25/06/2017

Per què ens calen les arrels?

3 min
Per què ens calen
 Les arrels?

Per què ens calen les arrels? ¿Per quedar-nos en un lloc, per tenir un lloc propi, per sentir-nos segurs? És possible, però tot això no només no seria motiu suficient, sinó que, des de cert punt de vista, fins i tot podria ser contraproduent. Perquè potser no volem quedar-nos en un lloc, o no per sempre; o no volem, potser, tenir un lloc propi, ja que més que en una propietat ens hi voldríem sentir com convidats, hostes i passatgers provisionals; o, potser, fins i tot, perquè no ens plau la seguretat sinó més aviat una certa precarietat, reflex de la fragilitat que defineix avui totes les nostres vides.

Per què, aleshores, ens caldrien les arrels? Per al mateix que a les plantes, potser: per nodrir-nos del que l’arrelament podria proporcionar-nos. Perquè sentim, potser de manera vaga, que les arrels ens proporcionen una certa pertinença a un cert lloc i a una certa gent, a una determinada tradició i al que, d’una manera més aviat difusa, anomenem una cultura, uns certs hàbits, unes certes maneres de ser i de fer. I la pertinença, esclar, no té a veure amb la propietat sinó al contrari: la pertinença ens fa sentir part d’alguna cosa que ens precedeix, que no depèn de nosaltres i que ens lliga, en cert sentit, a llocs, coses, esdeveniments i persones amb les quals la relació que hi mantenim no és pas de propietat, perquè siguin nostres, sinó amb les quals, més aviat, la relació és de donació. Formem part d’alguna cosa perquè, en cert sentit, ens hi donem.

I de què ens nodrim, a través de les arrels a què aspirem, si és que el que les arrels ens donen no és un lloc on quedar-nos? Hi ha, esclar, en primera instància, un nodriment físic, material, gairebé biològic, que garanteix el nivell primari de la vida: aliment, escalfor, aixopluc, empara. També, vestimenta, habitatge, protecció de la nostra salut i la nostra fragilitat, companyia... tot el que fa possible, en un nivell bàsic, la vida humana. Nodriment bàsic. Vida bàsica, a nivell material. Allò, cal recordar-ho, de què estan privades encara, de manera incomprensible, moltes vides humanes, per tot el planeta, també aquí.

Però no aspirem, o no hauríem d’aspirar, només, a la satisfacció de les necessitats primàries de la vida. Perquè no volem només viure, que també, esclar, sinó que aspirem, i ho desitgem no només per a nosaltres sinó també per als altres, a una vida digna. El capitalisme sorgit de la industrialització ha generalitzat, durant més de dos segles, la creença -amb el pas del temps revelada com a insubstancial i equivocada, si no és també perversa- que la vida digna depenia de les pertinences materials i de la millora de les condicions materials de la vida, encara que fos a costa dels altres. Aquest model, pel que sembla, està arribant a la fi, perquè ha estat la base de la devastació del planeta i, alhora, d’unes condicions de vida extremadament desiguals entre els membres i les comunitats de l’espècie humana.

I comencem a pensar que el nodriment que ens cal i que bé podria definir l’horitzó, per a nosaltres i per als altres, d’una vida digna té a veure, més aviat, amb el que de manera genèrica podríem anomenar els nodriments de l’ànima : educació, cultura, espai en comú, participació en la forma de les relacions que ens lliguen als altres i en la forma amb què hem d’organitzar-nos, llibertat, igualtat, generositat recíproca. I sentim que, en això, a diferència de les necessitats del cos, ni ens en sortirem sols, ni serem capaços d’aspirar a una vida digna si no és que els altres també en participen. Hem de tornar a llegir Simone Weil. Ha arribat la seva hora.

stats