Jon Lee Anderson: "A l'Iraq vaig comprar una pistola per si havia de matar-me"

Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957) és un dels periodistes estrella de la prestigiosa revista The New Yorker, però sobretot és un aventurer incansable. Als divuit anys ja havia viatjat extensament pels cinc continents, i somiava a travessar l’Atlàntic remant i pujar a l’Everest. La seva feina com a reporter l’ha portat a submergir-se en tota mena de conflictes i a conviure molt de prop amb guerrilles d’arreu del món. Va ser justament la publicació el 1997 de la seva biografia del Che Guevara (gràcies a la qual se’n van localitzar les restes, trenta anys després del seu assassinat) el que li va suposar el reconeixement unànime arreu del món. Ha rebut nombrosos premis internacionals, entre els quals el José Couso a la llibertat de premsa. L’entrevistem a l’Hay Festival de Querétaro (Mèxic) per parlar sobre la seva carrera, l’estat del món i els reptes del periodisme.

¿És cert que als catorze anys ja viatjava sol per diversos països africans?

Sí, en aquella època jo no reconeixia els límits propis de l’edat. El meu pare treballava al servei exterior nord-americà, així que quan jo era petit vam viure en molts països diferents. Des dels nou anys vaig començar a tenir experiències que m’animaven a creure que me’n podia sortir sol al món adult. I als dotze vaig començar a escapar-me de casa amb freqüència.

Tot i així, vostè mantenia una bona relació amb els seus pares.

Sí, hi tenia bona relació. No entenia que les meves escapades els traumatitzessin. Ells em deien: “Què passa, Jon? Què en farem de tu?” I jo els explicava que no podia esperar més, que volia viure ja.

Van trobar alguna solució?

Els meus pares em van proposar si volia anar-me’n a viure amb el meu oncle, a Libèria. I jo vaig dir: “Collons, i tant!” El meu oncle Warren (el germà gran de la meva mare) era geòleg, i jo l’admirava molt. Era una mena d’home de les muntanyes, que havia estat a Alaska i s’havia passat la joventut vivint sol, amb els ossos. Jo somiava a anar a l’Àfrica, perquè era l’únic continent on no havíem viscut. Llavors tenia tretze anys.

I aleshores va començar el seu periple solitari pel continent africà…

Quan era a Libèria em moria de ganes d’anar a l’est d’Àfrica, a veure les sabanes i els grans animals. Entre els meus pares i els meus oncles tenien alguns amics a Nairobi, Addis Abeba i Kampala, i se suposava que aquests amics s’ocuparien de mi. Però també em vaig escapar de casa seva i ells no sabien què fer. En aquells anys no tenien telèfons. S’utilitzaven aerogrames, que trigaven dues setmanes a arribar.

¿En aquella època l’escriptura ja era important a la seva vida?

Sí, sempre tenia present això d’escriure, perquè tota la meva família era molt lectora. Des de ben petit llegia moltes biografies, i crec que vaig establir una espècie de noció de qui eren per a mi els éssers admirable. Els meus referents eren homes que havien… viscut la vida, m’entens? I que, a més a més, tenien una vida intel·lectual. Si admirava algun escriptor, em sentia molt decebut en el cas que no hagués tingut una vida aventurera, o si havia viscut l’època d’una gran guerra sense haver-hi participat.

Suposo que devia admirar gent com Hemingway.

Hemingway és el més obvi, sí. Durant l’adolescència va ser un gran referent per a mi. Però també admirava persones menys famoses, perquè els meus primers herois no eren escriptors sinó exploradors, aventurers i, a vegades, científics. Un dels que admirava era un tipus que es deia Carl Akeley. Ningú no el coneix, però és el taxidermista i explorador que va col·leccionar totes les espècies africanes que hi ha al Museu d’Història Natural de Nova York.

I quins eren els seus referents literaris?

Jack London, Graham Greene, que no era tant un home d’acció però que parlava del món que a mi m’interessava, i després Kapuscinski, a qui vaig descobrir més o menys als vint-i-cinc.

