En el meu món no has de témer res

Els mitjans de comunicació es fan ressò de l’èxit de vendes d’una tassa que val cinc euros. De fet, ha causat furor: cues, corredisses i revenda per internet. És una tasseta que reprodueix un dibuix animat de la pel·lícula La bella i la bèstia de Disney. És en Chip, el fill de la tetera, la senyora Potts. La mare de la criatura, en canvi, no ha provocat desfici entre la clientela. Només en Chip. El 22 de maig els magatzems Primark d’arreu d’Espanya van col·locar la tasseta a les prestatgeries. La gent s’amuntegava a la porta esperant que obrissin. Hi ha vídeos que ensenyen les corregudes i les disputes, persones que utilitzen els braços per acaparar el màxim de capses amb el Chip a dins, gent que rellisca, altres que criden. La tassa està exhaurida arreu del món. Als Primark de l’Estat es va esgotar en cinc minuts. Ara es pot comprar, només, a especuladors de poca volada. El Chip ja val quaranta, seixanta o vuitanta euros, preu de youtuber.

Els experts en màrqueting no ho troben estrany. El fenomen Disney és aclaparador arreu del món. La companyia factura més amb les llicències oficials de tota la seva memorabilia que no pas amb les pel·lícules. Més enllà del consumisme en què ens trobem immersos i en què s’eduquen les criatures, preocupa aquesta mena d’infantilisme de la societat. Una síndrome de Peter Pan cada vegada més crònica, que troba consol en objectes que proporcionen una satisfacció emocional absurda.

Però espanta sobretot la manera com ens ensinistren. Que tanta gent arreu d’Espanya estigués al cas del dia exacte que arribaven aquestes tasses a Primark i intuís que caldria fer cua i córrer passadís avall és misteriós. Els especialistes ho atribueixen a un bon community manager dels magatzems, que va saber crear, dies abans, l’expectativa. És possible, però no per això és menys inquietant. Una multitud a les ordres d’anunciants de les xarxes que construeixen un desig previ perquè després t’hi aboquis. És com si ens precipitéssim tots en l’immens plató d’ El xou de Truman, aquella pel·lícula que protagonitzava Jim Carrey. Un bon home que, sense saber-ho, havia nascut i crescut dins d’un reality i la seva vida era televisada en directe. Ell gaudia de la seva quotidianitat sense saber que li feien a mida: que la seva dona anunciava cereals mentre li posava l’esmorzar, que el seu millor amic era un actor i que quan es mirava al mirall ho feia a càmera. Truman era real, però la vida que li havien construït al voltant estava prefabricada. El realitzador del xou, aquella mena de Déu creador omnipotent, deia: “Els actors que expressen emocions falses han arribat a avorrir-nos. Truman no és fals. No té guió ni apuntador. És una vida”. Quan el protagonista descobreix l’engany vol fugir, i amoïnat perquè s’acabi el gran espectacle, el realitzador el vol convèncer de quedar-se: “No hi ha res més real que el món que he creat per a tu. Les mateixes mentides. Els mateixos enganys. Però en el meu món no has de témer res”. És això. Ens aboquem a un Truman col·lectiu. Som reals, autèntics, no tenim guió. Però és com si cada vegada hi hagués elements més potents per guiar-nos cap on ells volen, fins al punt de ser actors en campanyes publicitàries de grans magatzems sense saber-ho.