La vida gratis

En un petit pàrquing de l’esquerra de l’Eixample de Barcelona em disposo a pagar però no me’n surto: no accepten targetes de crèdit. Em tornen el tiquet i m’indiquen en quin carrer hi ha un caixer automàtic per treure diners. Torno al pàrquing per segona vegada. Mentre pago, ara sí, trinco-trinco, hi ha el canvi de torn dels vigilants. Un està buscant la clau del meu vehicle a l’armariet que penja damunt del calaix dels diners, però s’atura perquè arriba un altre cotxe i fa el gest de donar el tiquet del pàrquing al nou client. Però el seu company l’atura: “A aquest no li donis la targeta d’entrada!”, li diu tot esverat. L’altre no ho entén. I el vigilant que sembla més veterà l’hi aclareix. Li diu el nom i el cognom del conductor i insisteix que a ell no se li ha de donar la targeta d’entrada. Em giro i comprovo que el nom i el cognom que em resulten tan familiars coincideixen amb la cara del conductor: és un jugador del Barça. Em donen la clau a corre-cuita i tots dos vigilants se’n van, entusiasmats, a fer més lleugera la feina d’aparcar al futbolista. Un, esperitat, s’afanya a moure els cotxes perquè el jugador obtingui un forat ample, còmode i a prop de la porta de sortida. Res a veure amb el forat que m’han assignat a mi quan he arribat, al final de la nau, entre dos monovolums on amb prou feines tinc espai per obrir la porta i sortir del cotxe. Mentrestant, l’altre vigilant li dóna al futbolista tot d’instruccions fervoroses i innecessàries per maniobrar el seu vehicle. “¿Així que els jugadors del Barça no paguen?”, li pregunto al vigilant quan passo pel costat. “Dona... estàs en tot, eh...” I recordo que fa molts anys, en un restaurant de carns a la brasa, un jugador del Barça que hi havia a la taula del costat va demanar el compte i la mestressa li va sortir a dir que no li cobraven el dinar. “Com més diners tens, més coses gratis et surten!”, va comentar el meu pare amb sentit de l’humor.

L’escriptor Josep Pla va descriure un exemple similar del que va definir com “el fons d’absurditat que té la realitat”. Després d’haver estat guardonat amb un premi literari hi va haver persones que li van començar a enviar tota mena d’obsequis: “Vaig rebre molts llibres amb agradables dedicatòries dels seus autors [...], torrons, cigars, corbates, dos dècims de loteria (que per cert no s’han vist afavorits), un quadre a l’oli, formatge manxec, una botella de ginebra, dues boines autènticament basques, un quilo de botifarra catalana, fulles d’afaitar, mitjons (molt elegants), un jersei, etc. Els premis fan ploure sobre mullat. Si la quantitat que t’han donat ha tingut la virtut de remoure tants enlairats sentiments, què hauria passat si la quantitat hagués estat més gran? És molt senzill: m’hauria trobat amb les necessitats tan admirablement cobertes que m’hauria pogut retirar de la literatura amb sorprenent facilitat. Caram! Caram! És quan es comença a tenir alguna cosa que instantàniament se’n té més”. Concloïa Pla.

Hi ha persones que es pregunten per què als futbolistes els costa adaptar-se a la vida quotidiana un cop es retiren. Doncs segurament per coses com aquesta: després de viure gratis i entre reverències arriba un dia que van a un pàrquing i els envien dos carrers avall a treure diners perquè no accepten targetes de crèdit.