Contra l’estupidesa

Barcelona“Jo només vull que respectin el meu dret a no respectar res”. Quan encara està oberta la ferida patida per la llibertat d’expressió amb els atacs a Charlie Hebdo, aquest aforisme del Perich, escrit uns quants lustres enrere, apareix com el perfecte comentari pòstum sobre l’eterna lluita contra la intolerància. I demostra la vigència d’un humorista que, vint anys després de la seva mort, segueix il·luminant amb la mateixa intensitat.

“Més enllà d’ideologies, la seva era una batalla contra l’estupidesa humana -rememora José Luis Martín, fundador d’ El Jueves -. Com l’Ivà, era extremadament lúcid i havia viscut una època fosca i repressiva que per força l’havia d’anar carregant de mala llet”. La primera fuita d’aquest vapor reconcentrat va ser el llibre Autopista, editat l’any 1971. “Va aparèixer quan els preservatius estaven prohibits encara -explica Martín-. Però als humoristes gràfics els deixaven dir més coses, ni que fos perquè les autoritats eren prou ruques per no entendre’n l’abast”. El llibre va ser el més venut d’aquell any i va inaugurar l’època daurada de l’humor gràfic a Espanya: “Era una època d’efervescència, en què s’obrien moltes noves publicacions. I totes volien tenir a les seves pàgines allò que havia fet el Perich”.

Abans d’ Autopista, però, hi va haver els anys de formació. I un singular debut com a professional: encara era un nen, que ja llogava per mitja pesseta els tebeos que confeccionava. L’any 1964 va fitxar per a Bruguera i el 1966 s’iniciava com a ninotaire de premsa. També va col·laborar en revistes com Hermano Lobo i El Jueves. I va fundar, amb Manuel Vázquez Montalbán, la revista política Por Favor.

La incomoditat que generava va tenir un cim el 6 de febrer del 1970, quan va aconseguir que un acudit seu motivés el segrest d’ El Correo Catalán, el diari on treballava, i la seva detenció. Més enllà de segrestos i detencions, les tensions amb els directors per als quals treballava també eren freqüents. Segons explica Josep Maria Cadena en el llibre que commemorava els deu anys de la mort del Perich, a la convulsa dècada dels 70 l’humorista havia de presentar deu acudits perquè n’hi acceptessin tres. Una de les decisions més difícils de la seva vida professional va tenir a veure amb aquest conflicte amb les capçaleres. “No estava còmode a La Vanguardia -relata Cadena-. Era la millor tribuna periodística a la qual es podia accedir, però els condicionants sobre temes i formes resultaven excessius per al seu gust. Per això, encara que en va sortir perjudicat econòmicament i en projecció, va acceptar l’oferta del Diario de Barcelona ”. D’allà va passar a Mundo Diario i, finalment, a El Periódico, on va treballar els seus últims anys. Va ser una carrera prolífica, però truncada per una mort prematura: Jaume Perich moria el 3 de febrer del 1995, a Mataró, víctima d’una hemorràgia intestinal. Tenia 53 anys.

El Perich hauria odiat aquesta comparació -ell, tan descregut com els gats murris que dibuixava- però es va convertir en el Cid de l’humor, capaç de seguir guanyant batalles humorístiques després de mort, amb acudits que seguien vigents (probablement per a desesperació seva, si ho hagués pogut comprovar). És el cas de la revistaEl Jueves, que va seguir publicant vinyetes seves antigues fins al desembre del 2004, prop de deu anys després de la seva desaparició. “M’encarregava de seleccionar-les cada setmana -explica Mayte Quílez, actual directora d’ El Jueves -, i em quedava de pedra de veure com podien comentar encara fets d’actualitat”.

Aquesta vigència ha ajudat a mantenir viva en la memòria col·lectiva el traç tremolós dels seus dibuixos i algunes de les icones de les seves vinyetes: els gats, el progre barbut escèptic, l’ocellet... “El Perich no era un gran dibuixant ni falta que li feia -explica Bartomeu Seguí, autor de còmics-. Amb el Perich no és veritat allò que una imatge val més que mil paraules, ans al contrari: els seus, no se si dir-ne acudits, eren pura filosofia de la mala llet, i feien d’ell un analista intel·ligent i àcid de la realitat, un El Roto abans d’El Roto, un Groucho Marx amb retolador”.

Del Perich se’n subratlla la capacitat de condensació i l’anàlisi política (i filosòfica), però també se’l pot reivindicar com a humorista pur. Algú capaç de capbussar-se en l’absurd per afirmar, tot seriós, que si tu “ farcies del carordias, no remueldas las leporcias ”. El dibuixant Manel Fontdevila recorda aquest vessant humorístic: “El Perich em feia riure. I no vull dir que em sorprenia el seu enginy o que n’apreciava el joc intel·lectual o que em dibuixava un somriure a la cara: parlo de riure en veu alta, obertament, i molt. Tenia aquesta habilitat. Em sembla que era una persona a qui li agradava l’humor com a finalitat, no només com a instrument per dir coses”. Això marca un cert contrast amb l’època actual, al seu parer: “Avui els ninots dels nostres acudits estan tristos i fan reflexions amargues i es recreen en les desgràcies que ens passen en un exercici que acaba sent esgotador”.