El pacte del PP i Vox a les Balears estava acabat d’estrenar quan Marga Prohens va donar una ordre que, amb el temps, s’ha convertit en un punt de referència intern del seu mandat. Era el 17 d’octubre del 2023, i el Parlament debatia una Proposició No de Llei (PNL) de Vox sense efectes jurídics sobre el català a l’escola. Malgrat el seu caràcter simbòlic, el text concretava un punt de l’acord entre els dos partits que el PP havia deixat deliberadament obert: com s’havia d’aplicar la lliure elecció de llengua. Quan Prohens va optar per l’abstenció, la iniciativa va caure i es va obrir una primera crisi amb els seus socis. El xoc es va traduir, poc després, en el rebuig de Vox al primer sostre de despesa del Govern entrant. “Vàrem perdre una llei fonamental per una PNL”, recorda amb ironia una font popular. Ara que el PP torna a engreixar la maquinària electoral, fonts del partit recorden aquest episodi com un dels que millor expliquen els tres primers anys de la legislatura.

Marga Prohens va recuperar en l’acte de presentació de la seva candidatura per liderar el PP un lema de la campanya electoral del 2023: “Som el partit de la gent d’aquí”. En què s’ha traduït, a l’hora de la gestió del Govern?

Regularització, migració, la gent d’aquí, efecte crida, padró, residència, drets, col·lapse, traves, boicot... Aquestes paraules –i algunes més– monopolitzen el debat polític des de fa setmanes, en un bucle que ja no dissimula cap on gira i que ens arrossega cap a zones ideològiques cada vegada més fosques. Mentrestant, es va consolidant una idea tan simple com incòmoda: el color de la pell, el lloc de naixement i la religió que es practiqui determinen els drets d’una persona a les Illes Balears. Quina n’és l’excusa? Que per ser un ciutadà de ple dret cal acumular anys de residència.

Son Servera diu basta i posa en marxa una mesura contundent per frenar la massificació de cotxes de lloguer al municipi i els greus problemes d’aparcament que s’agreugen cada temporada turística. La pressió sobre l’espai públic, especialment a Cala Millor i Cala Bona, ha empès l’Ajuntament a actuar amb una regulació específica per als residents.

Any 1994. A Son Espanyolet, una barriada residencial de Palma caracteritzada per les plantes baixes i els corrals, la vida gira entorn d’un parell d’eixos neuràlgics. Hi ha un centre parroquial, propietat dels teatins, que acull des del club de bàsquet Espanyol fins a la ja desapareguda companyia de teatre Nostra Terra. A un cap de cantó, al carrer de Contestí, una merceria és molt més que una botiga: és un punt de trobada, on passen l’horabaixa moltes persones que aprenen a cosir i fer ganxet.

I Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

Va fer el servei militar amb poc entusiasme. Estudià Informàtica de sistemes a la UIB. A 15 anys es va aficionar al vòlei amb tanta intensitat que, quan ja vivia a Palma, tornava a Manacor un dia a la setmana per entrenar. A només catorze mesos ja xerrava amb claredat. No era d’aquells infants que s’embullen amb la llengua de pedaç: ràpidament desenvolupà la capacitat d’expressar-se amb precisió. Ho conta Joana Gomila, mare del batle de Manacor, Miquel Oliver Gomila. Costa treure-li paraules, a Joana. Al final de la conversa en desvetlla el perquè: “Una mare, dels fills, sempre en parla bé. Què n’hem de dir, si no? I jo… no només vull tirar-li floretes”. N’hi haurà alguna, però tampoc tantes.

Hi ha jornades en què el carrer deixa de ser només espai de pas i es converteix en un fil de complicitats, de símbols i de llengua compartida. Aquest dissabte, el Llevant de Mallorca va viure una d’aquestes jornades amb l’arribada del Correllengua Agermanat, que va omplir pobles i espais públics de cultura popular, reivindicació i participació massiva en defensa del català.

Llucmajor encara conserva vestigis de la Mallorca ramadera. Quatre pics a l’any, una guarda de 100 ovelles travessa el centre del poble en direcció a una finca del camí vell de Cala Pi, a nou quilòmetres. Ho fan sota l’atenta mirada de Miquel Tomàs Garau, Pastoret, de 75 anys, i del seu ca. “Tothom em fa fotos –diu amb posat rialler. És una cosa que crida l’atenció. Quan s’acaba l’herba a la meva finca, les duc cap allà”. El llucmajorer és un dels darrers pastors a l’antiga que practiquen la transhumància, una activitat que consisteix en el moviment estacional de bestiar a la recerca de millors pastures. Tradicionalment, les guardes d’ovelles de les grans possessions passaven l’hivern a les planes del Migjorn de l’illa i l’estiu, a la muntanya. En els camins hi solia haver cisternes, aljubs i basses que permetien l’abeurada dels animals i dels pastors.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

No només les sargantanes s’extingeixen a Eivissa. També la família, com a unitat bàsica de consum turístic, és ràpidament substituïda a la major de les Pitiüses pels grups de clubbers i els ‘rics-de-veritat’. Dins dels rics de veritat també hi ha famílies, és ver –no són infreqüents els pihippies a zones com Santa Gertrudis: vesteixen teles naturals, contracten mainaders per als fills i es traslladen en Land Rover. Però, quan dic famílies, em referesc a famílies normals, aquelles que, tant si venen de Liverpool com de Múnic o de Burgos, tenen un poder adquisitiu mitjanet i unes vacances en unes dates determinades. No són ni expats ni clubbers, no són ni rics ni pobres: són famílies. Encara que no ho paregui, no fa tant de temps aquestes famílies constituïen la base del turisme a la major de les Pitiüses: famílies espanyoles amb dos fills i hipoteca, sorolloses famílies britàniques en les quals fins i tot beu cervesa la sogra; amb estades a hotels bastant més perllongades que les actuals: d’una, dues, de vegades, tres setmanes.

En un moment en què els pobles de l’interior de Mallorca s’enfronten al repte de l’emergència climàtica i la pèrdua d’identitat urbana, veus joves com la de Miquel Fiol Munar (Costitx, 2000) aporten una mirada fresca, necessària i estudiada. Arquitecte format a l’ETSAV (UPC) de Sant Cugat, Fiol combina la seva tasca professional a l’estudi Marès d’Inca amb el seu propi projecte personal, amf.studio, des d’on explora una arquitectura compromesa amb el territori i el patrimoni.

Guillem Febrer Fons (Manacor, 1973) fa pràcticament tres dècades que és el gerent d’Estel de Llevant, l’entitat prosalut mental que ja ha ajudat milers d’usuaris i famílies de la comarca de Llevant. Ara que estrena nou espai al barri de la Torre de Manacor, en parlam amb tranquil·litat.

MÉS per Mallorca ha demanat aquest diumenge la dimissió del vicepresident del Consell de Mallorca, Pedro Bestard (Vox), després de la publicació d’una informació que apunta a un presumpte ús irregular de vehicles oficials de la institució per a desplaçaments personals i activitats de partit.

Amb l’arribada de la temporada turística, els carteristes tornen a aparèixer als punts més transitats de Mallorca. Passejos marítims, mercats i zones amb gran afluència de visitants es converteixen cada any en escenaris habituals d’aquest tipus de furts, especialment dirigits a turistes i persones majors.

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Ens havien promès que si estudiàvem, treballàvem i fèiem les coses 'bé', ens en sortiríem. Que viuríem amb una certa seguretat. Però aquesta promesa fa temps es va rompre. I avui, a les Illes Balears, ja no parlam només de precarietat: parlam d’un empobriment generalitzat.

Passaré una bona part de la setmana escoltant algunes de les meves escriptores preferides a la segona edició del festival La Coma, organitzat per la Fundació Mallorca Literària. Enguany, la programació inclou xerrades de Mariana Enríquez, Laura Fernández, Lucia Pietrelli, Roser Cabré-Verdiell i Desiré de Fez, entre moltes d’altres. I tot començarà amb l’esperadíssima conversa inaugural sobre Els fils del desig entre Christina Rosenvinge i Begoña Méndez. Del 7 al 10 de maig entre Palma i Binissalem.

Un dels productes més emblemàtics de la tradició gastronòmica eivissenca i de les Illes Balears ha travessat fronteres i ha arribat fins al Japó. Les herbes eivissenques de la firma Marí Mayans han participat en la fira Anuga Japan 2026, a Tòquio, on han despertat l’interès de professionals i visitants en un dels mercats més exigents del món.

Hi ha una situació molt concreta que potser heu viscut alguna vegada: escriviu un missatge de correu electrònic en català, el rellegiu just abans d’enviar-lo i, gairebé sense pensar-hi, canviau un‘som’ per un ‘soc’. O un ‘pensàssim’ per un ‘penséssim’. Potser ni tan sols teniu gaire clar els motius del canvi, però ho modificau igualment, perquè hi ha una intuïció estranya (però molt més estesa del que sembla) que associa determinades formes a una idea de català més formal, més neutre o, simplement, més “correcte” quan la situació es posa una mica seriosa.

La morera imponent regalava ombra i fruits a les gallines quan n’era el temps. Hi havia prou espai per trescar tot el dia, per pellucar petites herbetes que no tenien temps de créixer o per posar fi a algun insecte que havia tingut el mal cap d’entrar-hi. Al fons hi havia l’antiga soll on les aus anaven a pondre els ous i les antigues conilleres que ara servien per estotjar el gra. Un somier metàl·lic reconvertit en una porta que no es tancava mai convidava les gallines a entrar quan el sol es ponia. M’agradava anar a cercar els ous, descobrir aquella ofrena que els animalons ens deixaven dins un caixó recobert de palla. Em sorprenia que fossin tan despreses, absents de gelosia per aquella caixeta perfecta que havia sortit del seu cos.

L’Estufador és una zona costanera situada al vessant de migjorn de la Mola, entre el Ram i la punta Roja. El topònim estricte, documentat ja el 1712, fa referència a un racó al peu del penya-segat on hi ha un embarcador de pescadors, pròxim al desguàs del torrent de la Talaia i a la punta de les Pesqueretes. Existeix també el camí de l’Estufador, que uneix aquests varadors amb el nucli del Pilar de la Mola travessant els territoris de la venda de la Talaiassa. La tradició popular associa el nom de l’Estufador amb unes cavitats peculiars de la roca que, en rebre les onades els dies de mal temps, expulsaven l’aigua verticalment, estrafent un brollador. Aquestes formacions rocoses foren eliminades pels pescadors durant la primera meitat dels anys setanta, per evitar que afavorissin l’acumulació de posidònia. (font: eeif.es)

Les autoritats d'Israel han detingut prop de 175 activistes que anaven a bord d'embarcacions de la Global Sumud Flotilla interceptades de matinada en aigües internacionals al sud de Grècia, a uns mil quilòmetres de les costes de la franja de Gaza i Israel. Segons ha informat el Moviment de Solidaritat per Palestina, entre aquests detinguts hi ha dues ciutadanes de les Balears i, a les embarcacions que es troben als voltants de Creta, hi ha quatre illencs més.

L'Ajuntament de Palma ha assenyalat que la setmana vinent començarà a tramitar l'expedient de la festa de l'Orgull LGTBI amb marge de temps suficient per completar el procés dins dels terminis establerts.

Campos tornarà a convertir-se en aparador de l’artesania mallorquina amb la III Fira Artesana de Primavera, que tindrà lloc diumenge 10 de maig al carrer del Convent, dins el marc de la tradicional Fira de Maig del municipi.

La Policia Nacional ha detingut a Palma un home acusat presumptament de maltractar els seus fills menors d’edat després que un dels infants demanàs ajuda al seu centre escolar i relatàs la situació que vivien a casa.

Les negociacions obertes entre el Líban i Israel, impulsades sota pressió nord-americana després de la nova escalada militar –que ha deixat més de 2.500 morts al Líban–, han reactivat una fractura estructural que Beirut mai no ha aconseguit resoldre: ¿Qui decideix sobre la guerra i la pau al país? La resposta, avui com ahir, continua sent ambigua.

Darrere les ulleres de sol de color rosa, la Jane, una dona negra de mitjana edat, mira amb desgana com el seu chihuahua alça la pota sobre la gespa que voreja la base militar de Fort McNair, al sud-oest de Washington. Rere els murs de maons rojos i les reixes amb cartells de "Zona militar. Prohibit fer fotos o vídeos", hi ha tota una àrea residencial destinada a generals d'alt rang on hi ha cases senyorials, un gimnàs i, fins i tot, un parc de bombers. Ara, des de fa uns mesos, també hi viuen el secretari d'Estat, Marco Rubio, i el secretari de Defensa, Pete Hegseth. S'hi han traslladat per motius de seguretat, davant el clima de violència política creixent als Estats Units. "Ho havia sentit, que ara s'han mudat aquí. Estant com està el món ara, viure aquí al costat em dona certa seguretat", explica la Jane. Dissabte passat, Cole Thomas Allen va irrompre a l'Hotel Washington Hilton per intentar atemptar contra el president Donald Trump. A la sala, hi havia bona part del govern estatunidenc.

Una influenciadora russa des de Mònaco ha sacsejat el debat públic a Moscou com feia temps que no es veia. En un vídeo adreçat a Vladímir Putin, Viktòria Bònia, exconcursant de Dom-2, el Gran Hermano rus, advertia al president que la gent i els governants “li tenen por” i “no li diuen la veritat”. Un dels motius de les seves queixes eren els creixents bloquejos d’internet, la gota que ha fet vessar el got de la paciència dels ciutadans, cansats de quatre anys de guerra i d’una situació econòmica cada vegada pitjor.

El clima polític internacional s’ha tornat a tensar en les últimes hores després que els Estats Units hagin rebutjat la proposta de pau que va presentar l'Iran. La decisió ha provocat una reacció immediata de Teheran i ha fet créixer el temor que l'alto el foc pugui col·lapsar. Des de la cúpula militar iraniana, el to ha sigut contundent. Un alt càrrec militar iranià, el brigadier general Mohammad Jafar Asadi, ha advertit a l’agència iraniana Fars que és “probable” que el conflicte amb els Estats Units i Israel es reprengui. Asadi ha assegurat que l’Iran està “plenament preparat per a qualsevol nova aventura o estupidesa dels americans” i ha afegit que “hi ha mesures sorpresa preparades per a l’enemic”.

L’Ajuntament d’Artà ha presentat aquest dijous el cartell i la programació del Cool Days Festival 2026, que enguany arriba a la seva 21a edició i que tindrà lloc del 7 al 10 de maig. La presentació ha tingut lloc a l’exterior del Teatre d’Artà i hi han participat el batle, Manolo Galán; el director del Teatre d’Artà i del festival, Josep Devesa; i el regidor d’Acció i Promoció Cultural, Toni Bonet. 

El millor llonguet de Mallorca no es menja a la capital, sinó al cor de la comarca del Pla. De fet, s’elabora al bell mig de l’illa, a Lloret de Vistalegre, i precisament ben a prop de l’indret on hi ha la fita que indica el que –per a molta gent– és el centre de Mallorca.

La Fúmiga posarà punt i final a la seva carrera a l'octubre de 2026 amb els darrers concerts, el 16 i 17 d'octubre a Barcelona i el 30 i 31 d'octubre a València. A Mallorca, els d'Alzira s'acomiadaran abans, el 29 de maig en el marc del festival Tribufest, a Felanitx. La banda, nascuda a Alzira el 2012, es retira després de més d'una dècada en la que ha recorregut centenars d'escenaris, omplert desenes de sales i comptat amb milions de reproduccions a les plataformes digitals. Des dels seus orígens vinculats a la Societat Musical d’Alzira, La Fúmiga ha traslladat als escenaris l'energia de les xarangues i les bandes, fusionada amb sonoritats urbanes i festives. Parlam amb el seu vocalista, Artur Martínez.

El diable es vesteix de Prada era, en part, un film sobre un trio: el que una periodista (interpretada per Anne Hathaway) mantenia amb la seva parella i amb la seva feina absorbent en una revista de moda amb una directora despòtica encarnada per Meryl Streep. Més que una sàtira o una comèdia negra, la pel·lícula semblava una faula romàntica de princesa per sorpresa amb un fons trist que no s'acabava d'explorar. La seva continuació tardana és una seqüela amb alguna cosa de remake: tot i que els personatges ja havien completat la seva evolució, o la seva absència d'evolució, les situacions i els conflictes són molt semblants als plantejats prèviament.

MÉS per Palma ha denunciat aquest divendres la greu degradació de les polítiques públiques de diversitat i igualtat impulsada pel govern municipal del PP després que l’associació Ben Amics hagi anunciat la cancel·lació de la revetla de l’Orgull LGTBI+ a Palma per la manca de planificació i coordinació de l’Ajuntament. La formació considera que aquesta situació és la conseqüència directa de "la desídia política del batle Jaime Martínez i del desmantellament sistemàtic" de les polítiques LGTBI+ impulsat pel PP des de l’inici de la legislatura.

Un treballador de Vox ha presentat una denúncia contra el president del partit a les Balears, Gabriel Le Senne, per presumpte assetjament laboral. La denúncia ha estat presentada per la via interna del partit, segons ha avançat aquest dijous Última Hora i ha confirmat Europa Press.

"És impossible posar fi a l'oferta turística il·legal". Així de contundent es mostra una inspectora del Consell de Mallorca, que demana l'anonimat, en conversa amb l'ARA Balears. Coneix de primera mà la feina que fan els 26 inspectors d'aquesta institució insular, que vigilen tant l'oferta reglada com la no reglada. Segons el relat d'aquesta font, és molt més senzill detectar infraccions en els propietaris en llicència que sancionar els que actuen al marge del sistema. "No és gens fàcil provar que hi ha oferta il·legal", apunta: "Van molt vius". En aquest sentit, adverteix que, encara que s'han endurit les multes, la seva percepció és que "moltíssims procediments prescriuen".

La interceptació de la Flotilla Global Sumud en aigües gregues continua generant reaccions a les Balears. L’Assemblea General de Marxes de Mallorca per Palestina ha reclamat aquest dissabte a la presidenta del Govern, Marga Prohens, que faci passes per aclarir el que consideren un “acte de pirateria il·legal” i que s’asseguri de l’estat dels sis activistes balears que viatjaven a bord de l’embarcació amb destinació a Gaza.

La Policia Local de Palma va rescatar una cussa en l'incendi d'un domicili a Palma. Segons informà el cos, la intervenció es va produir en un incendi declarat a la planta baixa d'un edifici de quatre plantes situat al carrer del Mussol.

Entre 2.000 i 3.000 habitatges: aquesta va ser la xifra de cases que havia d'aportar només en una primera fase el programa Lloguer Segur a les Balears, segons va anunciar el conseller d'Habitatge, Territori i Mobilitat, José Luis Mateo. Els resultats en acabar l'abril de 2026 constaten el fracàs d'aquesta mesura: el programa té 76 habitatges a les Illes, una xifra que, de mitjana, suposa 1,13 habitatges per municipi, 1.924 pisos menys que el mínim de 2.000 que Mateo va assegurar que es tindrien.

A la universitat, el treball en grup s’ha consolidat com una eina clau d’aprenentatge, en línia amb els principis del pla Bolonya. Però darrere la idea de cooperació i preparació per al món professional, s’hi amaguen tensions com desigualtats entre companys, sistemes d’avaluació diversos i una pregunta que divideix estudiants i docents: és realment just com s’avalua la feina col·lectiva?

Els tres sindicats més representatius de l’educació Infantil 0-3 a les Balears, CCOO, UGT Ensenyament i STEI, han anunciat la convocatòria d’una vaga per al pròxim 7 de maig del 2026, en el marc d’un augment de la mobilització davant la precarietat estructural que denuncien al sector. La jornada de vaga s’inscriu en un context de creixent malestar entre les treballadores de les escoletes, un col·lectiu altament feminitzat que consideren essencial per al sistema educatiu, però que, asseguren, continua patint condicions laborals insuficients.

Com ja va passar el curs passat durant aquestes mateixes dates, la pujada de la temperatura i la incidència cada cop més directe del sol fan que els problemes a l’escola d’educació Infantil de Son Boga, a Manacor, tornin a preocupar les famílies dels infants i la comunitat educativa.

Milers de persones han participat aquest divendres a la manifestació del Primer de Maig a Palma, que ha partit de la plaça d'Espanya passades les 11.30 hores i ha recorregut el centre de la capital balear sota el lema 'Drets, no trinxeres. Salari, habitatge i democràcia' i amb el rebuig a la guerra a l'Orient Mitjà també present.

La compravenda d'habitatge va caure un 18,6% a les Balears al febrer, tot i registrar una caiguda al preu de l'1,4%, segons les dades del Consell General del Notariat. Concretament, la compravenda d'habitatge va baixar en un total de 14 comunitats autònomes, on les Illes ocupen la tercera posició, només per darrere de les Canàries (-21%) i Navarra (19,2%), alhora que se situa davant d'Astúries (-17,6%).

Fins fa uns anys, era molt comú que famílies menorquines agafassin l’avió o el vaixell per anar a Palma o Barcelona a comprar roba. Les grans cadenes i franquícies encara no havien aterrat a l’illa i resultava més econòmic viatjar a comprar roba a la Península o a l’illa veïna que adquirir-la directament als petits comerços de Menorca.

La pregunta que una jove es va fer després de veure com la casa de la seva padrina, a Son Espanyolet, era esbucada per fer una nova construcció en mans alienes és, en realitat, una pregunta col·lectiva, de país. “Per què no he pogut salvar la casa de la padrina?”, es demanava. El seu lament podria ser el de milers de persones d’altres barriades i de molts pobles i ciutats de les Illes. Per què de cada vegada més famílies no poden conservar les cases que han format part de la seva història?

La idea del lloguer turístic va sorgir amb un discurs d’economia col·laborativa que permetria democratitzar ingressos. En validar-la, no sé qui va ser l’ingenu d’esquerres que va obviar la voracitat de l’home i el capitalisme. Amb el temps, l’habitatge s’ha transformat en un actiu financer, un negoci professionalitzat en el qual grans conglomerats, fons voltor i qualsevol avariciós ha ficat les urpes.

Si agafam certa distància respecte de les activitats que feim habitualment, algú arribarà a la conclusió que n’hi ha de ben rares. A mi em passa sovint. De cop, crec que em trob en una situació del tot surrealista i em sent estranya, perquè no em trob còmoda si tot no té un sentit. De fet, ser racional fins a la irracionalitat podria ser la primera cosa normal que en realitat és rara.

Alcúdia es torna convertir aquest cap de setmana en un gran escenari de circ i ja en són 11, d'edicions. A partir d'aquest divendres i fins diumenge, el municipi concentra una intensa programació dels millors espectacles d'aquesta disciplina en la seva versió contemporània i a l'aire lliure.

Després d’anunciar el seu retorn puntual, Ossifar ha publicat una nova cançó, No m’agrada es reguetón, que ja es pot escoltar a les plataformes digitals. El tema és el resultat d’aquest retrobament amb el públic i s’ha presentat aquest mateix dimecres a El Corte Inglés, on el grup també ha avançat que el 30 de maig farà una trobada amb els seguidors amb sessió de signatures i fotografies.

No ve ni de pop, ni de polp. ‘Pulp’ ve de polpa, de la polpa de fusta que es gastava en la primera meitat del segle XX als Estats Units per imprimir els relats de terror o ciència-ficció absolutament passats de rosca que són propis del gènere. El paper era bast, marronenc, lletgíssim, molt barat. El contingut, també: marcians que abdueixen una família en una solitària propietat rural, una ciutat esfondrada al mar i governada per robots, un cometa que transporta guerrers espectrals d’una altra dimensió...

Situat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

Fa 95 anys, entre el 13 i el 14 d’abril del 1931, Espanya va canviar de règim amb la proclamació de la Segona República, un procés sobtat que també es va viure a Palma, una de les primeres ciutats a assumir el nou poder. “Espanya se’n va anar a dormir monàrquica i es va despertar republicana”, en paraules de l’almirall Aznar, darrer primer ministre d’Alfons XIII, tot i que el canvi feia mesos que es gestava.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns en els pròxims set dies

Començaré el dol causat per la separació dels Zoo escoltant Malifeta, el projecte del guitarrista dels valencians, Arnau Giménez, i Mireia Matoses (de Pupil·les). Després d'un temps publicant cançons creades durant la pandèmia, en què tots dos convivien i componien, acaba de sortir el seu primer disc, Mitologia, una recopilació de temes que han anat fent els últims tres anys i que ara veuen la llum. Ideal per trobar menys a faltar la banda de Panxo i companyia, perquè aquí també hi ha rap i amor als beats.

]]>

L’olor àcida del vinagre surava dins la cuina per tallar l’amargor de la bajoca i els aromes de les verdures bullides. Sabia que en seure a taula arribaria el suplici. La primavera havia esclatat, florien els cossiols i les baines creixien tendres i cruixents estotjant petites perles verdes l’interior. Sempre hi havia un petit solc o dos de faveres en el corral i algun dia alguns d’aquests fruits arribaven a la nostra taula en una portentosa bajocada impossible d’evitar.

]]>

Poques plantes han acompanyat tant l’ésser humà al llarg de la història com les carabasses. Presents en cultures de tots els continents, han estat molt més que un aliment: han servit de recipient, d’eina, d’instrument musical i fins i tot de salvavides. Actualment les associam amb termes gastronòmics, formant part de cremes, en cuinats, aguiats i dolços.

]]>

“Galilea era coneguda a principi del segle XVI com la mola d’en Cortei, un topònim força revelador”. Tomàs Vibot i Just Hernàndez ho deixen clar en el llibre Son Cortei, Conques i Galilea, editat l’any 2009 per l’Ajuntament de Puigpunyent: el procés d’establiment d’aquest nucli és “un procés lent i motivat per les polítiques d’herència” que duran cap al 1586 a la segregació d’un antic rafal de Bartomeu Cortei i a la creació de petites parcel·les per als nous establidors de la contrada.

]]>

La ruta que us presentam és una caminada a través d’una part de la xarxa viària històrica entre Pollença i Lluc. Un itinerari que surt del pi de Son Grua, un arbre amb nom propi i una fita en el territori, per enfilar-se fins a la robusta i monumental font de Muntanya, seguint el camí Vell de Lluc (Ruta de Pedra en Sec/GR 221); mentre que la baixada segueix la carretera Vella, la construcció de la qual s’inicià el 1916. Entremig, entre l’antic camí medieval i la nova infraestructura viària de començament del segle XX, nombroses recomposicions del vell camí per fer-lo més transitable, tant per a bèsties com per a carros.

]]>

En aquesta ruta exploram una part del patrimoni natural que envolta el santuari de Lluc. Som al terme municipal d’Escorca, un dels més extensos i alhora menys poblats de Mallorca. S’hi concentren les muntanyes més altes de l’illa i també les més importants i visitades: el Puig Major de Son Torrella (1436 m), el Maçanella (1365 m), el puig Tomir (1104 m), Tossals Verds (1099 m), el puig de l’Ofra (1091 m) i el puig Roig (1003 m), entre molts d’altres. L’església de repoblament de Sant Pere d’Escorca i el santuari de Lluc són les fites més importants del paisatge cultural del terme. Però, en conjunt, d’Andratx fins a Pollença, la serra de Tramuntana s’ha d’entendre com un sistema muntanyós de gran interès geomorfològic, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco en la categoria de paisatge cultural. Es tracta d’un relleu calcari complex, dominat pel modelat càrstic, amb forts contrastos entre muntanya i litoral, i amb una dinàmica erosiva marcada per l’aigua irregular i els processos mediterranis.

]]>

Els premis de Fotografia de Muntanya 2026 ja tenen guanyadors. En un acte fet a la Misericòrdia, s’han donat a conèixer els noms dels autors i autores premiats en la convocatòria impulsada per la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada i la Mostra de Cinema de Muntanya de Palma, amb el suport de Colonya Caixa Pollença.

