La insensibilitat moral
Hi ha gent, diem, que té la pell molt fina i, en sentit literal, vol dir que és molt sensible i que la pell tot ho nota. En sentit metafòric, tanmateix, al·ludeix a aquells que els impressiona tot, perquè qualsevol cosa els deixa marca i els provoca reacció. David Hume, en el seu tractat La norma del gust, en va dir delicadesa i la va convertir en la primera característica del gust estètic: la capacitat de deixar-se impressionar per allò que ens ve de fora i de reconèixer-hi les menors variacions, per subtils que siguin. Als antípodes, diem d’algú que té la pell dura, en sentit metafòric, per referir-nos a una certa insensibilitat davant dels esdeveniments. Però, ¿podria dir-se, de manera anàloga, que hi ha gent amb una extrema sensibilitat moral, amb la pell fina davant les injustícies, violències i desigualtats, i gent insensible moralment, a qui deixa indiferent el sofriment dels altres? ¿És potser la moralitat una qüestió de sensibilitat, de finor o de duresa de la pell?
El 23 de juny del 1944 uns delegats internacionals de la Creu Roja van arribar a Theresienstadt, prop de Praga. Es tractava d’una visita insòlita, autoritzada pel Tercer Reich, ja que Theresienstadt era un camp de concentració nazi sota el control de les SS, una ciutat sencera, amb més de dos-cents edificis, a més dels barracots, convertida en un immens gueto per a jueus. Segons els nazis era un camp “model”, ja que hi permetien activitats literàries, teatrals i fins i tot musicals.
Els membres de la Creu Roja van visitar el camp nazi i van fer un informe destacant-ne les bondats, la higiene, el bon tracte, la qualitat de vida. Aquest informe va ser un aval internacional a la política concentracionària nazi, en un moment en què els camps d’extermini ja funcionaven com una immensa fàbrica de la mort en massa. La delegació va ser a Theresienstadt i no hi va veure res. Però Theresienstadt va rebre aquells anys més de 140.000 deportats, i hi van morir assassinades o per les malalties i l’extenuació, la malnutrició i la misèria, així com per les aterridores condicions de (diguem-ne) vida, 33.456 persones. I des de Theresienstadt es van enviar als camps d’extermini, en trens de mercaderies regulars, 88.202 persones. El camp de Theresienstadt era un simple camp de trànsit, una estació sinistra que precedia el destí als camps de la mort. Però els membres de la Creu Roja no van veure-hi res.
L’any 1979, el cineasta Claude Lanzmann va entrevistar Maurice Rossel, que estava al capdavant de la delegació, i el va escrutar sobre la ceguesa i la mudesa dels membres de la Creu Roja davant l’horror de Theresienstadt. Amb el material filmat, Lanzmann va muntar el seu film, estremidor, Un vivant qui passe. És un document d’una brutalitat incomparable: no pas pel que s’hi veu, que no hi ha cap escena violenta, només Rossel a la butaca del seu despatx explicant el que va veure i el que no. Rossel explicant per què els cossos famèlics no li semblaven prims. Rossel explicant per què no va mirar als llocs que no podia fotografiar. Rossel explicant per què no va entrar als barracots on s’amuntegaven els presoners. Rossel explicant que morien quinze persones al dia, quan de fet en morien cinc mil cada mes. Rossel confessant que no va entrevistar ni un sol jueu i que es va empassar tot el que els mateixos carcellers nazis li van explicar.
El film de Lanzmann ens recorda que el mal existeix, però que la seva existència i la garantia del seu èxit no depèn de qui el comet, sinó de qui en resta còmplice amb la seva ceguesa a veure’l i la seva mudesa a denunciar-lo. Francament, una lliçó.
