I si ja no hi hagués més temps?
Jean-Paul Sartre va publicar La nàusea el 1938, al mateix temps que, a Viena, es rebien com herois les tropes de l’exèrcit alemany que acabaven d’envair Àustria i de consumar-ne l’annexió al Tercer Reich. En aquest llibre, que va marcar tota una generació, va deixar el testimoni de la seva perplexitat en el dietari de Roquentin, el seu alter ego. Un dimarts qualsevol deia: “Soc sol en aquest carrer blanc flanquejat pels jardins. Sol i lliure. Però aquesta llibertat s’assembla un xic a la mort”. I quan es preguntava (l’any 1938!) “Què en faré, de la meva vida?”, es contestava: “Vaig donar una mirada ansiosa al meu voltant: present, res més que present. [...] La veritable naturalesa del present es revelava: era allò que existeix, i tot el que no era present no existia. El passat no existia. En absolut”. Pocs han arribat a expressar, com Sartre aquí, el sentit de la nàusea, que Emmanuel Lévinas, abans que Sartre, havia definit com la consciència que “il-n’y-a-plus-rien-à-faire ”: no hi ha res a fer. En la nàusea, el temps s’ha vaporitzat, perquè el passat ja no existeix i el futur ha deixat de tenir sentit. El present és un instant buit entre dos no-res immensos.
Aquesta mateixa sensació de paràlisi del temps recorre tota la partitura del Quartet per a la fi dels temps, d’Oliver Messiaen, compost durant l’any 1940 en un camp de concentració, l’Stalag 8A de Görlitz, a Silèsia, on era presoner i on es va fer la primera audició de l’obra, interpretada per reclusos davant de cinc mil presos. Per l’obra hi passeja l’àngel de l’Apocalipsi, aquell que en el capítol X “baixava del cel vestit d’un núvol, amb l’arc iris al voltant del cap. Tenia la cara com el sol, i les cames, com columnes de foc”. En el moment de fer la seva aparició, l’àngel anuncia: “Ja no hi haurà més temps”. I això és el que sent Messiaen: el temps s’ha trencat, no n’hi haurà més.
L’àngel de l’Apocalipsi, en Messiaen, és l’àngel del pintor Paul Klee, els àngels que Klee pinta, obsessivament, els darrers anys de la seva vida, després de ser expulsat de la seva càtedra de Düsseldorf pels nazis i, privat de nacionalitat, convertit en apàtrida. Els àngels de Klee apareixen quan és conscient d’habitar un lloc i d’haver deixat d’existir: Klee pinta el 1933 un autoretrat de títol eloqüent, Esborrat de la llista, en el qual una aspa el marca inequívocament com algú que ja no compta. Els àngels de Klee són éssers caiguts, expulsats del seu lloc i desarrelats, com ell mateix, en un món abocat a la destrucció. El seu darrer autoretrat, el 1940, Mort i foc, l’any que va morir exiliat a Suïssa, és la crònica en directe de la pròpia mort, ja sense més temps per viure, des de 1933.
I també, esclar, l’àngel de Walter Benjamin, el filòsof que va morir el 1940 a Portbou, quan fugia desesperadament de la policia francesa, que havia de detenir-lo seguint ordres de la Gestapo. El pensador que va escriure sobre l’ Angelus novus de Paul Klee una de les pàgines més estremidores de la filosofia del segle XX: “S’hi veu un àngel [...]. Té els ulls desencaixats, la boca oberta. [...] L’àngel de la història deu tenir aquest aspecte. [...] En allò que a nosaltres se’ns apareix com una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe que amuntega sense parar ruïna sobre ruïna”.
Sartre, Messiaen, Klee, Benjamin: la mateixa sensació de la fi del temps, quan ja no n’hi ha més. Ni passat ni futur. Hannah Arendt, el 1945, farà una crònica retrospectiva, fulminant, inoblidable, d’aquella sensació: “El nostre present està suspès entre un no-més i un no-encara”. Una veritat que pot ferir a poc que s’hi pensi.