]]>

Què passa amb el pavelló cobert que des de fa anys s’ha de construir als voltants de la zona esportiva de la torre dels Enagistes? Quins són els problemes que fan que un projecte tan necessari per a l’esport manacorí encara no tingui ni els terrenys comprats? Podríem enumerar tota una sèrie de causes urbanístiques, que també passen pel Consell de Mallorca, però que tenen en el Pla general municipal el principal escull.

]]>

El següent itinerari proposa la pujada a la moleta de Son Cabaspre, seguint un tram del GR 221 entre Esporles i Valldemossa per la mola de Son Pacs. Travessam terres i possessions històriques com Son Dameto i Son Cabaspre, que revelen l’extensa i profunda empremta humana sobre el territori. Una caminada per la passa i la mirada per palpar aromes i olorar el territori. La moleta de Son Cabaspre ens permet atalaiar-nos sobre comes i comellars que envolten Esporles i, també, contemplar les muntanyes que integren el sector de ponent de la serra de Tramuntana-Patrimoni Mundial. Pensau que disposam de transport públic per acostar-nos al punt d’inici i final del nostre itinerari. La línia 202 que connecta Estellencs i Palma fa parada en el passeig central d’Esporles. Podeu entrar en el web tib.org per a qualsevol consulta d’horaris i disponibilitat de les rutes.

]]>

Gairebé cinc segles després de l’arribada dels primers conqueridors europeus a l’Amazones, els pobles indígenes del Brasil continuen defensant el mateix: la terra i la llibertat. Des del 1542, quan l’expedició liderada per Francisco de Orellana va arribar al gran riu, han passat prop de 484 anys de resistència sostinguda. Ara, aquesta lluita es trasllada a Brasília. Centenars de representants indígenes s’instal·len al centre polític del país en un campament de protesta per frenar canvis legislatius que podrien permetre activitats extractives i projectes energètics dins de territoris protegits. La mobilització combina pressió política amb expressió cultural, convertint l’espai institucional en un escenari de reivindicació col·lectiva. Tot i alguns avenços recents en reconeixement territorial i protecció ambiental sota el govern de Luiz Inácio Lula da Silva, centenars de comunitats encara esperen garanties legals sobre les seves terres. En paral·lel, creix la pressió de la mineria i la tala il·legals en els territoris indígenes. El Campament Terra Lliure a la capital brasilera no és un episodi aïllat, sinó la continuïtat d’una història de gairebé 500 anys de defensa persistent dels seus drets ancestrals i la seva forma de vida.

]]>

Al nucli des Grau, al nord de Maó, hi ha carrers estrets, cases entre mitgeres i una arquitectura feta, sovint, des de la necessitat i el sentit comú. És un paisatge urbà nascut en certa mesura de l’autoconstrucció, on els materials propers i les solucions senzilles han anat dibuixant una identitat pròpia. En aquest context, l’arquitecta menorquina Emma Martí hi ha projectat un habitatge nou, de 256 metres quadrats, que s’insereix amb tanta naturalitat en la trama existent com amb singularitat.

]]>

El 15 de març de 2004 se celebrava la cerimònia anual d'ingrés al Rock and Roll Hall of Fame al Waldorf Astoria de Nova York. Es va aprofitar la data per tendir tribut a George Harrison, mort pocs anys abans, i l'acte es tancava amb la interpretació de While my guitar gently weeps a càrrec de Tom Petty, Jeff Lynne, Steve Winwood i Dhani Harrison, fill de l'ex-Beatle, i Prince, que també ingressava com a artista a l'acadèmia i que s'hi afegiria a la guitarra. Segons explicava anys després a The New York Times Joel Gallen, director de la gala, durant els assajos del matí Prince va mantenir-se al marge, tocant acords bàsics, seguint el to. Encara que l'encoratjaven a lluir-se, s'estava a l'ombra, a un cantó de l'escenari, sense destacar. Ningú s'esperava el que va passar hores més tard. L'actuació va transcórrer amb normalitat fins que la cançó ja s'anava tancant, i llavors Prince va fer un dels solos d'improvisació de guitarra més icònics de la història de la música popular. Són tres minuts de virtuosisme, genialitat i ritme. I passió, entrega i entusiasme. Les cares d'astorament dels companys d'escenari parlen per si soles. Finalment, el xou va acabar, Prince va llançar l'instrument a l'aire i va marxar de l'escenari.

]]>

Estimada Regi, se suposa que t’hauria de tenir ràbia, enveja i tírria per molts motius. El teu llibre Les calces al sol (La campana) i el meu Un cor de neu (La Magrana) van sortir junts aquell setembre del 2022 i el teu, a poc a poc però de manera ferma, ho va repetar, i el meu, doncs no. I això que el teu era el primer que publicaves, no com jo que en porto uns quants. A sobre ets força més jove que jo. I bona gent. I talentosa i estupenda i pencaire i persistent. I estilosa! Segons el manual de la bona seguidora del clixé patriarcal m’hauria d’ennuegar cada cop que llegeixo res de tu. Però em passa tot el contrari.

]]>

Sento sovint crítiques sobre la literatura del jo. “Els autors actuals només saben parlar d’ells mateixos”, “gairebé ningú fa vertaders exercicis de ficció”, “hi ha massa egocentrisme”, etcètera. Quan sento aquests comentaris, el primer que penso és que hi estic d’acord, esclar. Fins i tot pot ser que jo mateixa ho hagi dit en veu alta: “Estic farta de llegir històries de gent que només parla sobre ella mateixa!”. Els darrers anys, l’autoficció ha ocupat moltes lleixes de les llibreries. Potser massa. Potser és una moda i potser ens n’hem cansat, és cert.

]]>

A Com escriure sobre Àfrica i altres textos, un recull d’articles i de cròniques disponible en català a Eumo Editorial en traducció de Martí Sales, el periodista i escriptor de Kenya Binyavanga Wainaina (Nakuru, 1971–Nairobi, 2019) oferia una llarga llista de recomanacions als autors blancs occidentals sobre com escriure sobre el continent africà. La llista era sarcàstica: caricaturitzava els clixés ignorants, el reduccionisme tendenciós i el paternalisme hipòcrita i redemptorista amb què els blancs occidentals solem aproximar-nos a l’anomenat “continent negre”. La llista, a més, servia a Wainaina per reivindicar, implícitament, la complexitat vasta i riquíssima de l’Àfrica autèntica. Algunes frases de Wainaina: “Al text, tracta Àfrica com si fos un sol país. Un sol país on hi fa molta calor, hi ha pols i sabanes infinites amb ramats immensos d’animals i gent alta i prima que es mor de gana […] No t’emboliquis a fer descripcions detallades. Àfrica és gran: cinquanta-quatre països, nou-cents milions d’habitants que estan massa ocupats morint-se de gana, combatent i emigrant per llegir el teu llibre”. I també: “D’Àfrica te n’has de compadir, l’has de venerar o l’has de dominar”. I finalment: “Després dels activistes famosos i els cooperadors, els ecologistes són la gent més important d’Àfrica”. Demolidor.

]]>

Fa vuit mesos, tot això era impensable: publicar una novel·la, que tingués lectors, que tingués tants lectors que faci 34 setmanes que és a la llista dels més venuts a l’Estat, descobrir Sant Jordi i fer-ho com a escriptora que signa. Fa dos mesos que Lucía Solla Sobral (Marín, Pontevedra, 1989) ha agafat una excedència de la seva feina en una start-up de tecnologia perquè l’èxit inesperat de Comerás flores (Libros del Asteroide) ha fet que només pugui dormir a casa dos o tres dies a la setmana. Treballar entre hores als hotels ja era insostenible. L’endemà de Sant Jordi agafava un vol de retorn a Oviedo, on viu, i aquest dissabte, cap a l’Argentina.

]]>

Joan Raventós (Vilafranca del Penedès, 1978) ha tornat a casa. Després de cinc anys com a corresponsal de 3Cat a Brussel·les, l'editor i presentador del Telenotícies cap de setmana ha fet el camí de tornada a la seva Vilafranca natal, ciutat que li permet sortir de la voràgine del dia a dia i que és bressol de dues de les seves passions: els castells i el vi.

]]>

“Ja has visitat el celler?” És el primer que em diu el cuiner Fran López quan trepitjo Villa Retiro, l'hotel amb un restaurant amb estrella Michelin de Xerta. Fa referència al Celler Cooperatiu del Pinell de Brai, una de les Catedrals del Vi, que exemplifiquen molt bé el projecte de López, que traspassa les parets del seu restaurant i mostra el compromís del xef amb el territori. Ara que el Villa Retiro fa 20 anys, és un bon moment per posar-hi el focus i celebrar-ho també amb el menú que ha dissenyat per a l’ocasió, que no podia ser altra cosa que un homenatge a les Terres de l’Ebre.

]]>

Els Estats Units viuen l'època daurada de la carn. Segons Beef Research, un grup de màrqueting del sector, el consum de carn de vedella als Estats Units va créixer més d'un 10% el 2025 respecte a l'any anterior. La carn picada està impulsant les vendes –McDonald’s ha llançat recentment als EUA la seva nova hamburguesa de mitja lliura, la Big Arch–, i les vendes de bistecs es mantenen sòlides. En una entrevista al febrer a CattleCon, la conferència de la indústria ramadera, el secretari de Salut i Serveis Humans dels EUA, Robert F. Kennedy Jr., va revelar que el seu tall de vedella preferit era l'entrecot de llom i que menja carn de vedella cada dia: "Normalment dues vegades al dia", va dir, entre aplaudiments.

]]>