KNOCKOUT
Misc 16/07/2017

La mirada de la Frida

"Estiu 1993 et commou profundament i, de tant en tant, et fa somriure"

i
Mònica Planas
2 min
La mirada  de la Frida

Estiu 1993 és una pel·lícula meravellosa. La seva directora, Carla Simón, hi plasma els records personals de les primeres vacances sense la seva mare, que havia mort de sida poc abans. Ella aleshores tenia sis anys i va passar a viure sota la tutela dels seus tiets, que ja tenien una filla més petita. La ficció està construïda a partir de records reals, converses amb la família, un procés de documentació sobre la pèrdua en els infants i un treball de guió molt exigent i acurat. Estiu 1993 et commou profundament i, de tant en tant, et fa somriure. No és una tragèdia ni un melodrama. La pel·lícula és plena de tendresa, però la interpretació té tanta veritat que a vegades et fa aguantar la respiració.

Carla Simón ha explicat la història des del punt de vista de la Frida, el seu alter ego a la ficció. El més important del que li passa a la protagonista ho entenem a través de les imatges. Sempre és la seva mirada la que ens dona la informació: les seves pors, inquietuds, inseguretats, enyorances, desitjos... El cinema ha de ser això: l’habilitat per transmetre emocions i significat sense que la paraula sigui necessària, sinó que siguin les imatges les que parlin. El més bonic és com es poden dir tantes coses i tan transcendents d’una manera tan senzilla.

Aquesta setmana, la directora va fer una xerrada a l’escola de guió Showrunners BCN, on explicava el procés de creació de la pel·lícula i l’elaboració del guió. La llavor inicial la va trobar en les fotografies familiars d’aquella època: la casa dels seus nous pares, l’entorn rural, les estones de jocs amb la germana, anar-se a banyar al riu, les reunions familiars al voltant d’una taula... Simón va projectar totes aquelles fotografies a la sala i va explicar que va ser la seva manera de construir un record personal que no tenia, perquè aleshores era massa petita i ho havia oblidat. D’aquell estiu n’hi quedava només un pòsit estrany d’emocions i alguns flaixos visuals. Vam comprovar com, efectivament, la pel·lícula tenia l’essència d’aquelles imatges familiars: més enllà de les localitzacions i l’estètica, hi havia una calidesa i una aura que ho impregnava tot. També la cura pels detalls. En la seva xerrada, Simón va explicar un fet curiós: més enllà del que estava documentat en fotografies, ella va fer noves aportacions. Escenes a la banyera de casa amb la seva germana o plans de roba estesa voleiant al jardí, per exemple. Després, fins i tot un cop filmades, s’havia sorprès, perquè havia trobat més fotografies familiars que retrataven aquells mateixos instants que creia inventats i que s’hi assemblaven de manera fascinant.

A tots ens deu passar el mateix: els records llunyans d’infantesa els hem acabat construint a partir de fotografies familiars. Creiem recordar estones intranscendents fent un puzle, la recol·lecta de mores silvestres o les migdiades en una gandula vella perquè els àlbums antics han modelat la nostra memòria. Recordem allò perquè ho hem vist després. I oblidem instants igual d’insignificants potser només perquè una càmera no els va captar.

stats