Publicitat
Publicitat

GABO ADÉU A UN ESCRIPTOR UNIVERSAL

‘Cien años de soledad’ en 10 claus

La novel·la, que han llegit 40 milions de persones en 39 idiomes, continua aixecant passions lectores

El 6 de juny del 1967 l’Editorial Sudamericana, amb seu a Buenos Aires, publicava una novel·la que canviaria per sempre la literatura en castellà, que influenciaria autors de totes les edats -i alguns que encara havien de néixer- de tot el món i que esdevindria el llibre preferit de personalitats tan diferents com Bill Clinton, Norman Mainler, Picasso i Mario Vargas Llosa. L’acció de Cien años de soledad transcorre a Macondo, idealització literària de l’indret real d’on provenia la família de Gabo, el petit poble colombià d’Aracataca. A la novel·la s’explica la història de set generacions d’una mateixa família, els Buendía, en un entorn que barreja realitat, fantasia desbordada, elements mítics i èpics. La novel·la ha estat considerada la punta de llança de l’anomenat boom llatinoamericà, una de les obres fonamentals de la literatura hispanoamericana de tots els temps i l’emblema del realisme màgic.

1. La quarta novel·la d’un autor pobre i desconegut

Gabo va començar a redactar-la el mes d’octubre del 1965, després de pensar-hi durant disset anys. Era un autor gairebé desconegut, havia publicat tres novel·les i un llibre de relats, tenia 37 anys, dos fills, vivia a Ciutat de Mèxic amb la seva dona i patien grans dificultats econòmiques. Aquesta novel·la canviaria les coses. El convertiria en un autor d’èxit.

2. D’empenyorar una estufa a ser un autor supervendes

L’original de Cien años de soledad tenia 590 pàgines. Enviar-les des de Mèxic fins a l’Argentina hauria costat 82 pesos, però Gabo només en tenia 53, de manera que va enviar mig llibre i va reservar-se l’altre mig. Per enviar-lo va haver d’empenyorar una estufa. A canvi, l’autor va rebre un avançament de 500 dòlars. La primera edició va ser de 8.000 exemplars i es va esgotar en dues setmanes. Les tres següents van arribar als 20.000. Avui està traduïda a 39 idiomes i ha venut a tot el món més de 40 milions d’exemplars.

3. La novel·la passa per mans d’editors de poc olfacte

La llegenda de la novel·la parla dels editors que la van rebutjar abans que Sudamericana la publiqués. Qui ens queda més a prop és el barceloní Carlos Barral. Si és cert, devia passar gran part de la seva vida professional penedint-se del que no va fer (als seus dietaris, publicats per Muchnick, hi ha nombrosos comentaris sobre les seves lectures, però l’any que va rebre la novel·la de Gabo va ser significativament eliminat). Alguns diuen que l’error va ser dels seus assessors, perquè ell llegia més aviat poc.

4. La primera mítica frase homenatja el seu avi coronel

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo”. 28 paraules que formen un dels inicis de novel·la més citats de la història de la literatura. A Google hi ha més de 23.000 pàgines que hi fan referència. L’autor va explicar que aquell coronel era en realitat el seu avi, que de petit el portava sovint al circ que visitava Aracataca, on va veure per primer cop moltes coses.

5. Melquíades i Gabo, dos fars per al poble d’Aracataca

“Macondo fue un pueblo desconocido para los muertos hasta que llegó Melquíades y lo señaló con un puntito negro en los abigarrados mapas de la muerte”. Aracataca també, fins que García Márquez en va parlar. I va fer-ne la història, i en fer-ho li va inventar un futur.

6. Personatges que no s’esborraran mai

Cien años de soledad són, sobretot, els seus personatges inoblidables. Personalment, sempre he estat enamorada de Melquíades, aquest gitano que entra i surt de Macondo quan vol. I que sempre hi torna. Fins i tot torna de la mort, perquè diu que no podia suportar la solitud. A Macondo aquestes coses són normals. La gent pateix insomnis col·lectius, la xocolata provoca levitació als que en mengen, els nens neixen amb cua de porc i les dones volen fins al cel quan han sortit per estendre la roba i no tornen mai.

7. Un Dijous Sant que acaba sent premonitori

A la novel·la, Úrsula Iguarán, la fundadora del clan dels Buendía, mor un Dijous Sant. Amb més de 115 anys, consumida i oblidada. La plora molt poca gent, perquè gairebé ningú la recorda. Està clar que les semblances amb el seu autor, més enllà de la data premonitòria, són ben poques. A Twitter, dijous a la nit, alguns asseguraven que Gabo ressuscitarà d’entre els morts.

8. La primera edició, un disseny que ell odiava, a preu d’or

La primera edició va ser l’única amb sobrecoberta i un disseny de flors que l’autor va trobar horrorós (i ho va dir diverses vegades: l’odiava). És un llibre en octau -una mica més gran que una postal-, en rústega, molt normal, però molt buscat pels col·leccionistes. Per un exemplar en bon estat se’n poden arribar a pagar set o vuit mil euros. Si a més està dedicat per l’autor, el preu pot disparar-se fins als 15.000. Un exemplar de la primera edició a l’anglès, del 1970, costa uns 7.000 dòlars.

9. L’editor que no va fer ni una correcció a l’original

Francisco Porrúa, assessor de l’editor Antonio López Llausás, és un altre home poc comú. Gallec, fill d’emigrants que van establir-se a la Patagònia argentina, gran amant de la ciència-ficció, fundador de segells editorials mítics, com Minotauro, editor de llibres no menys mítics (com Rayuela, de Cortázar) i traductor literari (sota els sobrenoms de Luis Domènech va traduir el primer volum d’El senyor dels anells, de Tolkien). Sempre ha dit que no li va caldre fer cap correcció a l’original de García Márquez i que mai no ha entès per què sempre li va estar tan agraït si el seu paper va consistir “a fer el que qualsevol editor assenyat hauria fet”. Als anys 70 va establir-se a Barcelona, on encara viu.

10. Les paraules memorables que ens llega la novel·la

Pollerines de olán. Solimán. Retorta. El emplasto para perder el tiempo. Atanor. Hicos. El bombo de su corazón. Ruibardo. Tollinas. Acónito. El tremedal del olvido. La almilla brocada. Guarapo. Atarván. Tarabiscoteada. Chapaleando. Cáliga. Totuma. Corozo. Quina festa ha estat, és i serà sempre llegir García Márquez!

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF