Les claus de la negociació per a una llista guanyadora

La proposta sobre la llista àmplia del sí feta pel president Mas permet abordar amb més claredat el debat sobre quina és la candidatura ideal per assolir els dos objectius que es marca l’independentisme en unes plebiscitàries: maximitzar els vots a favor i visualitzar el resultat de cara enfora. El primer punt és important perquè la majoria a favor de la independència no és a hores d’ara folgada i se situa al voltant del 50%-55% dels vots. La victòria, doncs, no està assegurada i l’independentisme no es pot permetre perdre cap vot.

En aquest sentit, el pla esbossat pel president Mas permet visualitzar de manera òptima el resultat, preserva el lideratge del president, que és el rostre amb què la comunitat internacional identifica el procés català, i té un efecte hipermobilitzador, gràcies a la presència de figures de la societat civil, entre l’electorat favorable a la independència. La pregunta és: pot aquesta fórmula, per si sola, ampliar el suport a la independència? És a dir, pot convèncer la bossa de votants que se situen en el sí-no i que condicionen el seu suport a l’estat català al fet que vagi lligat a un projecte polític concret o a uns determinats valors? Els defensors de les llistes separades argumenten que ampliant el ventall ideològic de l’oferta sobiranista s’aconsegueix sumar més. I les enquestes sobre una eventual coalició CiU-ERC així ho demostren.

Ara bé, la proposta de Mas no és una coalició CiU-ERC sinó una fórmula diferent. Per això les negociacions entre Mas i Junqueras haurien de centrar-se ara a veure si és possible assolir l’objectiu d’ampliar la base del vot sobiranista. Hi hauria tres àmbits a negociar:

1) La llista. Si l’objectiu de la candidatura ha de ser desbordar els límits del sobiranisme estricte, caldria enfocar-la específicament cap a l’electorat que encara no ha fet el pas. Per entendre’ns, hauria de ser una llista amb personalitats que exemplifiquin, en la seva trajectòria, la transició que ha experimentat una bona part de la societat catalana cap a l’independentisme.

2) El Govern i el programa. Un dels elements clau per ampliar el suport al sí és l’anhel de construir un país millor; per tant, a més d’un full de ruta clar cap a la independència, caldria incorporar una oferta programàtica que dibuixi els perfils de la Catalunya estat. Podria ser una mena de declaració de principis que regiria l’acció del Govern en l’any i mig de transició a la independència. Els membres d’aquest govern, notables de prestigi, també haurien de ser transaccionats i, de fet, podrien formar part de l’oferta final.

3) El cap de llista. Amb la fórmula unitària Artur Mas continuaria sent president de la Generalitat i líder polític del procés, però això no vol dir que hagi de ser forçosament el número 1 de la llista. Si de veritat es vol donar un cop d’efecte es podrien estudiar altres perfils amb una potència simbòlica singular. No és gens fàcil (i pot ser inconvenient i tot) però algú com la Neus Català, supervivent del camp de nazi de Ravensbrück i històrica lluitadora antifranquista, tindria, sens dubte, un fort impacte internacional.