¿Aquests autors van encaminar-lo cap al periodisme?

A partir de les biografies que llegia vaig començar a fer llistes de les coses que volia aconseguir a la vida. Per exemple, una d’aquestes llistes incloïa coses com ara travessar l’Atlàntic remant, pujar a l’Everest abans dels divuit, anar a la presó, conèixer una guerra, ser miner de carbó… I el periodisme va ser una manera de seguir completant la meva llista.

¿En aquesta llista hi deia “casar-se i tenir tres fills”?

No, però això ho donava per descomptat. Sempre m’havien encantat els nens i volia tenir una família nombrosa. No sabia exactament com ho organitzaria, però sempre vaig tenir clar que no era excloent.

I la política? Hi sortia, a les seves llistes?

Fins als vint anys jo em veia a mi mateix com un noi apolític, interessat sobretot en els animals i en coses d’aquestes. D’inquietuds socials sí que en tenia, per influència dels meus pares i de les coses que anava veient pel món; la suspicàcia envers el poder establert m’havia quedat clara des de ben jove. Però era més propens a l’acció que a la teoria. Durant el meu curt periple universitari vaig llegir alguna cosa de política, però no m’identificava amb cap doctrina en particular.

Tot i així, aviat va començar a sentir certa fascinació pel món guerriller.

Sí. Volia ser guerriller. No sabia ben bé quan, però en algun moment volia combatre en una guerra.

Què li va faltar per fer-se’n?

Estant a Centreamèrica vaig començar a saber de Somoza, a Nicaragua, i en aquell temps també s’estava combatent a Rhodèsia, en contra del règim de la minoria blanca. Els dos conflictes m’atreien molt, però el meu germà em va dissuadir de Rhodèsia, i a Nicaragua no vaig tenir els contactes per arribar a… Sempre vaig estar molt temptat d’entrar al món insurgent, però en lloc d’això m’he convertit, fins a cert punt, en el seu cronista.

¿O sigui que va veure el periodisme com una alternativa a la guerrilla?

La meva feina no ha sigut una forma d’activisme, tal com se’l concep habitualment. Més aviat he seguit la meva intuïció, i la meva intuïció és un conjunt de coses que m’han anat definint. Quan vaig començar hi havia els periodistes que simpatitzaven obertament amb la guerrilla, i els que treballaven gairebé al dictat dels militars o els gringos de l’ambaixada. Jo sempre vaig sentir més afinitat amb els més idealistes i els que tendien a creure en la guerrilla, però vaig intentar quedar-me al mig per ser imparcial.

¿Alguna vegada va arribar a empunyar una arma?

Sí, però d’això fa pocs anys i va ser en una situació d’emergència, a l’Afganistan dels talibans. Vam ser repetidament emboscats. I durant una de les escapades jo anava amb un conductor que tenia una arma. Jo era al seu costat i van començar a disparar-nos. Una bala va ferir el conductor. La ferida era superficial, però en aquell moment jo vaig agafar-li l’arma i em vaig dir que no em deixaria matar com un xai. Estava disposat a disparar, però per sort no vaig haver de fer-ho. Feliçment, el conductor va donar gas i vam poder sortir de l’emboscada.

Es podria considerar legítima defensa, suposo.

A l’Iraq em va passar una cosa semblant, i vaig comprar una pistola. Però ho vaig fer per matar-me en cas que fos necessari. Havia esclatat un camió bomba prop de la casa segura on m’allotjava, i vaig pensar que després de l’explosió potser alguns jihadistes hi entrarien, com a comando suïcida. Al final no en va venir cap, però a partir d’aquell moment vaig sentir-me molt vulnerable. Aleshores ja estaven degollant estrangers. Jo vaig dir-me que allò a mi no em passaria, així que vaig buscar alguna cosa per defensar-me i, arribat el cas, acabar amb la meva vida perquè aquella gent no se’m poguessin endur. Tot allò era molt tètric. Jo m’havia contaminat massa de la situació, ara me n’adono. Quan arribes a aquests nivells de familiaritat amb els horrors d’un conflicte és que t’has passat de la ratlla. Tinc un record molt fosc d’aquell període. Contemplava la mort en tot moment. No és gens recomanable.

Vostè ha informat moltes vegades sobre Síria, l’Iraq, l’Afganistan i sobre les Primaveres Àrabs. Com veu la situació actual a la regió?

L’ISIS està en vies d’extinció com a grup que controla territori, però és obvi que el risc i la propensió al nihilisme jihadista es mantindran. Des del meu punt de vista va ser un gran error que els països responsables els deixessin prendre i ocupar territori. Això els va donar molta més força. Es molt penós dir-ho, però amb gran tristesa concloc que s’havia d’haver aniquilat totalment l’ISIS. Sé que això hauria implicat moltes morts civils, però de fet ja hi són igualment. Tot aquest temps m’he sentit molt afligit per tanta mort innecessària. Si haguéssim aixafat aquest grup al principi, tot això s’hauria limitat.

On i quan creu que s’hauria hagut d’intervenir?

Tan bon punt van prendre Mossul. En aquell moment haurien d’haver sigut atacats. Vam presenciar el que feien amb els yazidites, l’estiu del 2014, i com degollaven un rere l’altre tots els ostatges. Com és que no vam fer-hi res? Com és possible que, en el món modern, un grup d’extermini pogués prendre territori i començar a exterminar poblacions, vanagloriant-se’n i pujant els vídeos dels seus crims a YouTube?

Quines són les perspectives actuals?

Ara som en un món que pot neutralitzar en gran mesura el jihadisme, però amb cada atac a Europa neixen cent neonazis més. O mil. O deu mil. Ens falten líders sensibles que no esperonin el racisme propi. I no hem de transformar les nostres societats en societats de seguretat de manera permanent.

A propòsit d’això, què li va semblar la reacció als atemptats de Barcelona i Cambrils?

Vaig escriure una nota elogiant-la. Considero que la reacció a Barcelona va ser fabulosa. Tant la de les forces de seguretat com el que va dir el president de Catalunya. Va llançar un missatge molt inclusiu. I crec que les marxes antiintolerància que es van celebrar van donar un gran exemple. Malgrat tots els problemes que hi ha, Espanya continua sent un dels països més tolerants d’Europa.

Com s’ho explica?

L’acció preventiva de les autoritats ha funcionat bé. Jo tinc poca tendència a alabar les autoritats, però a Espanya ho han fet molt bé. Perquè han parat les accions i això ha permès mantenir una noció de tolerància a la societat que en altres països s’ha anat perdent.

¿Diria que Espanya manté una bona imatge al món?

La visió d’Espanya continua sent positiva. Malgrat una recessió que ha durat molt de temps, amb una altíssima desocupació i amb falta de governabilitat, ha aconseguit mantenir una certa estabilitat i una absència de pànic o histèria. No obstant això, els últims temps Espanya s’ha reclòs. Ha decidit baixar de l’escenari del gran públic internacional i dedicar-se a batalles endogàmiques entre veïns. Espanya podria jugar un rol més actiu per acostar les societats mediterrànies, que inclouria el nord d’Àfrica, el Magrib… Jo sé que alguns estan treballant de manera discreta en aquests temes.

I com veu la situació de Catalunya?

Hi ha una tossuderia, una obstinació espanyola enfront dels catalans. El mateix New York Times va fer un editorial fa poc que va ser molt mal rebut a Madrid.

Hi va haver reaccions molt irades a aquest editorial.

Sempre són així. Les reaccions més fortes que jo he rebut mai per algun dels meus articles (deixant-ne de banda un sobre Veneçuela) han sigut per dues de les tres cròniques que he fet sobre Espanya: una sobre el rei i l’altra sobre el País Basc. Les reaccions des de Madrid sempre han sigut furibundes. Van arribar a enviar una comitiva a The New Yorker per queixar-se personalment amb l’editor en cap. A Espanya han estat molt acostumats a determinar què es diu i què no, i això s’ha mantingut.

