17/09/2017

Un plàtan de color vermell

4 min
Imatge de la desolació que es va viure al voltant del llac Nyos del Camerun l’agost del 1986, quan una explosió dins seu va causar la mort de dues mil persones i milers d’animals.

El 21 d’agost del 1986 a la nit, les aigües del llac Nyos, al sud-est del Camerun, van explotar i van causar un enorme núvol tòxic. En un radi de 20 quilòmetres, unes dues mil persones van aparèixer mortes sense que cap objecte al voltant seu, ni les cases, ni les eines agrícoles, ni tan sols les marmites que s’escalfaven sobre el foc, patissin cap desperfecte. En canvi, també van expirar els insectes, els ocells, els micos, les gallines, les vaques, els cavalls, els burros, els gats i qualsevol altra bèstia salvatge o domèstica atrapada dins aquell núvol mortal.

D’aleshores ençà, els esforços per fixar “la veritat” -els fets, les causes- de la tragèdia s’han estavellat contra els mites, les llegendes, el relat construït per la imaginació dels homes; i avui, més de trenta anys després, malgrat les explicacions científiques més o menys acceptades -encara es discuteixen dues teories possibles-, les poblacions locals sostenen un relat fantàstic en què la teoria de la conspiració -un assaig militar amb una bomba de neutrons- i el clàssic relat religiós sobre la culpa, el càstig i els designis divins s’imposen amb convicció i emoció sobre qualsevol altra “veritat” científica o política -¿qui es pot fiar de la política o dels científics que treballen per als polítics?, es pregunten els indígenes partidaris de la teoria de la conspiració, convençuts que el president els ha venut a Israel, França o els Estats Units.

L’holandès Frank Westerman va fer una primera visita a la regió del llac l’any 1992, i va tornar-hi vint anys després per descobrir com el mite, el relat fantàstic, s’imposava cada vegada més entre la població sobre el relat dels científics, que s’ha anat desdibuixant amb el pas del temps. Els fets mai parlen per si mateixos, conclou Westerman. Som els homes qui els parlem a l’orella. I en qüestions fonamentals, la majoria dels humans ens fiem més de la ficció que no dels fets, sosté aquest holandès que ha escrit un llibre, El valle de la muerte (Siruela), on a partir dels diferents relats sobre una mateixa història construeix un magnífic reportatge -“literatura dels fets”, li agrada dir citant Kapuscinski- en què es pot veure com, malgrat viure al segle XXI, la creació de mites i teories de la conspiració ens acompanya i ens acompanyarà a tots plegats pels segles dels segles, amén.

De fet, el primer repte de la veritat és la paraula, perquè tota veritat neix de la conversa. Què vol dir el que dius, què entenc jo del que tu dius, o viceversa. Els científics que van estudiar la tragèdia del llac Nyos es van dividir en dues teories enfrontades -controvèrsia a la qual s’han de sumar els egos sulfurosos de tots ells-. Una de les teories deia que la tragèdia s’havia produït per una explosió volcànica; l’altra teoria deia que era una simple explosió deguda als gasos acumulats sota les aigües. Davant d’aquest debat, els testimonis eren una peça clau. Doncs bé, Sam Freeth, de l’expedició britànica, va descobrir que els interrogatoris dels testimonis oculars africans fets pels científics francesos no eren fiables.

Ho va descobrir de la manera següent: s’estava prenent una cervesa a l’hotel mentre conversava amb un dels testimonis. “De quin color és l’ampolla que m’estic bevent?”, va preguntar. “És vermella com la fulla d’un arbre”, va contestar el testimoni. Resulta que els testimonis havien estat interrogats en la llengua franca, l’anglès pidgin, però no en les llengües pròpies; i en la llengua pidgin dels indígenes, quan es parla dels colors només s’utilitzen tres noms per referir-se a totes les tonalitats de l’arc de Sant Martí. Els foscos són black, els clars white i els primaris vermell, blau i groc, red. Un plàtan, per exemple, és red. Això volia dir que la teoria volcànica sustentada a partir d’una explosió red perdia tota fiabilitat.

L’any 2008, el politòleg camerunès establert als EUA Dibussi Tande va fer una enquesta al seu blog -un blog considerat de molt prestigi-. Preguntava als seus seguidors -camerunesos i africans instruïts de la diàspora- quina era la causa de l’explosió. El 36% va contestar que el llac va explotar per culpa d’un assaig amb una bomba de neutrons.

Potser ens agradaria pensar que la ciència -la “veritat demostrada”!- ens ajuda a donar una forma acceptable a totes aquelles altres veritats humanes construïdes sobre el mite, sentiments, emocions o creences individuals i col·lectives; però el que passa i va passar al llac Nyos -perfectament traslladable a qualsevol altre relat humà en un moment de desconcert- demostra que no és així: som animals, escriu Westerman, que intercanviem sense parar tota mena d’històries fictícies a les quals acabem donant crèdit, significat. Un significat que pot acabar convertint-se en una gàbia, perquè -i això ja és una digressió meva- no hi ha millor gaudi que creure’s convençut -que és una manera de perversió molt ben acceptada- i pitjor maldecap que el dubte que ens causen les veritats alienes.

stats