Parròquia de San Carlos Borromeo del barri de Vallecas de Madrid. Hi organitzen una trobada “per a la reconciliació” entre un ex-pres d’ETA, la vídua d’un assassinat per la banda i la germana d’un assassinat pel GAL. És un pas més, dur però necessari, per tancar ferides i recosir una societat. Cal ser molt generós per perdonar a qui t’ha causat tant dolor, però potser és la manera d’alliberar-te de la tristor eterna i d’aprendre a viure sense rancor. I potser hi ha dolors impossibles de superar, i per això algunes víctimes opten per instal·lar-se en la venjança. Qui no hem passat pel tràngol no som ningú per jutjar-los. Això sí, tenim l’obligació ciutadana de denunciar a qui vol aprofitar-se mesquinament d’aquest dolor per obtenir un rèdit polític o mediàtic o per atribuir-se una superioritat moral.
Fent una suma ràpida dels participants en la “trobada” comprovem que hi falta una pota. Hi ha un membre d’ETA i una víctima d’ETA. I hi ha una víctima dels GAL. Però, on és el membre dels GAL? ETA ha de demanar perdó pel mal causat? Naturalment. Però, els assassinats pel GAL van ser menys assassinats, o què? O són assassinats de segona? Les seves famílies no tenen el dret que algú els demani perdó? Però veient el panorama, ja li dic jo que això no passarà. ¿Què podem esperar del franquisme sociològic que encara no ha demanat perdó per la Guerra Civil ni pel franquisme? Qui s’omple la boca amb allò que hi ha d’haver vencedors i vençuts sap perfectament de què parla. Se senten vencedors i encara avui continuen controlant el repartiment de carnets de vençuts.
