Publicitat
Publicitat

Les paraules, el camí, el diàleg

De vegades revelen veritats fulgurants; altres cops, basteixen murs innaccessibles

HI HA UNES PARAULES QUE PORTEN LA MORT A DINS, COM N’HI HA D’ALTRES QUE PORTEN LA VIDA. Hi ha paraules que fereixen, com n’hi ha d’altres que acompanyen. Les paraules, ho sabem, no són només paraules: arrosseguen amb elles mons, llocs, cossos. De vegades revelen veritats fulgurants; altres cops, però, basteixen murs inaccessibles. Poden ser opaques o transparents, poden convidar a parlar i, així, a l’aparició de més paraules, o poden fer el silenci al seu voltant perquè són paraules -i això podria semblar una paradoxa!- que no porten enlloc.

N’hi ha, dèiem, que porten la mort a dins i que, de vegades, coven l’odi: acostumen a provocar el desert al seu voltant, i són devastadores. S’assemblen a l’alè putrefacte de l’hidra de Lemnos, que enverinava les aigües i assecava els camps i que, quan s’adormia, empestava tant l’aire al seu voltant que podia matar un homes si gosava acostar-s’hi. Però n’hi ha també que porten vida a dins, i aquestes encara generen més vida, més paraules, més complicitat.

Aquestes són paraules que obren camí, perquè permeten l’aparició d’espai i perquè generen temps: un espai i un temps que són la possibilitat de compartir alguna cosa que les paraules posen en comú. No és pas fàcil, però de vegades passa: llavors les paraules no es repleguen sobre elles mateixes, sinó que dibuixen un espai per recórrer. Ningú ho ha expressat millor que Plató en els seus diàlegs, la primera filosofia à plein air. En aquestes peces, memorables i fascinants, sempre hi ha un parell de personatges que es troben enmig d’un camí i se saluden. Després, un comença a explicar alguna cosa, l’altre arrenca a preguntar, i entre aquestes dues intimitats comença a bastir-se un camí que, per una estona, els interlocutors estan disposats a recórrer junts, mentre busquen alguna cosa que no sempre troben, però que justifica les paraules trenades en aquest intercanvi generós.

En el Fedre, per exemple, Sòcrates es troba un jove, i li pregunta (així comença el text!): “Oh estimat Fedre, on vas i d’on véns?” La invitació està feta. I Fedre contesta: “Vinc de casa de Lísies, Sòcrates, el fill de Cèfal; i me’n vaig a passejar fora de les muralles”. I Sòcrates li pregunta: “I de què heu conversat? No és cert que Lísies us ha obsequiat amb les seves paraules?” I aleshores Fedre el convida a caminar, a escoltar i a continuar parlant: “Ho sabràs, si res no t’impedeix de sentir-me tot passejant”. I Sòcrates, esclar, no pot resistir-s’hi: “És que penses que jo podria fer una cosa millor /.../ que sentir de què heu estat conversant?” I Fedre: “Camina, doncs!”. I Sòcrates: “Comença a parlar!” I parlant, parlant, mentre caminen, acabaran, descalços, a la vora del riu, compartint paraules i, amb elles, confidències.

Les paraules que fan diàleg: les úniques que porten la vida amb elles i que, per una incontenible fertilitat, acaben fent, al seu voltant, que la vida es multipliqui.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF