09/10/2016

Primer, l'acció humanitària

4 min
Aquest any ja han mort més de 2.000 persones al Mediterrani i cada cop són més comunes imatges com aquesta, de fa uns dies.

En només un dia, dilluns es van rescatar 6.055 immigrants al mar Mediterrani davant de les costes de Líbia. Nou persones morien, entre les quals una dona embarassada a bord del vaixell de rescat de MSF, Dignity.

Només aquest any -que encara no s’ha acabat- el nombre de morts ja supera els 1.917 reconeguts -és a dir, identificats- que es van comptabilitzar l’any passat. Des de diversos ports del Mediterrani arriben aquestes setmanes comentaris dels pescadors de gamba de Tunísia, que expliquen que han deixat de pescar en alguns dels seus indrets tradicionals perquè se’ls fa insuportable recollir cadàvers humans a les xarxes.

Mentrestant dijous s’estrenava a la frontera de Bulgària amb Turquia el nou cos de guardes fronterers que la Unió Europea ha decidit crear per substituir el Frontex -l’actual agència europea de protecció de fronteres-, incapaç d’ocupar-se amb eficàcia de protegir les fronteres, classificar, acollir o retornar tots els refugiats que esperen en camps d’internament. Si el repartiment de les quotes de refugiats que la UE ha fet per als diferents països seguís al ritme actual, es necessitarien 43 anys per acabar de completar-lo. I, mentrestant, el nombre d’immigrants acabats d’arribar -entre Itàlia i Grècia- ja suma aquest any més de 270.000.

La crisi al Mediterrani i a les fronteres de l’est d’Europa és, però, i per sobre de qualsevol altra consideració -incloent-hi la nostra seguretat -, una crisi humana.

Abans del debat polític, sigui quin sigui, hi ha un fet que hauria de ser irrenunciable: tota aquesta gent, els que vénen de la guerra de Síria i els que vénen des de la costa africana, necessiten que se’ls ajudi per poder salvar la pell. Primer tenim el deure de treure’ls vius de l’aigua i protegir-los de la guerra. Una vegada acceptat això com un fet humà de civilitat i dignitat, aleshores es pot començar a parlar de política, de quotes, de com ens organitzem els europeus i quina ha de ser la nostra posició en la nova realitat globalitzada.

Tots els recursos tècnics i humans que té Europa -que són immensos- i tota la seva capacitat política -no és qualsevol cosa la democràcia parlamentària- s’haurien d’haver mobilitzat des de fa anys per salvar les vides humanes en perill. S’hauria de fer com un pas previ a qualsevol altra consideració, ja que és precisament la vida de les persones el valor suprem de les identitats europees, políticament construïdes sobre els principis dels drets humans: tota persona té els mateixos drets sigui quina sigui la seva raça, color, sexe, idioma, posició social o econòmica; tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat jurídica.

En canvi, però, el camí que sembla que ha decidit Europa, és, precisament, el camí contrari: l’acció humanitària i, per tant, la protecció de les persones necessitades, ha quedat relegada, condicionada, als debats i als interessos particulars, sectaris i egoistes de la política. Quan llegeixes els protocols de la nova policia de fronteres no hi trobes cap indicació sobre rescats, protecció i assistència. Del que sí que es parla és del material repressiu necessari -que la nova agència podrà comprar directament- i dels oficials d’enllaç entre els diferents estats de la Unió, uns oficials que podran viatjar a tercers països per organitzar operacions repressives conjuntes i intercanvi d’informació contra les màfies. S’hi inclou, també, la possibilitat d’intervenir directament des de l’agència en un país de la Unió, fins i tot en el cas que aquest país s’hi negui, etcètera. És a dir, primer la repressió, després les persones.

Aquesta desconstrucció de la nova Europa política té en la seva demostració més extrema el cas hongarès: en nom de la seguretat, les identitats, la llibertat i el benestar propi, el govern de l’ultra Viktor Orbán, després d’una campanya xenòfoba que ha costat el mateix pressupost que hauria costat ocupar-se durant tres anys dels pocs refugiats que li toquen com a quota de la UE, ha escollit el discurs d’assenyalar l’estranger, l’altre, l’immigrant, com el principal desestabilitzador dels problemes polítics propis.

Què passaria, en canvi, si la construcció de la nova política europea es fes tenint com a principal pedra angular de qualsevol ideologia l’acció humanitària? ¿Si la vida i la protecció de les persones fos el principi irrenunciable sobre el qual construïm el discurs polític? ¿Per què els nostres representants polítics i els nostres Parlaments no es comprometen amb fermesa, convicció i celeritat a aturar la guerra de Síria -un dia Alep se’ns apareixerà amb la mateixa insuportable claredat amb què ho van fer Grozni, Srebrenica o Auschwitz- i a aturar les morts massives al mar Mediterrani?

Aquesta tendència a negar els grans desafiaments de l’època que ens toca viure, mirar cap a un altre costat, obre, una vegada més, la porta a les velles idees conservadores i populistes bastant conegudes. I no cal anar a buscar els Orbán de torn: aquí, a casa nostra, tenim un ministre de l’Interior que un dia va justificar disparar contra immigrants que nedaven a la platja del Tarajal, en comptes d’enviar-los una zòdiac a rescatar-los -en van morir nou-. I no només no va passar res, sinó que una jutge li va donar la raó. Segueix sent ministre.

stats