I què hi veiem, quan mirem dins?

Hi ha alguna cosa fascinant en els pioners de qualsevol cosa. Aquells que s’han atrevit a penetrar en llocs no fresats o encara no il·luminats per la llum que els altres hi han deixat, i que proven d’orientar-se enmig d’universos que ningú ha explorat abans que ells. És com avançar a les palpentes, buscant els detalls d’una geografia desconeguda o el sentit d’una cal·ligrafia indesxifrable.

Marlow, el protagonista d’ En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad, explica un record que té el valor d’una imatge poderosa: “Quan era petit, m’apassionaven els mapes. Em podia passar hores contemplant Amèrica del Sud, o Àfrica, o Austràlia, i em perdia enmig de totes les glòries de l’exploració. En aquell temps hi havia molts espais en blanc a la Terra, i quan en veia un que al mapa semblava particularment atractiu (encara que tots ho semblaven), hi posava el dit i deia: «Quan sigui gran, hi aniré»”. Aquests llocs, explicava Marlow, li produïen una atracció irresistible, i és així com va anar a parar a “un dels paratges més obscurs de la Terra”. Però aquesta és una altra història. Si ara recordem el gest de Marlow és perquè no és impertinent associar aquest gest a la temptativa de qualsevol pioner que s’endinsa en uns territoris sense els camins marcats.

Per això no estranya la fascinació pels orígens del retrat fotogràfic al segle XIX, un moment en què la fotografia pren el relleu de la pintura, assumint un llegat de segles: quan la càmera fotogràfica introdueix la mediació mecànica en la configuració del retrat, il·lustrant un canvi revolucionari del paradigma amb què es començarà a dibuixar la conquesta de la subjectivitat des d’uns paràmetres diferents dels que havien operat fins aleshores. Els retratistes fotogràfics del XIX sabien que, també ells, a la seva manera, entraven en un univers inexplorat.

Gaspard-Félix Tournachon, conegut a partir de 1853 com a Nadar, és dels que, amb més lucidesa, van provar de destil·lar el que reconeixem, en el retrat fotogràfic, com a model Nadar, un dispositiu visual ja plenament emancipat del retrat pictòric tal com s’havia desenvolupat en l’art europeu a partir del Trecento. No és irrellevant que aquest extraordinari fotògraf comencés estudiant precisament medicina, ja que, en el fons, en els seus retrats batega l’anatomista preocupat per establir un diagnòstic de les patologies a partir de la superfície dels cossos. Nadar va escriure que “la fotografia és un invent meravellós, una ciència que ha atret els més grans intel·lectes, un art que excita les ments més astutes… i que pot ser practicada per qualsevol imbècil. La fotografia pot ser ensenyada en una hora, i la seva tècnica bàsica en un dia”. Però el que no es pot ensenyar, deia, és “a copsar la personalitat de cada persona”, la seva ànima o, si es vol, la seva subjectivitat irrepetiblement singular.

Com podia sonar, en el retrat fotogràfic, la música interior d’una personalitat? Com podria la càmera, per a molts llavors un instrument diabòlic, descobrir alguna cosa més que la mera superfície dels cossos de les persones retratades? Com entrar allà on no pot entrar la càmera i que la fotografia, com si encalcés un espectre, ho converteixi en una forma visible? Si encara avui els retrats de Nadar ens fan estremir d’emoció no és només per la seva tècnica prodigiosa, sinó sobretot perquè han entrat en un lloc en què ningú no havia estat abans i, d’aquest viatge, n’han extret visions incomparables que, tot i ser estàtiques, com ho és sempre tota fotografia, continuen inquietantment vives, més d’un segle després. La lliçó Nadar, una escola de mirada.