Publicitat
Publicitat

SANT JORDI 2014, UN DIARI D’ESCRIPTORS

Llegir crea addicció

L’escriptor Malcolm Lowry comparava la vida amb un cigarret un dia de tempesta. El tapes amb una mà per protegir-lo i que no es consumeixi tan ràpid. Després n’encendries un altre, però saps que no és possible i val més gaudir de cada pipada abans que hagis de deixar-lo caure.

De vegades, la vida esdevé una companya de viatge una mica insuportable. Llavors te l’imagines amb un altre home, o en una altra casa, amb fills si no en tens, per ventura en un país exòtic, convertida en directora d’orquestra, florista o arqueòloga. Són ficcions, de fet, tan seductores que podries anar lligant-ne una rere l’altra fins a l’esgotament, i perdre’t com un Quixot o un Casanova entre molins de vent i efímeres conquestes, sense saber on aniràs a parar ni exactament què vols. O podries no fer res i tenir la impressió que renuncies a l’aventura, les aventures, tantes.

Sovint arriba la crisi. Però no n’hi ha prou a voler canviar la vida, procurar que no sigui ella qui t’arrossegui en aquest viatge sinó al revés. És com qui ha pensat una història fabulosa, el millor llibre del món, i no s’asseu a escriure’l. Mentre no ho faci, aquell gran llibre no existirà. Els projectes, si no es duen a terme, es gangrenen.

Llegir és diferent. Llegir et permet viure les vides que et falten, imaginar-te la vida que voldries, patir per aquelles que no voldries, i seguir mentrestant amb la teva. De petita, solia pujar a la branca més alta d’un garrover que hi havia a cals meus padrins. Des d’allà, anava fins a L’illa del tresor, m’endinsava en La història interminable. No és còmode llegir en un arbre perquè l’escorça se’t clava al cul. Grimpava amb un llibre en una mà i un coixí en una altra, em quedava hores allà fins que es feia de nit. Llavors tornava a casa amb esgarrapades a les cames com si hagués travessat boscos, jungles i oceans, amb el cap ple de pardals, espurnes als ulls, exultant.

Llegia d’amagat llibres que sabia que no em pertocaven per edat, com aquell melodrama d’una prostituta que assassinava un client després que ell la violàs. Més tard vaig descobrir l’ànima a través de Dostoievski. L’any que la meva cussa va morir -jo en tenia quinze- podaren el garrover, talaren la branca on seia, i vaig tenir la impressió que em feia gran de cop. Amb el primer amor, arribaren La insostenible lleugeresa del ser, tot Kundera, i El baró rampant, d’Italo Calvino, que em semblava un llibre per a adults que es pensen que recorden com eren en ser infants.

Quan llegeixes, aprens a llegir els altres. També entens com s’estructura el món. No tan sols mitjançant els trenta-un punts recurrents que hi ha als contes populars, segons Vladímir Propp: allunyament, prohibició, engany, complicitat... No només mitjançant les parts bàsiques de la narració: plantejament, nus i desenllaç. De desenllaç, per cert, només n’hi ha un i és el mateix per a tothom. Incorporam aquestes teories narratives de manera més o manco inconscient a la raó. A la pràctica, l’arbre sintàctic és aplicable a la programació informàtica, per exemple, plena de subordinades, semblant a la traducció del llatí. A cada branca, un lector descobreix el món.

Tant en l’assaig com en la poesia o la ficció, llegir et permet abstreure el cas concret i concretar l’abstracció. En veure per escrit allò que sents però no sabries expressar, en veure endreçat aquell cúmul de coneixements que, de tan caòtics, no sabies que tenies, en incorporar-hi informació que et faltava, tot encaixa. Quan això passa, cridaries. El cor et va a tota, la sang et bull. Estimes l’autor que ho ha fet possible, et fa l’efecte que a la fi ho entens tot, necessites gravar-te cadascuna de les paraules i les idees i les emocions a la memòria, com quan enfolleixes d’amor. Doblegues cantons de pàgines que no revisaràs mai més, subratlles frases que, amb el temps, oblidaràs per què les vares subratllar. He arribat a llançar llibres a l’aire perquè eren massa bons i m’esclatava el cap de pura eufòria. D’altres, més delicats, et mantenen amb un somriure encisat. N’hi ha que et fan plorar per totes aquelles coses per les quals no goses plorar.

Fumar acurça la vida i llegir la multiplica. Les dues coses creen addicció. Tens la necessitat d’apaivagar l’ànsia curiosa que provoquen un títol, una coberta, una ressenya, una frase, no saps ben bé què. T’encens un llibre i el gaudeixes sense la necessitat de tapar-lo amb una mà un dia de tempesta. No vols que s’acabi. Però et consola aquella calma domèstica tan semblant a la felicitat que consisteix a saber que després n’hi haurà un altre, i un altre i un altre.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF