència física per una qüestió biològica i, en canvi, fan servir més tàctiques d’agressivitat indirecta com marginar, retirar totalment l’atenció o practicar l’ostracisme. I això ja ho fan a l’escola bressol, mentre els nens es barallen a cops de puny. També són molt hàbils a l’hora de simular dolors diversos i canviants, i s’autolesionen.

Quines altres tàctiques utilitzen?

La més típica, tant d’homes com dones, és que d’entrada són cordials, amables i simpàtics. Tenen una seducció inicial i superficial que els permet trencar el gel. Després venen les manipulacions, les mentides i els enganys.

I això ja es veu des de petits.

És senyal prototípic que el nen o la nena disfruti maltractant l’animal de companyia de casa. I quan es converteixen en petits líders que mortifiquen i assetgen un company. Els mestres fa 40 anys que intenten posar-hi remei, però no hi ha manera que canviï perquè a cada generació en neixen i en naixeran, ja que és una conducta normativa. Els individus són així i els que no acaben morts o a la presó -són molt temeraris-, deixen descendència. Són gent d’èxit econòmic i sexual i, per tant, està assegurat que a cada generació hi haurà malignes.

Hem de diferenciar aquests comportaments de la malaltia mental.

La maldat que prové dels trastorns neurològics o mentals és extraordinàriament poc freqüent. I la major part de casos són corregibles i es poden prevenir. En canvi, la maldat dels psicòpates, dels trastorns límits de personalitat, dels messiànics o dels narcisos, és molt freqüent. Això són variants excepcionals de la personalitat. Així com hi ha genis o gent amb talent futbolístic, també n’hi ha amb talent per fer mal.

I això és un atenuant o un agreujant?

És un atenuant quan hi ha una malaltia mental i pèrdua de judici, però els psicòpates tenen ple judici, criteri i responsabilitat i normalment els jutges ho veuen com un agreujant. Tenim identificats gens per a l’agressivitat així com també per a la irascibilitat o per a la insensibilitat davant el dolor aliè. De fet, des de la neurobiologia oferim a jutges, advocats i policies eines molt útils per ser més sofisticats a l’hora de jutjar, imputar i assignar culpabilitats.