Això em porta a preguntar-li per la importància de les institucions periodístiques. En un acte recent vostè parlava amb el director del ‘New York Times’ sobre la necessitat d’institucions sòlides. Deien que no tot podia basar-se en l’heroisme de periodistes individuals. En aquest sentit, com veu el panorama actual?

Encara hi ha bones institucions periodístiques. Tenen grans flaqueses i algun desgast que fa llàstima de constatar. Però han anat brotant fundacions i iniciatives, traient diners d’aquí i d’allà per formar els periodistes en, per exemple, com salvar la vida en situacions perilloses. Abans no ho sabien i molts han mort a causa d’això. El panorama no és falaguer ni del tot clar, però tampoc no és tan negre com a vegades es diu. Es fan molts esforços per mantenir la institucionalitat del periodisme i consolidar-la cada vegada més.

Què en pensa de personatges com Jeff Bezos, que finança el ‘Washington Post’?

Em sento una mica incòmode amb això dels grans individus que compren mitjans de comunicació amb les seves grans fortunes. Però segons m’expliquen alguns amics que treballen al Washington Post, Bezos no s’hi fica. El fet que el Post hagi tornat a ser un gran diari, quan fa tres anys el donàvem per mort, està molt bé. Tot i així, encara continuo pensant que aquest no és el món ideal. Falta el públic, més solidaritat pública.

Finalment m’agradaria preguntar-li per l’Amèrica Llatina, l’àrea del món que coneix amb més profunditat. Es parla d’un declivi de l’esquerra a tota la regió.

El problema de l’esquerra a l’Amèrica Llatina és que ha arribat al poder en un moment en què el món capitalista era inexpugnable. I aleshores han sigut socialistes governant sistemes capitalistes, amb l’excepció de Chávez, que ha liderat un altre tipus de revolució d’esquerres, que és una barreja d’esquerra i nacionalisme, amb populisme, capitalisme, cert autoritarisme i personalisme. A l’Amèrica Llatina sí que hi ha un declivi de l’esquerra moderna, però també hi ha un col·lapse de la dreta i de la ultradreta. I casos com Odebrecht han afectat a tothom: esquerra, dreta, nacionalistes…

A finals de la dècada del dos mil semblava que alguns països estaven en una situació envejable.

Vam alegrar-nos massa ràpid de la bonança del Brasil, i va passar el mateix amb Veneçuela. És molt trist veure països que després de tocar el cel s’han immolat tan ràpidament, i amb conseqüències tan desastroses per als seus pobles.

¿Segons vostè, quin és el principal problema que afronten els països de la regió?

La gran crisi de l’Amèrica Llatina és la seva falta d’estat de dret. I els altíssims índexs d’homicidis i d’inseguretat en molts països són summament preocupants. En massa països l’hampa i la policia són la mateixa cosa. Això s’ha de parar, i s’ha d’arreglar més enllà de dretes i esquerres. Que el govern treballi a favor dels ciutadans és més important que el color polític de cada president de torn. 

JON LEE ANDERSON

Durant la dècada dels vuitanta, Jon Lee Anderson va escriure sobre diversos grups guerrillers d’arreu del món, i va adonar-se de la gran influència que exercia sobre tots ells la figura del Che Guevara. Això va fer-lo anar a Cuba, on va instal·lar-se amb la seva dona i els seus fills durant tres anys, fins que va completar la seva coneguda biografia del líder insurgent, Che Guevara. Una vida revolucionaria (Anagrama). Després han vingut altres llibres i perfils biogràfics, dedicats a personatges com Pinochet, Saddamm Hussein o el rei Joan Carles. Actualment treballa en una extensa biografia de Fidel Castro, un llibre que l’està abduint completament. “Somio en Fidel -confessa-. Els últims anys he somiat moltes vegades que tenia llargues converses amb ell”.