Misc 13/04/2014

Els ‘trolls’ a internet també ho són a la vida real

La majoria destinen una hora al dia a molestar els altres només per diversió

Selena Soro
5 min

“Fa molt temps vaig aprendre a no barallar-me mai amb un porc. T’embrutes i, a més, al porc li agrada”. Aquesta frase de l’escriptor George Bernard Shaw, nascut el 1856, podria aplicar-se perfectament al món de les xarxes socials del segle XXI. I, en especial, a uns dels habitants més molestos que hi circulen, els trolls. En el context 2.0, el troll és aquella persona que escriu missatges deliberadament provocadors per causar el màxim embolic possible, ja sigui en un estat de Facebook, en un tuit o en l’espai per als comentaris d’una notícia, amb l’únic objectiu de divertir-se. L’anonimat que proporcionen les xarxes són terreny adobat per a aquests professionals del boicot, que tot i vagarejar per tot tipus de plataformes i webs, també tenen els seus quarters generals, des d’on escullen les seves víctimes i comparteixen experiències.

On viuen els ‘trolls’?

Un d’aquests quarters és el portal 4chan, un fòrum que va començar com un espai per discutir sobre manga i anime, però que ha acabat reunint, dins el tauler de contingut aleatori -més conegut com a /b/ -, els trolls de mig planeta. També coneguts com a /b/ tards (bastards), aquests usuaris hi pengen tota mena de continguts, sempre de manera anònima. Un article a The New York Times definia el taulell /b/ “com l’interior d’un vàter en un institut, o una línia telefònica obscena, o un blog sense entrades i tot de comentaris plens d’argot que ets massa vell per entendre”.

Entre els continguts que s’hi pengen hi ha enllaços a col·lectius als quals podria ser divertit trollejar i en què els usuaris competeixen per veure qui pot ser el més enginyós, el més divertit o el més extrem a l’hora de ficar-se amb algú. També inclouen posts que prometen fotos degradants a canvi de cert tipus de pornografia, comentaris sarcàstics, racistes, misògins o enllaços a webs que proposen tombar. “/b/ no té regles. Potser l’única cosa que garanteix que un usuari sigui bloquejat és la pornografia infantil, però fins i tot d’això se’n fa broma sovint”, escrivia el bloguer Nick Douglas a Gawker. “Llegir /b/us fondrà el cervell, és com un xut d’heroïna barrejada amb fibra de vidre”, afegia.

Un portal similar a 4chan és Encyclopedia Dramatica, que es regeix sota l’eslògan “ In lulz we trust ”. Lulz és la manera com els trolls marquen les seves victòries. Lulz és una corrupció del LOL ( Laugh out loud, riure a riallades), la joia de destorbar l’equilibri emocional d’algú només per diversió. Lulz és veure com algú perd el cap davant l’ordinador a 3.000 quilòmetres mentre el troll xateja i riu amb els amics.

Un article a Ninemsn -una de les webs més populars d’Austràlia- definia l’Encyclopedia Dramatica com el bessó malvat de la Wikipedia. “És un portal en què gairebé cada article és tendenciós, ofensiu, que no cita fonts, i sense cap rastre de correcció política. Una recerca a través dels seus arxius revelarà imatges animades de gent suïcidant-se, articles glorificant el racisme i el sexisme extrem i una font aparentment interminable d’opinions retorçades i impactants sobre totes les tragèdies humanes més importants de la història”.

Erin Buckels, una professora de la Universitat de Manitoba, al Canadà, va voler esbrinar qui eren exactament aquests amants del boicot, i va arribar a la conclusió que els trolls a internet també ho eren a la vida real. A través de la xarxa, els internautes (bàsicament homes, amb una edat mitjana de 29 anys) van contestar-li diverses preguntes dissenyades per avaluar l’anomenat Dark tetrad of personality. Aquesta tètrada inclou el narcisisme (egocentrisme i preocupació pel prestigi), el maquiavel·lisme (tendència a enganyar i manipular), la psicopatia (inhibició i falta d’empatia) i el sadisme (plaer en infringir dolor o humiliacions als altres). De 418 participants, el 59% van dir que comentaven activament en webs. D’aquests, gairebé un 10% admetien que l’activitat preferida era trollejar altres usuaris.

Les puntuacions del Dark tetrad of personality van revelar que els trolls són, de lluny, molt més propensos a tenir trets narcisistes, maquiavèl·lics, psicòpates i sàdics. Però Buckels i els seus companys van voler anar més enllà: ¿quin grau de satisfacció obtenen els trolls amb les seves bretolades? Els investigadors van construir un mecanisme d’avaluació, el Global assessment of internet trolling, mitjançant el qual preguntaven als trolls si, per exemple, reenviaven “usuaris a pàgines web xocants només per riure ( for the lulz )” i si consideren que “com més bonica i pura és una cosa, més satisfactori és corrompre-la”. Molts contestaven que sí, i la majoria destinaven -mínim- una hora al dia a molestar els altres a la xarxa.

Explotar les inseguretats

En una entrevista amb el periodista Mattathias Schwartz, un troll explicava que les lulz s’aconseguien amb la relació entre la crueltat i la sensibilitat, la crueltat del boicotejador i la sensibilitat de la víctima: “Busques algú que sigui molt sensible. Aleshores explotes les seves inseguretats per obtenir una quantitat malaltissa de drama, riallades i lulz ”.

Una prova que els passatemps dels trolls no són només un parell de bromes innocents -i que, efectivament, a la vida real tenen trets sàdics i narcisistes- és un dels últims atacs orquestrats des de l’Encyclopedia Dramatica: van emplenar els fòrums de la Fundació per a l’Epilèpsia amb tot de flaixos i enllaços a pàgines de colors intermitents, fins al punt que una usuària fotosensible del fòrum va patir un atac de convulsions, segons The New York Times. Un dels trolls involucrats es justificava en una entrevista posterior dient que “si algú amb aquesta malaltia navega per internet, hauria de prendre precaucions”. Fins i tot va tenir l’ocurrència de publicar una guia d’ús segur de la xarxa per a epilèptics. Unes lulz més per al marcador.

Com influeixen els comentaris de les notícies a l'opinió pública?

El novembre de l'any passat, la revista Popular Science, fundada el 1872 per Edward L. Youmans, va decidir tancar la secció de comentaris a les notícies. La directora de contingut online de la revista, Suzanne LaBarre, ho argumentava així a través d'un comunicat: "Els comentaris poden ser dolents per a la ciència. No tots els nostres comentaris són de trolls, també en tenim d'encantadors i que fan reflexionar, però fins i tot una minoria rebel exerceix prou poder per esbiaixar la percepció del lector d'una història".

LaBarre feia aleshores referència a un estudi de la Universitat de Wisconsin-Madison, dirigit pel professor Dominique Brossard, que va agafar una mostra de 1.183 americans i els va fer llegir un blog fals sobre nanotecnologia. Després de la lectura, els va fer donar l'opinió sobre el tema. A continuació, els va fer llegir els comentaris a l'article, alguns insultants ("Si no veus els beneficis d'utilitzar la nanotecnologia en aquest tipus de productes és que ets idiota") i alguns més civilitzats. Segons va explicar el professor Brossard, els "comentaris incívics no només van polaritzar els lectors, sinó que fins i tot a alguns els van fer canviar la interpretació que feien de l'article". Els que havien llegit els comentaris civilitzats, donessin suport o no a la nanotecnologia -se'ls havia identificat amb una enquesta prèvia-, seguien pensant el mateix després de llegir aquells comentaris.

Els lectors exposats als comentaris grollers, però, van acabar amb una comprensió molt més polaritzada dels riscos d'aquest tipus de tecnologia. Simplement amb el fet d'incloure un atac ad hominem en un comentari del lector n'hi havia prou per fer que els participants de l'estudi pensessin que la part fosca de la tecnologia de la qual es parlava en l'article era encara més gran del que havien pensat en un principi.

En la mateixa línia, explica l'editora de la revista Popular Science, un altre estudi mostrava que les opinions confrontades perjudicaven la imatge que els lectors tenien de la ciència. "Si portes aquests resultats a les seves conseqüències lògiques -els comentaris afecten l'opinió pública, l'opinió pública afecta les polítiques públiques, les polítiques públiques afecten com i de quina manera una investigació obté recursos o no-, comences a entendre per què hem decidit tancar els comentaris a les nostres notícies", concloïa Suzanne LaBarre.

stats