Marc Cartes: “La tele permet als actors guanyar més que el cangur dels seus fills”

MARC CARTES IVERN (Andorra la Vella, 1970) va ser el Salvador Borés de Laberint d’ombres, un dels dolents més cèlebres de la televisió catalana, fa disset anys. El mes que ve torna a la sèrie de sobretaula de TV3. Interpretarà l’Andreu, un dels protagonistes de Com si fos ahir, la producció que substituirà La Riera i que ja s’està rodant.

En aquests anys has fet ‘Ventdelplà’ i ‘Kubala, Moreno i Manchón’, entre altres treballs, però ara tornes al més semblant a un culebró autòcton...

De fet, em sembla que ens hem d’acostumar a dir-ne sèrie diària. No volen que diguem culebró. [Somriu.] L’altre dia ho vaig dir en una entrevista en una ràdio i un dels productors de TV3 em va dir: “Sèrie diària, Marc, no es diu culebró. Sèrie diària”. És una sèrie que s’emet diàriament. Això vol dir que el ritme de rodatge és diferent, els capítols són més curts que en una sèrie setmanal i hi ha menys temps per fer cada capítol. Amb els diners que es gasten en una sèrie setmanal per fer un capítol, aquí potser n’hem de fer cinc.

La sèrie diària pot ser la sèrie reina a TV3, perquè dura molt i et fiques a casa de la gent molt de temps, però és una producció que no és tan de luxe.

Depèn del que entenguis per luxe. Per a mi pot ser treballar més a prop, acabar a les tres de la tarda, no anar a treballar els cinc dies de la setmana. Hi ha dies que no hi vaig. Si fas una pel·lícula potser et toca anar a gravar-la a Galícia tres mesos, sense veure la família, treballant els caps de setmana i amb jornades des de les vuit del matí fins a les tantes de la nit. Què és el luxe?

Em referia a la producció, al material que es produeix, no a les condicions laborals.

Bé, és evident que no són el mateix uns ous ferrats en un menú d’un bar que els ous ferrats del Ferran Adrià, però et poden agradar igualment. És un producte diferent, no es poden comparar. Igual que no podem comparar el cinema americà amb el català o una sèrie americana amb una de feta a Catalunya, no hi ha els mateixos diners.

El que vull dir és que fa 20 anys alguns actors no es trobaven bé fent tele, no se sentien ben dirigits, consideraven que es feia tot massa ràpid. Però la producció audiovisual catalana ha canviat molt...

Ha canviat una mica l’ofici. Jo he sigut sempre dels que ens ha agradat la tele. Em dius que triï tele, cine o teatre i sé que queda malament però trio tele. Els actors normalment trien primer teatre, després cine i després tele. Jo no. El que més m’agrada és la tele. M’hi sento molt còmode, treballo molt a gust, molt. Que sigui ràpid i àgil i que no necessiti gaire preparació em fa disfrutar més. Jo diria allò d’“assajar és de covards” [riu]. Ho gravaria tot ràpid. És com em surten les coses més espontànies, naturals, fresques. En teatre, amb aquell anar-ho repetint, no ho sé fer mai tan natural com la primera vegada. Ho mecanitzo. Sé que és un error meu com a actor, però no m’ho passo tan bé. Al cinema també dius la frase 50 vegades, i tinc la sensació que perdo tot l’encant. Quan vaig acabar de fer Laberint d’ombres ja ho tenia clar. Vaig dir als companys de professió que la tele era un mitjà que evolucionaria: “Ara tots voleu fer teatre i dieu que les sèries són un cagarro, però ja ho veureu”. I mira què ha passat als Estats Units.

Ara és un moment dolç de la tele. Prestigi, talent, diners.

És que la gent busca la comoditat, veure-ho a casa, poder-s’ho baixar. Els actors de teatre de tota la vida estan entrant a les sèries de producció americana. Per alguna cosa deu ser. No deu ser tan cutre. Es poden fer sèries de molt bona qualitat, igual que es poden fer obres de teatre molt dolentes o cinema molt dolent. Tele no necessàriament ha de voler dir mala qualitat. I temps al temps. El cinema també s’està adaptant i cada cop és més barat perquè hi ha més mitjans tècnics, amb internet, les xarxes i les càmeres més barates. Sigui com sigui, la qualitat de la tele va augmentant.

I això només ho veus a Amèrica o aquí també?

Aquí també. Quan vam començar fent Poblenou érem la primera cadena a l’estat espanyol que feia una sèrie diària amb cara i ulls. I ara la indústria va cap aquí. Mira Atresmedia, s’aboquen a fer sèries i tenen èxit, la gent els segueix.

Els actors, la professió, han entès que és així o ho fan per treballar?

És cert que del teatre costa molt viure’n. Una de les coses que passa és que una actriu o un actor es passa quatre mesos assajant i, fins i tot en teatres importants, la cangur que s’ha de quedar a casa amb els seus fills cobra més que aquest actor quan assaja. Assaja quatre mesos perdent diners, i la funció, que és quan et paguen més, dura un mes. Si no combines el teatre amb la tele no te’n surts. La tele ha sigut un mitjà econòmic per als actors, dona estabilitat, et fa guanyar més que el cangur quan vas a assajar. I no ho dic perquè els cangurs cobrin molt, cobren el que han de cobrar. Aquest fenomen ha fet que hi hagi actors de més qualitat que hagin entrat a la tele, i això ha donat més qualitat al producte. I també hi ha més gent que estudia per fer realització televisiva. La tele no s’havia descobert, i a poc a poc entra al món artístic.

El paper de TV3 per sostenir aquesta indústria, on està pràcticament sola, és suficient?

No ho sé. Parlaria sense saber-ne. Puc pensar que potser s’hi hauria d’invertir més, però no ho sé. Invertint en una cosa potser es perd en una altra. Crec que fan el que poden. Com a tot arreu, es poden fer coses millors, i hi ha coses ben fetes i coses mal fetes, però no sé si podrien fer més o si fan més del que poden. Jo estic molt content de treballar amb la tele del meu país.

Fa 17 anys que no fas teatre. El trobes a faltar?

Gens. Vaig ser un dels actors que fèiem tele i teatre alhora. Vaig fer Laberint d’ombres mentre feia L’estiueig, una obra de quatre hores amb dues hores de maquillatge i vestuari, era d’època. Em van agafar uns nervis terribles i vaig decidir que mentre tingués tele faria tele. I no he parat fins fa poquet. Ara feia dos anys que feia poca cosa.

La precarietat no s’acabarà mai?

En aquest país es cuida poc la professió, que és molt difícil de sostenir. Les lleis no estan pensades per a aquesta feina. Per exemple, que per a la jubilació només comptin els últims anys treballats. La majoria d’actors treballem quan som més joves. Quan et fas gran cada cop hi ha menys papers. De persones de 60 anys, en una sèrie diària, n’hi ha dues. N’hi ha deu de 50 anys i quinze de 30. I hi ha gent que ha treballat tota la vida i tenen una merda de jubilació perquè només compten els últims anys. I abans d’arribar a la jubilació ja hi ha molta gent a qui li costa mantenir-se en l’ofici.

Fins quan es pot aguantar una mala ratxa?

Sovint em trobo algun amic que em diu que algun altre “ho ha deixat”. És constant. T’has de buscar la vida. Et desesperes de fer càstings. T’hi poden fer anar 10 vegades per no res i sense veure un duro. A França és obligatori pagar a qui va a un càsting. Aquí hi pots anar deu vegades, a mi m’ha passat, i et fan servir per provar els altres actors. I al final potser et diuen que ha trucat TVE i que vol tal estrella per al paper. I te’n vas sense res.

Això és la legislació...

Sí. A França està supercontrolat. Igual que al cinema, on per cada pel·lícula americana n’has de posar tres de franceses. Està controlat. I la gent va a veure allò i es genera indústria en el cinema francès. Si ho fan allà, per què no ho podem fer nosaltres? Ens podríem emmirallar en França, ho tenen molt més ben muntat que nosaltres.

Et dirien que és proteccionisme.

Que diguin el que vulguin. Però oi que a França funciona? Fer una sèrie a Antena 3 pot crear un rèdit econòmic per a ells, oi? Vol dir que funciona.

De cinema també n’has fet poc.

Si en féssim més aquí potser n’hauria fet més. Per treballar al cinema a Espanya has de tenir representant. En canvi a Catalunya no cal. I jo no en tinc. Fa mandra. De tota manera, vaig fent tele i ja en tinc prou.

Per tant, la idea que el bon actor és el de teatre i cinema està superada?

Crec que sí. Però no es tracta d’això. Hi ha molt bons actors de teatre que són dolents fent tele o cinema. Hi ha bons actors de cinema que són dolents fent teatre. Actors de teatre que et deixen assegut a la cadira dient “cony”, i els veus en una pel·lícula i no et creus res. Sembla que el de teatre hagi de ser millor que el que fa tele. És com si agafes un pintor a l’oli i un d’aquarel·la. Es considera que el que fa olis és millor, però si els fas intercanviar tècniques és més possible que el d’aquarel·la sigui millor amb l’oli que no al revés, perquè segurament el deuen haver obligat a estudiar oli. M’explico? Els actors bons de tele quan han estat a l’Institut han fet teatre. I al revés no.

Tu no tens una trajectòria clàssica de formació.

No. Jo vaig fer un curset de teatre a Andorra i la directora em va dir que muntava una obra que es deia Estimat Bruce Springsteen a Barcelona, al Teatre Regina. Tenia 18 anys, però ja tenia clar que volia ser actor i vaig venir a Barcelona i m’hi vaig quedar. Vaig començar amb aquesta obra, llavors em van agafar els de Dagoll Dagom per fer Oh, Europa a la tele. I després vaig fer Poblenou.

I arriba ‘Laberint d’ombres’, on vas ser un dels primers dolents nostrats. Te l’has tret de sobre o la gent encara t’identifica amb ell?

Sí, i tant! [Riu.] El Salvador Borés continua recordant-lo molta gent. Fins i tot gent més jove, que quan van veure la sèrie eren petits i que recorden que els feia por i tot. La gent em parla molt més del Salvador Borés que no del Kubala, Moreno i Manchón. [Assenyala la pantalla del bar on es fa l’entrevista, on està sintonitzada TV3, que reemet aquesta sèrie sobre tres detectius com a reposició d’estiu.]

I ‘Ventdelplà’? Va tenir molt èxit. El Julià no va esborrar el Salvador?

El veterinari va tenir molta repercussió, però res comparable amb el Salvador Borés, que és un nom que ha quedat. Hi ha gent que encara em diu Borés pel carrer. Quan vaig fer Ventdelplà hi havia gent que em deia pel carrer: “Borés, t’he vist fent de veterinari!” Encara barrejaven personatges.

Com vas trobar el to per a aquest personatge tan retorçat?

El vam anar creant, em vaig anar deixant anar. És el més divertit, quan has de fer el que mai faries en la vida real. Per exemple, quan ens morim en pantalla no ho podem fer de manera natural perquè no ens hem mort mai. El que fem és copiar altres actors. Tothom fa el gemec i després el sospir. I per què no provar una altra cosa, com ennuegar-se i després quedar rígid [ho escenifica]? Tu pots crear una manera de morir-te que no s’ha vist mai. Amb aquest personatge és el mateix. Vas creant un dolent i una personalitat que t’inventes mentre la vas fent. Era anar provant constantment.

Tenies pocs antecedents de dolents nostrats.

Hi havia el dolent de Poblenou, el que feia l’Enric Arredondo. Però el Salvador Borés era un dolent diferent. No era mala persona, estava malament del cap. Era un personatge que hi havia gent que se l’estimava. Tenia una part interessant. Per això crec que em van agafar a mi. Vaig fer el Jaume de Poblenou primer, era un bon noi, el gendre que totes les sogres volien. I la directora, la Sílvia Quer, devia pensar que calia un tio que semblés angelical per al Salvador Borés, que enganyés.

Ara tornes a la sobretaula amb un personatge molt diferent, en una sèrie que sembla molt més costumista que el ‘Laberint’ i ‘La Riera’.

Sí, és el que tenen pensat. El meu personatge s’ha de descriure com a molt normal. La història arrenca amb el funeral del germà del meu personatge, que és el que provoca el retrobament d’una colla d’amics de l’institut que ara tenen entre quaranta i cinquanta anys. És l’esperit de Poblenou, una sèrie per parlar del que s’ha quedat a l’atur, del que fa tres anys que li fa el salt a la dona i ho sap tothom menys ella... Coses que passen en aquestes edats. Parlarem de la presbícia i de fer-se gran. Passaran moltes coses, però coses que li poden passar al veí de sota.

O sigui que creieu que encara es pot enganxar la gent sense entrar en la truculència?

Ho espero, sí, perquè espero que duri molt.

Vius a Catalunya, país petit, i ets d’Andorra, més petit i en lluita constant pel seu prestigi...

Sí, i és injust, perquè Andorra va ser dels primers països petits considerats paradisos fiscals a posar-se les piles i fer el que exigia Europa. França diu que Andorra no pot ser un paradís fiscal, però ells en tenen dos o tres. I el Regne Unit també. Jo de fet soc andorrà per accident. La meva àvia materna era germana de Manuel Ibáñez Escofet i el meu avi, impressor i corrector literari. Durant el franquisme va anar a Andorra a imprimir la primera Bíblia de butxaca en català i s’hi va endur la meva mare i el seu nòvio, el meu pare. I els quatre fills vam néixer allà. Soc andorrà gràcies o a causa de Franco, depèn com es miri.

Estàs molt integrat aquí. Com viu i veu un catalanoandorrà el procés polític que viu Catalunya?

Vinc d’una família catalanista, fins i tot independentista quan encara no s’utilitzava aquest terme de manera generalitzada. Recordo anar a l’escola amb una xapa dels Països Catalans que incloïa Andorra. I tenia discussions amb alguns professors. Per tant, endavant amb el Procés, al màxim.

Què és aquest màxim?

Hem començat, i això ja és molt important. No sé com acabarà, no sé si ho veuré jo o els meus fills o qui sigui. Però el que hem fet fins ara és molt més important del que ens pensem. Imagina’t que tens por d’entrar en una habitació. El pas més important no és entrar-hi, és posar la mà al pom de la porta. D’allà a obrir-la una mica hi ha un pas. I un cop obres una mica ja veus l’habitació.

Et poden tancar la porta als morros...

Passi el que passi, res no tornarà a ser igual. N’estic convençudíssim. El pas que ha fet la societat catalana és més important del que ens pensem per a la història, que és lenta.

Molta gent creu que això dura massa.

Doncs s’equivoquen. Encara que portéssim 20 anys... 20 anys de la història de la humanitat no són res. Tot això ho fem per les pròximes generacions que vulguin obrir aquesta porta... tot i que jo vull que s’obri ja, vull passar el Nadal a casa!

Un dels grans canvis ha sigut la implicació en les reivindicacions nacionals del món de la faràndula. Abans la majoria d’actors evitaven el tema perquè els podia perjudicar.

Ens hem deixat anar, com tota la societat. No només els actors o actrius. Coincideixes amb el veí a l’ascensor i surt el tema. Abans ningú deia si era independentista o no. Ara ho fem tots. Tots ens anem mullant. Si abans hi havia 7.000 persones al carrer per la Diada, i fa uns anys van ser 500.000 i després 2.000.000, vol dir que som tots els sectors de la societat els que empenyem. I crec que anem bé.